Teràpia per a un rei tartamut

Aquesta pel·lícula ofereix diferents punts d’anàlisi, entre els quals em sembla molt interessant aturar-me en la teràpia triada per buscar la superació de la tartamudesa.

Bertie, nom familiar del príncep que serà rei, vol curar la seva disfunció. És conscient del seu problema i dels inconvenients que li ocasiona. L’ús de la paraula, encara més quan ja som als inicis de l’era de la comunicació, resulta indispensable. A través de les ones de la ràdio pot arribar a tots els seus súbdits. La diferència oratòria amb Hitler és abismal. Un lideratge sense un mínim d’oratòria arriba a ser problemàtic. Bertie ho sap. La seva dona, també.

Compta amb un element favorable, la seva voluntat de superació de la tartamudesa. Però hi ha inconvenients, dos dels quals resulten evidents: reduir el seu problema a un aspecte mecànic i voler guarir-se a la seva manera. El terapeuta capta la situació i sap que no arribarà a resoldre el problema del seu pacient si no afronta abans aquests dos inconvenients. Per a això, marca les regles de joc: les sessions seran a casa seva i no al palau reial, s’haurà de desprendre del tracte protocol·lari i fer servir l’apel·latiu familiar, es relacionaran en un pla d’igualtat... El rol social, la màscara que li serveix per presentar-se en societat, són un obstacle per a la teràpia. La humilitat és bàsica per treballar a fons la seva situació. Bertie es munta una pel·lícula màgica sobre la seva guarició: cal resoldre el problema mecànic de la tartamudesa i tot estarà al seu lloc. Lionel distingeix entre símptoma i causa. La tartamudesa és el símptoma d’una causa que enfonsa les seves arrels en la biografia del príncep, en el seu fons emocional. Bertie es nega a entrar-hi, amb la qual cosa n’impedeix el guariment. A poc a poc, entra en el món de les seves emocions, de la seva ràbia, de les seves frustracions, com no haver-se pogut dedicar a l’aeromodelisme. Una infància que no ha pogut viure perquè estava constreta per un protocol reial asfixiant. Lionel, sense acreditacions acadèmiques, ha après per la seva experiència que moltes persones que han viscut els horrors de la guerra reaccionen amb un quequeig que els impedeix expressar-se amb naturalitat. Sense capbussar-se en les aigües profundes de les emocions del seu pacient no hi ha guariment eficaç. La teràpia trenca la rigidesa que correspon a la reialesa britànica. Trossejar l’ego, l’autoimatge vinculada al rol social, és el nucli de la teràpia. Si n’hi ha, de persones, que no aconsegueixen canvis profunds perquè són incapaços de desprendre’s de la carcassa, de la màscara, dels galons! A la Bíblia, hi ha una pàgina magnífica que recull aquesta dificultat: el guariment de Naaman, general cap de l’exèrcit del rei dels siris. No hi ha guariment possible sense desactivar la prepotència de l’ego. Haurà de confiar en el seu terapeuta. Sense confiança, sense fe, no hi ha canvi ni superació.