Llaços d’amor

L’experiència humana de Déu, la manera de pensar-lo i de sentir-lo, té una gran repercussió en la vida. La nostra limitació personal troba dificultats a captar el totalment Altre, però fem maniobres d’aproximació. Els nostres filtres en poden distorsionar la imatge. L’ego, en les seves variades formes i expressions, crea les seves icones de Déu. Totes elles només són construccions idolàtriques. Fabriquem un Déu a la nostra mida: jutge, venjatiu, distant... en aquest cas, la por i el temor nien en el nostre esperit. Deixem de ser fills per convertir-nos en esclaus. No obstant això, al nostre interior hi ha la capacitat de sintonitzar amb Ell. Quan l’experimentem, connectem amb la dimesió essencial de l’amor.

Osees (11,1-4.8c.9), el primer dels profetes menors, desvetlla una imatge de Déu que s’allunya de molts textos veterotestamentaris. Al segle VIII abans de Crist, immers en una situació caòtica en tots els sentits, la seva veu profètica ressona límpida i descriu uns trets divins, allunyats de la ira i de la venjança. Déu no vol imposar-se per la força ni per la seva superioritat, sinó enfortir la relació amb els homes i les dones, malgrat les seves infidelitats contínues, amb llaços d’amor. Es tracta del pare que ensenya a caminar el seu fill, que el pren en braços, que en té cura amb suavitat, que se l’apropa a la galta, que l’alimenta, que l’atrau amb llaços de bondat... Osees transmet la paraula del Senyor: «No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraïm, perquè sóc Déu, i no un home.» Aquesta és la diferència. L’home, a impulsos del seu ego, busca el triomf, la venjança, la ira, el control... i crea una imatge de Déu en consonància amb la seva baixesa. N’hi ha prou que tingui un instant de lucidesa, en el qual pugui sintonitzar amb l’essència, per albirar la força de l’amor. Només aleshores és capaçde descobrir una altra possibilitat.

Osees anticipa en aquest text l’anunci que Jesús fa sobre el seu Déu i Pare. Escoltar-lo atentament, desentranyar el missatge que enclouen les seves paraules, observar-ne els comportaments... permeten apropar-nos a Déu, que ens atrau amb llaços d’amor. No és una tasca fàcil. Els nostres esquemes mentals, distorsionats per l’ego, ens impedeixen obrir-nos a l’essència, que tan bé va expressar Joan en la seva primera carta: «Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (1 Jn 4,7-8). Aquestes paraules apunten al cim, però veure’l, tot i que és un primer pas, no significa arribar-hi. Cal tot un procés, de vegades lent, que no tracta de conquistar sinó de deixar-se seduir per l’amor diví. Quan es posen en joc totes les dimensions de la persona, que es deixa atrapar pels llaços de l’amor, és possible que el senyal es converteixi en experiència i que el text d’Osees ens il·lumini el cor.