Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

Obertura: invisible.

Una de les frases més famoses de Saint-Exupéry pertany a la seva obre “El petit príncep”: L’essencial és invisible als ulls. Costa molt d’acceptar que el visible adquireix el seu sentit més profund i la seva explicació més clara en l’invisible. En la fe és evident, però no ho és menys en el camp de la ciència. COVID-19 es un coronavirus invisible als ulls. La seva grandària es mesura per nanòmetres, que són la milionèsima part de un mil·límetre. Tot el món s’ha posat potes enlaire pel virus que, a més, no és cap ésser viu, com si ho és una bactèria. El món invisible als ulls ens pot portar la vida o la mort. Això ja ha passat en el tema dels “marcians”, com habitants del planeta Mart. Orson Welles, quan tenia 23 anys, el 30 d’octubre de 1938, va emetre un programa de ràdio per la CBS dient que arribaven éssers marcians, alienígenes que provocaven la destrucció. La reacció de la gent va ser esbojarrada i caòtica. Decennis després, Steven Spielberg, va dirigir una pel·lícula de ciència ficció titulada “E.T., l’extraterrestre”. A diferència dels marcians de Welles, E.T. és un personatge tendre, amable, amorós. Dues visions del món extraterrestre. En allò que és invisible als ulls ens hi juguem la vida biològica i la vida espiritual. El coronavirus ens ho recorda a una humanitat confinada a casa. Ens submergeix en la incertesa perquè ens costa molt defensar-nos d’allò que no veiem. En el camp espiritual, però, tal com ens s’ho ha revelat Jesús, el Déu que ens presenta és amor, misericòrdia, compassió, vida. El virus de la mundanitat espiritual ens impedeix de veure’l així. Ara, invito a realitzar set mirades tot sabent que més enllà de les coses observades hi ha un factor invisible, que atorga a l’existència en el seu sentit més profund.

Primera mirada: ànsia

Amb la pandèmia que ens amenaça per tot arreu de manera invisible, busquem una explicació i un sentit a allò que vivim. Com Maria i Josep quan perden el seu fill en retornar de Jerusalem. Les caravanes anàvem per sectors i sovint els membres de la família es podien distribuir per trams específics: homes, dones... Quan es retroben en la pausa del primer dia, se n’adonen que Jesús no hi és. Sentiment de pèrdua i d’angoixa. Busquen entre els amics i coneguts. Res de res. Ni rastre. Només queda una opció. Tornar a Jerusalem, que es buscar una agulla en un paller. De Natzaret, un poble petit on tothom es coneix, a Jerusalem, la capital, una munió de pelegrins, turistes, comerciants... Tres dies, matí, tarda i nit, que anticipen els tres dies del buit que provocarà la seva mort. Sensació d’impotència, de fracàs, de preocupació creixent... Per salvar-lo de la matança d’Herodes, el van portar a Egipte i ara el perden de manera incomprensible a Jerusalem. Finalment, el troben al temple parlant entre mestres de la Llei. Semblaria que el primer sentiment seria l’alegria de trobar-lo, però aquí es diu que els seus pares van quedar sorpresos. Estan sobrepassats pels fets viscuts. Maria, de la qual es recullen poques frases als evangelis, no calla. Jesús l’ha fet massa grossa: Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Vindria a dir: tu saps el que ens has fet patir? La resposta de Jesús és desconcertant: Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Nova sorpresa. Ni el guionista més agosarat sabria continuar aquest diàleg. Lluc només diu: ells no comprengueren aquesta resposta. I acaba el relat amb una frase existencial: La seva mare conservava tot això en el seu cor. És a dir, el cor és la seu de la memòria. No pot oblidar-ho. S’ha de digerir. Jesús aleshores té 12 anys. Com succeirà a la filla de Jairo, entra a l’edat adulta segons criteris de l’època. Nosaltres, immersos en la pandèmia del coronavirus, experimentem també tots els sentiments que afloren en aquest episodi: angúnia, preocupació, pànic, sorpresa, ànsia, desbordament.

