El fenomen La Aguilera-Lerma suscita adhesions, interrogants, sorpresa, admiració, dubtes, escepticisme. La notícia concisa es pot resumir així: «El monestir autònom de l’Ascensió de Nostre Senyor Jesucrist, de Lerma, es transforma en un nou institut religiós de dret pontifici, denominat Iesu Communio.» L’Orde de les Germanes Pobres de Santa Clara en aquest monestir donen pas al nou institut, al qual es transfereix el seu patrimoni actiu i passiu. Un indult especial de la Santa Seu permet mantenir-se a les que així ho desitgin com a clarisses sense necessitat de passar a un altre monestir. La germana Verónica María Berzosa és reconeguda com a fundadora i confirmada com a superiora general del nou institut.
Hi ha tres factors que ens poden proporcionar algunes claus d’interpretació dels fets. Primer, l’afluència massiva de joves per fer-se monges. Les xifres arriben a prop de dos centenars. En temps d’escassetat de vocacions, els constrastos amb altres institucions són evidents. Com s’explica? Des de l’òptica evangèlica el nombre no és un criteri definitori, però ningú no escapa de les consideracions numèriques. Jesús és el nucli de la seva opció o hi ha altres elements coadjuvants que afavoreixen aquest increment de peticions d’ingrés? Hi ha alguna mena de pastoral vocacional que dóna aquests resultats? Es tracta d’un fenomen transitori o d’un fet consolidat? El nombre dóna poder i la mancança, insignificança.
Segon, la reconversió de clarisses en un nou institut religiós. Es tracta d’un altre tret innovador. Hi ha una diferència clara, per exemple, entre la Mare Teresa de Calcuta i la germana Verónica. Vint anys després d’ingressar a les germanes de Loreto, la germana Maria Teresa abandona el seu institut i, després de dos anys de proves i discerniment, funda la congregació de les Missioneres de la Caritat. Aquí, el procés és molt diferent. No és només una opció individual, sinó col·lectiva. No se surt d’un sistema per crear-ne un altre sinó que es transforma el monestir en una realitat nova. Els tràmits han estat més fàcils perquè un nombre notable de bisbes ha afavorit la reconversió. S’han hagut de lligar molts caps jurídics i personals.
Tercera, la personalitat carismàtica i subjugant de la germana Verónica. No es pot tractar d’una persona qualsevol. No la conec personalment, però no em resulta difícil imaginar que ha de tenir un gran sentit de lideratge espiritual, que resulta atractiu i convincent. El 24 de desembre del 2010 escriu una nota llarga en la qual respon els interrogants o les acusacions que han rebut, com ara per què no s’ha informat abans (el procés ha estat portat amb discreció màxima), per què no repartiu (entre altres monestirs que no tenen vocacions), per què aquí sí i no en un altre lloc (les germanes el dia de la seva professió solemne li deien: «Jo professo el que vivim, aquesta realitat, però no m’identifico amb la Regla i les Constitucions de les Germanes Clarisses.» La seva resposta: «Filla, nosaltres som Clarisses, portem aquest hàbit i hem professat aquesta Regla, això és el que hi ha; si vols, ho prens i si no... te’n pots anar.» No s’ha sostingut mai ningú parlant-li de la possibilitat de començar un camí nou).
Amb respecte, afecte i algunes preguntes, em cenyeixo al criteri que Gamaliel va exposar davant del Sanedrí: «Si allò que fan o es proposen és cosa d’homes, es destruirà tot sol; però, si és de Déu, no aconseguireu destruir-los; i alerta encara, que no us trobéssiu lluitant contra Déu» (Ac 5,38-39).
