El debat sobre l’uniforme a l’escola ha arribat fins als editorials dels diaris. Per a uns, consisteix en una maniobra de distracció per defugir els problemes greus en els quals es troba immers el sistema educatiu. Per a altres, el camí de l’excel·lència s’inicia per tenir cura dels mínims detalls i per aconseguir que l’escola gaudeixi del seu espai peculiar, diferenciat del lleure i del carrer. N’hi ha que opinen que, paradoxalment, portar uniforme és de dretes i no portar-lo d’esquerres; que els pares n’agrairien l’existència; que els professors evitarien amb l’uniforme l’imperi de les modes a les aules... Opinions per a tots els gustos.
Potser hi ha un rerefons segons el qual l’uniforme remet a èpoques pretèrites i autoritàries, que cal superar. Però no passa el mateix en el món anglosaxó, on l’uniforme conviu amb les conviccions democràtiques més fermes.
No obstant això, la meva reflexió apunta a una incoherència que es produeix als centres educatius i, també, en la societat. S’ha volgut desterrar la competència de les aules. No hi ha jerarquia. Ni primer ni segon. No hi ha nomenament de notes ni premis. No hi ha diplomes d’assistència ni de puntualitat. Objectiu: igualar tothom evitant les diferències. No s’ha de produir cap trauma perquè hom sàpiga menys o no estigui tan ben dotat intel·lectualment. Fora tota competitivitat de les classes. Els centres escolars proposen una educació integral, «holística» com alguns en diuen avui. L’intent és bo, però amaga enganys. Els nous criteris progressistes implantats a les aules no serveixen a l’hora dels esports escolars. Aquí sí que hi ha jerarquies, des del capità de l’equip fins al jugador indiscutible. Per haver guanyat un campionat de cap de setmana t’emportes a casa un trofeu que no et cap a l’habitació. Els pocs dotats no tenen espai o escalfen banqueta sense pietat. Es fan estadístiques. Hi ha llista de màxims golejadors o anotadors. Guanyar és l’objectiu, a qualsevol preu. La competitivitat és màxima. A les aules, no hi ha uniformes. A l’esport, l’equipació oficial és preceptiva. Els pares protesten si un professor diu al seu fill o a la seva filla que és un inútil perquè fa malament una operació matemàtica o perquè fa faltes ortogràfiques a la pissarra. Demanen parlar amb direcció, indignats fins a l’extrem. En canvi, quan aquests mateixos pares són a la pista d’esports mentre el seu fill o filla competeix en calendari oficial, si l’entrenador el posa verd perquè falla un xut, perquè erra un cop o perquè no s’ha sabut moure al terreny de joc, els pares s’empassen la bilis, per por que l’assegui a la banqueta o el condemni a la suplència permanent. La pressió que introdueixen quan critiquen els àrbitres, si no xiulen segons els seus interessos, fa pensar que cada partit constitueix una final de la «champions». El goig lúdic es transforma en el deure d’aconseguir la victòria. Molts pares somien a tenir a casa un futur número u de qualsevol especialitat. Els somnis dels progenitors són cars per als fills, que els han de pagar amb tensió i angoixa. Hi ha educadors inquiets que opten pel joc cooperatiu, però les seves propostes tenen poca acceptació. La societat respira altres valors. Treballar a contracorrent no és còmode.
Més enllà de les aparences, caldria aprofundir en els missatges contradictoris que donem als alumnes, mitjançant un debat sincer i sense hipocresies. Una tasca massa àrdua per a molts.
