Quan reflexiono sobre determinats periodes de la història, em crida l’atenció que societats senceres vagin a la deriva, segueixin cegament un líder malgrat que els condueixi a l’abisme, i caiguin en la irracionalitat després de lliurar-se a la voràgine emocional. Persones, que semblen raonables i sensates, ho deixen de ser quan es veuen atrapades per aquesta dinàmica perversa de la manipulació de masses. Qui no s’ha preguntat mai com pot ser que un bon pare de família pogués treballar als camps de concentració sense sentir remordiments de consciència?, com és que hi ha terroristes que se suïciden assassinant els altres?, com és que militars maten els seus conciutadans...? Les consignes colonitzen la ment i desactiven qualsevol mínim sentit de crítica i distància.
El món del futbol, tal com l’hem viscut enguany, ens proporciona claus d’interpretació sobre el fenomen de la manipulació de masses. Aquesta comparació, molt allunyada de casos tan dramàtics, té, amb tot, els mateixos mecanismes de fons, algun dels quals presento a continuació.
Primer, un líder il·luminat. Una personalitat irresistible, malgrat que narcisista i paranoica. Un caràcter antisocial, que ratlla la patologia i que crea enemics arreu. Els seus el segueixen a cegues. Compta amb un impacte mediàtic increïble, les seves frases es converteixen en dogmes de fe, eclipsa la resta de competidors, apareix a totes les portades. Gairebé se li atribueixen poders divins i totes les seves actuacions són considerades sublims. S’identifica amb el triomf, sense tenir en compte els mitjans per arribar-hi.
Segon, un col·lectiu en indigència. No veuen futur i viuen del passat. Els adversaris els guanyen amb elegància. No poden suportar el triomf aliè. Necessiten un salvador, algú que els tregui del túnel, que els retorni a les glòries pretèrites. S’entreguen a ulls clucs al nou líder, malgrat que amb això traeixin les seves essències històriques. Adopten el seu punt de vista, n’accepten el guió, s’entusiasmen amb els seus discursos. Si l’èxit no arriba, la culpa és dels altres. Creuen que amb diners s’aconsegueix tot.
Tercer, uns poders fàctics. Com a la pel·lícula de Joseph Losey, el poderós ésser superior, que el contracta, acaba sent un submís esclau de les exigències del servent. Els papers s’inverteixen. Les empreses mediàtiques perden credibilitat en la mesura que abdiquen del seu sentit ètic i es lliuren al líder. Augmenten les seves audiències, incrementen les vendes, però es llancen als braços de la mentida i l’engany. La realitat no interessa. Fabriquen un relat que complagui el líder. I el col·lectiu indigent s’ho creu. Necessita creure-s’ho per subsistir.
Quart, uns enemics a batre. El líder s’envalenteix amb els enemics. L’odi, mecanisme que consumeix més adrenalina que l’amor, s’aboca sobre els nois de la masia, tot i que hagin elevat el pavelló de la selecció a la màxima esplendor. Se’ls denuncia per fer el que no sabenj: jugar brut. El líder, sempre pendent del resultat, no suporta la bellesa ni la poesia.
Cinquè, una ideologia perversa. Tot són excuses: horaris, calendaris, jutges... Qualsevol pretext serveix per alimentar el victimisme. Fins i tot es difama l’enemic acusant-lo de dopatge. Tot s’hi val: errors d’infografia, manipulació de vídeos, mentides, calúmnies, martingales amb la gespa... Es tracta del retorn de Maquiavel: «El fi justifica els mitjans.» El líder n’ha colonitzat la ment, però quan el seu ego busqui altres interessos els deixarà a la cuneta. Tindran un despertar ben dur.
