×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui, 11 de juny, és sant Bernabé. Un personatge poc conegut, però que va tenir un paper important en el naixement i la primera expansió de l’Església. I un personatge que, vista la seva trajectòria i la seva manera de fer, faria molta falta, avui, a l’Església. Per això he posat aquest títol en aquest article. És una pregunta: ¿què hauria fet Bernabé quan es va iniciar, i quan després es va desenvolupar, aquest corrent que tanta potència va tenir a Amèrica Llatina i que coneixem amb el nom de teologia de l’alliberament?

La teologia de l’alliberament té del punt d’arrencada simbòlic quan el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez publica, l’any 1973, el llibre Teología de la liberación. Perspectivas, en el qual sintetitza i teoritza l’experiència que des de feia anys es vivia en molts sectors cristians d’Amèrica Llatina, i que incloïa, com un element determinant i central, la necessitat de treballar per l’alliberament dels països que vivien en situació de dependència respecte als països que tenien la riquesa i el poder. Que incloïa, en definitiva, l’acció política com un element ineludible en l’actuació cristiana: una acció política que allà no es donava en situació democràtica, sinó en una situació en què resultava més òbvia i exigent la necessitat de fer present l’alliberament de Jesucrist a través de la transformació de les estructures i els sistemes de poder.

Aquest corrent, que es va traduir en el naixement, a molts i molts racons del subcontinent, de les comunitats de base, i que va provocar el sorgiment de bisbes, capellans, monges, laics, laiques que vivien i feien circular aquesta manera d’entendre la fe, i el sacrifici de molts màrtirs a mans de tota mena de sicaris o d’autoritats constituïdes, va significar una primavera eclesial i social potentíssima. Una primavera que el papa Pau VI va avalar tot i els dubtes que li provocava, però que amb l’arribada del papa Joan Pau II va ser objecte de tota mena de qüestionaments i condemnes. Per a aquell papa vingut de l’est, la teologia de l’alliberament era la implantació del comunisme soviètic a través del món catòlic. I, potser més encara, era donar carta de naturalesa dintre l’Església del dret a qüestionar l’autoritat i l’ordre establert, i fer-ho precisament en nom de l’Evangeli, cosa que no cabia en el cap del papa i dels dirigents vaticans. La reprimenda pública a Ernesto Cardenal, el calvari vaticà a què va ser sotmès el bisbe Romero, o altres actuacions no tan conegudes com el nomenament com a arquebisbe de Lima de l’ultraconservador cardenal Cipriani, que va obligar Gustavo Gutiérrrez a deixar de ser capellà diocesà i fer-se dominic per fugir de la repressió eclesiàstica, són exemples de l’esforç per liquidar tot allò que la teologia de l’alliberament representava.

I tornem ara a Bernabé. Aquest personatge, jueu nascut a Xipre, va formar part de la primera comunitat cristiana. Es deia Josep, però els apòstols li van posar Bernabé com a sobrenom, que vol dir “fill de la consolació”, indicatiu de la seva manera de fer. El primer exemple d’aquesta manera de fer va ser quan Pau es va convertir a Damasc. La seva història de perseguidor feia que la comunitat de Jerusalem tingués por de rebre’l, i va ser Bernabé qui el va avalar: va captar que aquella conversió era veritat, i va gestionar la seva acceptació.

Però l’actuació més important va venir després. I és que, després de la fugida de Jerusalem del grup d’Esteve, que havien trencat sense embuts amb el judaisme, els fugits es van escampar per diversos països, i anunciaven l’evangeli als jueus i, si algun pagà s’hi volia apuntar, el feien passar abans, segons el costum establert, per la incorporació prèvia al judaïsme. Però, en arribar a Antioquia, al sud de l’actual Turquia, un grup d’aquells fugits van decidir saltar-se la normativa, predicar directament als pagans i, als que es convertien a la fe, acollir-los directament a la comunitat sense fer-los passar pel judaïsme.

La notícia d’aquesta “irregularitat” va arribar a la comunitat de Jerusalem. ¿I què van fer els apòstols? ¿Excomunicar-los? Doncs no. Amb molt bon seny, van enviar la persona més capaç de construir ponts, que era Bernabé, a veure què havia passat i per què havien fet allò. Bernabé se n’hi va anar, i va captar de seguida, com havia fet amb el cas de Pau, que el que allà havia passat donava “fruits de la gràcia de Déu”. I, diu el llibre dels Fets dels Apòstols, que, com que era “un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe”, se n’alegrà i va informar als dirigents de Jerusalem que allò que havien fet aquells predicadors d’Antioquia, encara que contravenia les normes, era obra de Déu.

Aquí hi ha dos mèrits. El primer, evidentment, de Bernabé, i de la seva capacitat de captar on actua l’Esperit, encara que no compleixi la normativa. I el segon, també evidentment, dels dirigents cristians de Jerusalem, que abans de prendre cap decisió sobre aquella suposada irregularitat, són capaços de pensar que potser allò és bo, i envien a mirar-ho a algú amb mentalitat oberta, disposat a trobar les coses bones, i no algú amb mentalitat tancada que es mirés les coses des del punt de vista de l’estricte compliment del que està manat.

Si davant l’eclosió de la teologia de l’alliberament els dirigents vaticans haguessin estat capaços de superar la mentalitat de la llei i haguessin pensat que si tants catòlics d’un continent empobrit vivien així joiosament la seva fe, i haguessin enviat algú com Bernabé amb ganes de trobar-hi la presència de l’Esperit, d’una altra manera ens haurien anat les coses.

I acabo dient que això no només s’aplica a la teologia de l’alliberament. Per exemple, potser ara seria el moment de trobar un Bernabé que examinés la realitat de les parelles homosexuals cristianes. Potser descobriria que, més enllà de les prohibicions, les parelles homosexuals cristianes són un do de l’Esperit a l’Església. I el mateix podríem dir d’altres realitats oficialment estigmatitzades.