Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’esclat mediàtic dels abusos sexuals a menors ha ocupat de manera dominant el panorama informatiu aquests darrers dies. Un tema altament sensible per la seva repercussió profunda en la vida de les víctimes. Detectar, reconèixer, denunciar, guarir... Tasques indispensables per cicatritzar les ferides. Errades en la prevenció. La detecció tampoc no és fàcil. L’experiència dels abusos trastorna la percepció real de les coses, enfonsa en la vergonya i en el desconcert, sumeix en un silenci de crits emmudits. Ni la xarxa escolar ni la llar de la família no han sabut endevinar unes interioritats infantils destrossades. Patiment, molt de patiment. Consternació davant de la notícia. Confrontació de ritmes. El ritme mediàtic: instantani. De vegades, massa pendent de l’impacte i de l’audiència. Una barreja confusa d’informació i d’opinió. El ritme de veritat exigeix uns altres requisits perquè hi hagi justícia. No s’ha de substituir els tribunals de justícia pels platós de televisió ni pels estudis de la ràdio, ni per les pàgines dels rotatius. La seva participació ajuda molt sempre que eviti interessos espuris. Si fos així, les víctimes serien manipulades per aconseguir altres finalitats, com el deteriorament d’una institució educativa. Un doble dany. Hi ha alumnes que han vist menyscabada en aquests dies la seva intimitat per l’assetjament de les càmeres invasives.

La justícia ha de treballar per recuperar la dignitat ferida de la víctima. La venjança no resol el problema sinó que l’aguditza, perquè impedeix que la víctima aconsegueixi el guariment amb una actitud resilent. L’aferra a la ferida. Per això, no cicatritza.

La veritat, moltes vegades, és dolorosa, però allibera. Tant a la víctima com a l’agressor. De vegades, com recorda l’actuació de Jesús a l’evangeli, en el si de la família. Així va poder Jaire recuperar la seva filla. En altres moments, en ple grup com la dona de les hemorràgies, que va haver de confessar la seva intimitat per integrar-se novament en la societat. Els camins són diversos, però l’objectiu el mateix: el guariment de la víctima, perquè pugui viure una vida feliç i plena.

Malauradament, han hagut de passar moltes desgràcies perquè la societat estigui mentalitzada sobre la protecció de la infància. Queden enrere, en gran part, les èpoques negres o de color sèpia. El tabú es va desintegrant, malgrat que presenta resistència. La infància sempre ha existit al llarg de la història, però el reconeixement jurídic dels nens i les nenes com a agents socials i titulars dels seus mateixos drets va haver d’esperar fins al 20 de novembre del 1989 quan l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, que va entrar en vigor el 2 de setembre del 1990. La seva implementació a fons no és flor d’un dia. Requereix temps i, el més difícil, un canvi de mentalitat.

Les ferides a les víctimes sempre són greus. El tractament en el passat era sovint molt deficient. Ara estem en el camí adient i cal recorre’l amb determinació. Totes les institucions han de remar en la mateixa direcció: impedir noves víctimes i guarir les existents.