Segona mirada: desconcert.

El món no s’acaba avui. No és l’apocalipsi. No és la fi del món. Potser sí la fi d’un món, d’una forma d’entendre la vida. Les profecies apocalíptiques defineixen malament el que estem vivint. Apocalipsi té dos significats. El més conegut fa referència a la catàstrofe. En la Bíblia, l’apocalipsi significa revelació. Podem unir els dos significats i fer-nos un pregunta: Què ens està revelant aquesta catàstrofe mundial? Yuval Noah Harari, l’any 2018, abans d’aquesta pandèmia, invita a canviar de mode pànic a mode desconcert: El primer pas és abaixar el to de les profecies sobre la fi del món i canviar de mode pànic a mode desconcert. El pànic és una forma d’arrogància. Procedeix de la sensació prepotent de saber exactament cap a on es dirigeix el món: cap avall. El desconcert és més humil, i per tant té una visió més clara, Si teniu ganes de sortir corrent pels carrers tot cridant: “S’acosta l’apocalipsi”, proveu de dir-vos a vosaltres mateixos: “No és pas això. La veritat és que no entenc què passa al món. (21 lliçons per al segle XXI). Una vegada més la incomprensió. Moltes reaccions palesen que se’ns escapoleix el sentit. Encara no l’hem copsat i no és fàcil trobar-lo. No es veu a primera vista.

Tercera mirada: estadístiques

Catalunya, en data de 2019, té 7.619.494 habitants. Fins al matí d’ahir, 10 d’abril, divendres sant, s’hi havien mort 3.148 persones. Representa el 0,04% de la població, és a dir, 41 persones cada 100.000 habitants. Des de la perspectiva dels morts segons l'edat, a data de 9 d’abril i a tot Espanya, el 86,7% concerneix a majors de 70 anys i el 95,6% a majors de 60 anys. Malauradament, Espanya és el país del món en més morts per habitants (29,3 per 100.000). En certa manera, les estadístiques objectiven el problema. Per tant, haurien d'atenuar el pànic a la letalitat del virus, però de res serveixen les estadístiques per a qui mor. La majoria, en concret el 99.96% es troba en el sector supervivent. Qui formi part del grup absolutament minoritari del 0,04% ha arribat a la seva fi. En aquest cas, les estadístiques no són cap consol. En la vida religiosa, ateses les edats força elevades, moltes persones majors estem a la zona de risc.

Per altra banda, segons l’OMS, “cada any moren prop de 1,3 milions de persones en les carreteres del món sencer. El 93% de les morts per accidents de trànsit es produeixen en països d’ingressos baixos o mitjans, que només compten amb el 54% dels vehicles matriculats al món” (actualització juliol 2017). Crida l’atenció que cap organisme internacional ni cap país hagi confinat els cotxes als garatges. També al matí del divendres sant, consulto a La Vanguardia digital i hi veig que al món han mort per coronavirus 95.745 persones. En canvi, continuen els confinaments en diversos graus a tot el planeta.

Quarta mirada: confinament

El confinament no és l'objectiu, sinó el mitjà per reduir els contagis i, així, evitar morts. De sobte, les agendes s'han cancel·lat i s'ha generat un buit, que provoca la voràgine de la por. Immediatament, han sorgit iniciatives de tota mena per ocupar les hores lliures. Un catàleg ple d'entreteniments. Hem substituït un frenesí (la vida abans de coronavirus) amb un altre frenesí (la fugida del buit en el període d’un confinament sense antecedents). Es descobreixen noves possibilitats d’ocupar el temps. Les plataformes digitals es tornen imprescindibles. S'acaba el dia pensant que ha faltat temps per fer les coses. No tothom el viu de la mateixa manera. No tothom té els mitjans per distreure’s i deixar de veure el que no es vol veure. Si s’hagués caigut internet i els mòbils haguessin quedat inutilitzats, el buit en moltes llars seria enorme. Algunes persones, a més, han de viure en aïllament. Per altra banda, aquest fet ens fa replantejar tantes coses... Representa una crida a prendre consciència del nostre estil de vida planetari. Insostenible. Tenim oportunitat d’aprendre moltes lliçons. Comencem a adonar-nos-en a poc a poc, però no sabem si serem capaços de fer el canvi real. Aquesta pandèmia serà un parèntesi o un punt d’inflexió a millor? Parlem molt del confinament i dels terminis. També com realitzar el procés des desconfinament, que si es fa de forma prematura i poc esglaonada per produir centenars de morts evitables. Sovint, però, oblidem el problema de fons. Quin és?

