La Conferència Episcopal Tarraconense ha volgut commemorar els 25 anys del document Arrels cristianes de Catalunya amb una nova aportació titulada Al servei del nostre poble. En l’objectiu específic del nou text, els bisbes han superat moltes expectatives. Es tracta d’un bon document que, sens dubte, ha estat acollit de manera diversa, fet que era esperable.
He realitzat un estudi terminològic del text. A part de partícules gramaticals, Església (41), societat (36) i Déu (36) són les tres paraules amb major freqüència. Fe (31), Catalunya (31) i vida (29), les tres següents. Jesús, Crist i Jesucrist, juntes aquestes tres variants, adquireixen gran rellevància (26).
En un document de poques pàgines, poc més de 7.500 paraules, no es poden tractar tots els temes. Conscient d’aquesta realitat i malgrat tot, em concentro en una omissió. No hi ha cap referència explícita a la vida consagrada, a excepció d’una al·lusió conjuntural als fundadors, citant un text de Benet XVI. En el número 16, els bisbes valoren i agraeixen «tot el que s’està fent des de les comunitats parroquials i les institucions solidàries, especialment des de Càritas i altres institucions d’ajuda». En el número 22, el darrer del text, es tracta de «refermar els nostres llaços fraternals de comunió amb el Senyor, en les nostres diòcesis i parròquies, en les nostres comunitats i en les nostres famílies, en les associacions i moviments».
Com explicar aquesta omissió quan la vida consagrada aporta un accent genuí en el conjunt eclesial? La vida consagrada està profundament compromesa, des de la fe i la vivència de la seva vocació, en el servei dels altres, especialment dels més desfavorits. L’estudi Al servei de servir posava de manifest la presència real de la vida religiosa als marges de la societat i a la perifèria de les ciutats. Una realitat comprovable i fora de tot dubte. D’altra banda, els monestirs simbolitzen el compromís amb el país, un tema central en el document, en fer de l’estabilitat en un lloc una opció radical, com es veu a la pel·lícula De dioses y hombres.
Per què, aleshores, aquesta omissió? Hi ha diferents possibilitats. Primera, utilitzar el recurs de la inclusió, és a dir, la vida consagrada està inclosa de manera implícita en alguns dels termes utilitzats. No sembla gaire evident. Segona, no esmentar-la voluntàriament. Es podria considerar com una sanció i un malestar cap a la vida consagrada. No sembla plausible. La darrera nota de la Conferència Episcopal Tarraconense, amb motiu dels 30 anys de l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya), no permet extreure aquesta conclusió. En ella, afirmaven: «Considerem la vida consagrada, de la qual la vida religiosa en forma part, com un do preciós per a l’Església.» Les relacions de la vida consagrada amb els bisbes es nodreixen de comunió i diàleg. Tercera, concentrar-se de tal manera en la dimensió institucional de l’Església que se n’ha oblidat la tonalitat carismàtica i profètica, peculiar de la vida consagrada. En aquest cas, seria una pèrdua de visibilitat dels dons de l’Esperit i un minvament en el missatge eclesial.
La vida consagrada té el seu fonament en Crist i no ha de buscar la seva seguretat en cap tipus de reconeixement. La consciència de la seva pròpia feblesa coexisteix amb la fe en la missió rebuda. No bufen bons vents en altres llocs, i no ens voldríem veure aquí arrossegats per ells. El lema de l’URC, basat en la comunió i el diàleg, continua vigent.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.