Llegeixo a El País del dijous 16 de setembre, pàg. 6, l’article de M. Mora i W. Oppenheimer, titulat Benedicto XVI lleva a Reino Unido su batalla contra el laicismo. N’observo una manca de professionalitat en els continguts (i vull dir per què) i una línia agressiva contra el catolicisme (comprovable en la trajectòria general del diari i no només en aquesta crònica). El País és un diari afí al PSOE, en èpoques considerat com gairebé el seu butlletí oficial. El Público, en canvi, manté o incrementa la seva línia antireligiosa, però és afí a Zapatero. Agraïments hi obliguen.
Llegeixo al blog de Jordi López, socialista i catòlic practicant, una anotació del mateix dia, titulada: La crònica vaticana d’El País ofèn. Després de valorar-ne com a subscriptor la comoditat amb la línia editorial majoritària, les informacions i articles d’opinió, escriu: «Sí que hi ha algunes coses que m’incomoden i em revolten, i cada cop més: la seva línia antireligiosa i l’ús de la crònica informativa per colar, com el que no li va la cosa, judicis contundents que, en el cas de voler-los fer, m’agradaria trobar-los en els articles d’opinió o en l’editorial, però no en forma de notícia periodística. La crònica d’avui sobre la visita del Papa a Anglaterra és un exemple de tot això.»
Tres punts a destacar, que afloren també en aquest periodisme religiós amb llacunes de professionalitat importants.
Primer, confondre el lector amb la barreja de dos gèneres: informació i opinió. Els autors de la crònica afirmen: «La dimensió del catolicisme ha canviat molt des d’aleshores. Fora és percebut com una confessió en crisi i eminentment centrífuga (els fidels amb un mínim de cervell i amor a la llibertat escapen del jou per no tornar-hi).» Aquesta afirmació, ofensiva per als fidels que segueixen a dins, és una opinió bastant delirant, però no una informació. Antoni Puigverd, tertulià d’Els matins de TV3 va haver de matisar fa mesos a un periodista d’aquest programa que també va barrejar informació amb opinions, totalment discutibles i gratuïtes. Utilitzar mitjans privats o públics amb aquest sistema no és signe de professionalitat seriosa i rigorosa. El gènere periodístic té les seves normes.
Segon, deformar la informació (no sé si per incompetència, mala fe o ignorància). La intervenció del Papa, a la qual es referien els periodistes d’El País, no parlava de laïcisme, sinó de secularisme. Dos conceptes que, tot i certes relacions, són molt diferents. Des de l’òptica anglesa, el laïcisme no té les mateixes connotacions que aquí, ja que es tracta d’un país confessional en el qual la reina és el cap suprem de l’Església anglicana, com bé reconeix Jordi López. La pederàstia, tema molt present en la visita, té tentacles amples. Antón Pazos afirma a El País digital: «Hi ha més pederàstia en l’anglicanisme, on els pastors es casen.»
Tercer, atrevir-se amb l’Església catòlica és una tasca fàcil. No cal gaire coratge per portar-ho a terme. Fins i tot queda políticament correcte i és signe de (fals) progressisme. La discriminació amb altres religions, especialment l’islam, salta a la vista. En l’Església, els atacs rebuts es transformen sovint en autocrítica eclesial i en signe penitencial, com no passa en cap altra institució civil o religiosa. En canvi, amb l’islam ningú no s’hi atreveix. Pilar Rahola ho va diagnosticar així en la seva columna de La Vanguardia: «Aquest és el nostre problema, que, davant de l’islam, estem morts de por. La resta és literatura.»