Cinquena mirada: mort

En les funeràries, es maquilla de forma estètica i magistral els difunts. Una forma subtil de maquillar la mort. Sovint es tracta d'invisibilitzar-la o, al contrari, de convertir-la en un espectacle consumista, com succeeix en tantes pel·lícules. Dues formes diferents de trivialitzar-la. Hi ha també qui parla de superar-la. La tecnologia ens promet la immortalitat com afirmen els defensors del posthumanisme. Només un virus contagiós, tan invisible i letal com el COVID-19, tira per terra aquests somnis de grandesa. Fa molts anys vaig preguntar als meus alumnes de filosofia si tenien por a la mort. Una alumna de gran intel·ligència va contestar-me: Més que a la mort, tinc por a l’envelliment. No he oblidat mai aquella resposta. No es estrany que la joventut es mitifiqui i es vulgui perllongar al llarg dels anys, en comptes d’acceptar que, com diu la famosa composició de Vivaldi, la vida té quatre estacions. La mort i l’envelliment, que es en gran part la seva antesala, es relacionen amb una por ancestral al sofriment. Moltes propostes de l’eutanàsia amaguen una por al patiment, malgrat l’existència de les cures pal·liatives. Davant d’aquestes tres situacions, què fer? Com viure-les en profunditat sense renunciar a una vida en plenitud? La pandèmia aguditza el nostre sentit de perill i el nombre de morts mina la nostra seguretat i la nostra inconsciència. Aquest és el problema. Tard o d'hora arriba. Estem en l'andana de l'estació i no sabem a quina hora passarà el tren. Ara som conscients que el virus ens pot portar per davant. S'obre la pregunta pel sentit.

Sisena mirada: Jesús

Jesús, quan prega a Getsemaní, viu la immediatesa de la seva mort. Surt de l’espai protegit de l’Últim Sopar, del “confinament” del cenacle, per afrontar les seves darreres hores. Experimenta la tristor de la mort. Prega en el silenci de la nit, en soledat, en intimitat: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. (Lc 22,42). L’evangelista afegeix: ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra. He parlat per telèfon en persones que pateixen el coronavirus i palesen que han viscut moments d’intensa angoixa. Jesús, quan demana al Pare que li retiri la copa del sofriment, no fa literatura. Diu la veritat. No busca el sofriment, però tampoc no el defuig si fer-ho implica deixar de complir la voluntat de Déu, que consisteix a proclamar la bona notícia als homes i a les dones. El sofriment no es busca. Si arriba, se afronta, sense narcisismes ni actituds masoquistes. L’evangeli (la bona notícia) incomoda als poders polítics i religiosos del seu temps. Per això volen eliminar-lo. La voluntat de Déu no és que pateixi, sinó que anuncií el Regne de Déu, fins i tot al preu de morir: es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. (Fil 2,8). La creu és el signe radical de la fidelitat al projecte de Déu. No és l’objectiu, sinó la prova de fins on arriba la voluntat d’anunciar la bona notícia i d’alliberar les persones. El sofriment, en Jesús, adquireix tals proporcions que dels seus llavis surt amb tota força l'interrogant més impactant de la Bíblia, reproducció del salm 22: Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? (Mt 27,46). Mateu reprodueix les seves paraules en arameu. Es tracta d'un tema massa personal per a no proclamar-lo en la llengua materna del protagonista. Jesús no se submergeix en la rebel·lió ni busca claudicar. La seva nit fosca culmina en la confiança: Pare, a les teves mans encomano el meu esperit (Lc 23,46). Tanta gent, especialment persones grans, haurà mort en aquestes setmanes amb una sensació d’abandó i soledat, sense l’afectivitat de la família i sense cap consol espiritual!

