Davallar als inferns

No obstant això, des d’una altra òptica, voldria reflexionar sobre la davallada als inferns abans de la mort. Tal com diu Benet XVI aquesta davallada «no s’ha d’imaginar com un viatge geogràfic, local, d’un continent a l’altre. És un viatge de l’ànima». Dante Alighieri, en la Divina Comèdia, traça un itinerari precís que comença a l’infern, que prossegueix al purgatori, i que finalitza al paradís. Si n’hi ha, de persones, que s’identifiquen amb Dante en els primers versos de l’obra que diuen així: «A mig camí de la vida, en una selva fosca em trobava perquè havia extraviat la meva ruta.» Aquesta experiència acostuma a tenir un inici: «Tan adormit em trobava en el punt que vaig abandonar el camí veritable.» Quantes persones se senten en crisi, es veuen perdudes, sense rumb, tot se’ls ensorra!

La crisi espiritual, que sorgeix a partir d’un fracàs econòmic, una ruptura matrimonial, un benestar insípid, una mort inesperada d’un ésser estimat, una malaltia greu..., et llança a l’abisme de l’absurditat. Hom comença a submergir-se en la banda fosca de la vida, en la zona de les ombres, en els replecs dolorosos de la infantesa, en les ferides profundes sense cicatritzar, en el fangar dels vicis, en el pantà del pecat... A les portes de l’infern hi ha escrites aquestes paraules: «Deixeu tota esperança els que heu entrat (lasciate ogni speranza, voi ch’entrate).» Lluitar contra l’infern és guanyar la batalla de l’esperança. Malgrat que tot surti malament, malgrat que el patiment sigui intens, val la pena resar la pregària de Teilhard de Chardin: «Recorda: tot allò que et reprimeix i t’inquieta és fals. T’ho asseguro en nom de les lleis de la vida i de les promeses de Déu. Per això, quan et sentis afligit, trist, adora i confia.» Baixar a l’abisme és el primer pas. Només l’esperança ens permet prosseguir el nostre itinerari, que ens condueix a la segona fase, al purgatori. Continua Teilhard amb la seva pregària: «Que res no t’alteri. Que res no sigui capaç de prendre’t la pau. Ni la fatiga psíquica. Ni els errors morals. Fes que brolli, i conserva sempre sobre el teu rostre un dolç somriure, reflex del que el Senyor contínuament et dirigeix.» Es tracta de passar per la fase de la purificació. Cada cercle, cada biografia, té objectius diferents. Cada persona ha de purificar el seu procés. Dante ho resumeix així: «Un mar tan cruel darrere seu abandona; i cantaré d’aquell segon regne on l’humà esperit es purga i es fa digne de pujar al cel.» És el moment de creure sense defallir. . Les repercussions d’aquestes passions enfonsen la persona i la societat en la misèria. Així arribem al paradís, on «ja no vigilo cap ramat, ni tinc cap altre ofici, estimar és només l’únic exercici» (sant Joan de la Creu).