La dedicació de la Sagrada Família, realitzada pel papa Benet XVI, es va emmarcar en una cerimònia litúrgica de factura bellíssima, seguida d’una assemblea creient i respectuosa. No obstant això, la imatge de les religioses (Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot) netejant l’altar, ha provocat un enrenou mediàtic i ha estat analitzada amb precisió mil·limètrica amb crítiques demolidores. Tres consideracions, com a reflexió sintètica.
Primera, la imatge. L’execució de la neteja, efectuada de manera impecable, per part de les religioses va presentar una imatge de contrast fort des de l’òptica de gènere perquè estaven envoltades de celebrants exclusivament masculins. Aquesta impressió es va veure accentuada per la sensibilitat social vigent a Catalunya, per la tensió generada per la hipercrítica mediàtica a la visita del Papa, pel tipus de tasca portada a terme. Amb tot, va reflectir amb naturalitat la vida parroquial. Una operació només d’imatge podia haver caigut en la hipocresia. Les religioses tenien dret a fer en l’excepció les tasques que realitzen en la quotidianitat, així com també vestir l’hàbit que vesteixen de forma ordinària. La imatge apunta a una dimensió més profunda, la realitat.
Segona, la realitat. El debat s’ha centrat en el paper de la dona en l’Església, com bé l’ha definit Gertrudis Nin, abadessa de Sant Pere de les Puel·les: «Cal trobar el lloc de la dona en l’Església. Per això és necessari establir un diàleg. Diumenge es va desaprofitar una ocasió única.» Es podia haver donat una altra imatge, però la realitat apunta a un objectiu més profund. Assistim a un canvi de paradigma del paper de la dona en tots els àmbits, no només en l’eclesial. Tasca que es porta a terme molt lentament i no sense oposicions de tota mena. La hipocresia social consisteix a considerar-lo un problema només de l’Església, com si la societat tingués les mans netes. En el programa Els matins de Josep Cuní, celebrat dos dies després, tres tertulians (Toni Cruanyes, Antonio Franco i Sílvia Còppulo) de quatre (el quart, Joan B. Culla) es van carregar l’Església amb tota l’artilleria per la seva discriminació envers la dona. A proposta de l’audiència, el presentador del programa va formular aquesta pregunta a cadascun d’ells: «A casa seva, qui neteja?, un home o una dona?» Sorpresos de manera flagrant, i volent-hi introduir excuses de mal pagador, van haver de respondre que una dona empleada. La mateixa resposta que després va haver de donar Pilar Rahola. La crítica a l’Església és fàcil, però en l’àmbit domèstic cadascun d’ells, dones incloses, reprodueix el mateix esquema patriarcal. El canvi de paradigma és complex i requereix molta valentia, lucidesa i humilitat. El contrari és una mostra de vicis privats, públiques virtuts.
Tercera, l’evangeli. Com a cristià, és el meu punt bàsic de referència. A l’avió, el Papa va constatar «la dificultat de pensar en els conceptes de l’Escriptura i la teologia en un nou context de pensament». El paper actual de la dona a l’Església (i en la societat) és un residu cultural o una exigència evangèlica? Aquesta és la pregunta urgent que mereix resposta. Però hi ha més. No s’ha d’utilitzar mai l’evangeli per imposar una ideologia, com podria ser la submissió de la dona o la lluita de gèneres. No obstant això, els mitjans van mantenir una postura antievangèlica quan van desqualificar aquesta tasca. Des d’un esquema de poder, van criticar una tasca humil. El servei des de l’amor és essència d’evangeli. Irrenunciable.
PD.- El canvi de paradigma és també un problema social, no només eclesial. Només cal veure els assistents a la reunió del president Zapatero amb els 30 empressaris més importants d'Espanya. I tants d'altres exemples que salten als ulls.