Setena mirada: Etty Hillesum

La mort no ha estat una realitat absent a la meva vida. Quan tenia tres anys i mig va morir el meu pare. Poc abans de complir quinze anys, la meva mare. Vaig arribar a pensar que em moriria jove. Vaig atribuir a la mort un to familiar. Si no he tingut massa oportunitats d’haver viscut com a fill en clau presència, n’he tingut i en tinc moltes més de viure com a germà en el nucli de les meves germanes i els meus germans. Fins i tot, pertanyo a l’Institut dels Germans Maristes, en el qual la fraternitat és un valor existencial i religiós. Sigui com sigui, la mort fa respecte. A voltes, molta angoixa i temor. Em crida poderosament l’atenció que Déu, Jesús o un àngel quan s’apareixen en nombrosos textos bíblics a la vida d’una persona el primer missatge que transmeten és No tinguis por. La por impedeix l’amor i la llibertat. La por sorgeix d’estar enganxat a les coses, a la vida, de manera patològica. La por és la conseqüència d’apegar-me. El despreniment de les coses a les que estic apegat pot causar-me pànic... Potser desapegar-me em donaria tanta llibertat! La situació actual, viscuda amb actitud confiada i lliure, em genera una profunda pau. Pau que visc només en petites ràfegues, en moments de gràcia, quan no em deixo endur pel virus de la mundanitat espiritual.

Hi ha un text que sempre porto al mòbil en una petita nota. La seva autora és Etty Hillesum (1914 Middelburg, Paixos Baixos -1943 Oświęcim, Polònia). Com a dona jueva, va estar confinada a Amsterdam i va morir després en un camp de concentració. Deu mesos abans de la seva mort, quan tenia 28 anys, va escriure l’11 de juliol de 1942 en el seu Diari el fragment que recullo tot seguit i que demano que Déu em concedeixi de viure’l com a actitud vital: No em sento atrapada en les arpes de ningú, només em sento en els braços de Déu, per dir-ho d'una forma bella. És igual que estigui asseguda aquí davant el meu benvolgut escriptori o que visqui, dins d'un mes, en una pobra habitació al barri jueu, o tal vegada en un camp de treball sota la custòdia de la SS. Crec que sempre i a tot arreu em sentiré en els braços de Déu. Tal vegada em destrueixin físicament, però res més. Tal vegada caigui en la desesperació i hagi de suportar unes mancances que no pugui imaginar-me ni en les meves fantasies més ombrívoles. I, no obstant això, tot és insignificant si es mesura amb l'immens sentiment de la confiança en Déu i amb les possibilitats que ofereixen les vivències interiors.

Pausa: ulls clucs

Aquestes reflexions i aquests sentiments personals estan tramats amb la comunitat humana i creient. No estic sol. Els altres també hi són. Com succeí a l’arca de Noè la salvació és col·lectiva. Hem descobert la força del contagi a causa del coronavirus. Hem vist en els darrers temps com les fake news, les mentides, l’odi, la corrupció, l’ambició de poder... s’estenen amb tant i més perill que el COVID-19. El mal és encomanadís. Cal no oblidar, de cap manera, que la vida espiritual, també s’encomana de manera constructiva. El bé, l’amor, la fe, la solidaritat, la pregària, la bellesa... també són difusius. Hi ha històries d’amor, de generositat, de dedicació... aquests dies, que no passaran a la història, però sí a l’eternitat. La fe i l’esperança passaran, però l’amor no passarà mai.

Això no és el final de la història. Només, una pausa per tenir el ulls clucs i per albirar, encara que sigui a les palpentes, les paraules de sant Pau: “Estic crucificat amb Crist. Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. (Gal 2,19-20).

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.