La meva experiència docent a l’Iscreb, iniciada el curs anterior i continuada en aquest, m’ha permès valorar encara més, si és possible, aquest projecte d’ensenyament superior. Per si algú desconeix aquest centre, una breu pinzellada. Les sigles de l’Iscreb fan referència a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, institució docent de caràcter públic de l’arquebisbat de Barcelona, vinculada a la Facultat de Teologia de Catalunya. Imparteix el Batxillerat i la Llicenciatura en Ciències Religioses, reconeguts també a efectes civils, tant en modalitat presencial com virtual. Té un miler d’alumnes. Al marge de preparar persones per a l’exercici de diverses funcions, com professors de religió, diaques permanents i altres serveis eclesials, l’Iscreb té dos objectius imprescindibles: promoure la formació teològica de laics i fomentar el diàleg entre la fe i la cultura. En destaco alguns aspectes bàsics.
La reflexió i l’estudi, a la llum d’una orientació de sant Pere recollida pel Concili Vaticà II, enfonsen les seves arrels en la vida: «Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança» (1Pe 3,15). No n’hi ha prou de creure. No n’hi ha prou d’esperar. Cal poder dialogar amb els altres sobre les nostres creences i esperances en un clima de concòrdia i d’amor. Donar raó de la nostra esperança ens allunya d’una credibilitat infantil, per situar-nos en la postura adulta. Per això, cal saber en què espero i com puc explicar la meva esperança. El pensament profund es torna comunicació. En definitiva, bona nova.
La superació de reduir la formació teològica als estaments clericals i religiosos per obrir-la als laics i a les persones que cerquen, que es pregunten i que desitgen trobar nous horitzons de sentit en la seva vida. La teologia ha patit dues exclusions molt negatives. La primera, sent l’origen de la universitat, ha estat desplaçada al nostre país cap als marges de les institucions universitàries. Cras error. No passa a tot arreu de la mateixa manera. La segona semblava patrimoni exclusiu del clergat i de la vida religiosa. Es tracta de canviar el xip. Cada cop, un nombre més gran de laics s’apunta a la formació teològica, senyal inequívoc de maduració i progrés.
La necessitat dels estudis humanístics, filosofia i teologia incloses. Una societat merament tecnològica s’instal·la en els processos però perd de vista les finalitats. La productivitat impera sobre la reflexió. Se’n poden obtenir beneficis econòmics, però es dilueixen els valors humans. Una societat irreflexiva fàcilment esdevé titella dels poders imperants.
Compartir una jornada amb els i les alumnes de l’Iscreb et permet observar una mena de gent que, sense caure en idealismes, mostra respecte, afany de saber, qualitat personal… Molts d’ells compaginen els estudis amb la feina i amb les responsabilitats familiars. Saben què significa estudiar per la quantitat de renúncies que duen a terme per tal de culminar els desitjos de formació. Han trobat una perla de més valor, que els dóna sentit a la seva dedicació.
Aquest és un gran repte: desactivar les creences que la Facultat de Teologia i el mateix Iscreb són espais inaccessibles per a molts i convidar, especialment els laics, a endinsar-se en el diàleg fe i cultura, que omple la vida de sentit. El goig d’obrir-se a la veritat desemboca en la capacitat d’estimar, i en això consisteix la raó última de viure.
