Vés al contingut

Confesso que m’esfereeix, la contundència del que diu el Catecisme de l’Església Catòlica, publicat l’any 1992, en el seu número 2390, a propòsit de les parelles que viuen juntes sense haver-se casat: “L’acte sexual ha de tenir lloc exclusivament dintre el matrimoni; fora d’ell constitueix sempre un pecat greu i exclou de la comunió sacramental”.

M’esfereeix perquè conec unes quantes parelles de joves cristians que viuen junts sense estar casats, i que, des del meu punt de vista, no es pot dir en absolut que estiguin en situació de permanent pecat greu i exclosos de la comunió sacramental. Igual com conec també unes quantes parelles cristianes que encara no estan casades ni viuen juntes però que tenen relacions sexuals i tampoc no crec que es pugui dir d’elles que estan en pecat permanent. Com tampoc no crec –i deixeu-me dirigir la mirada cap a mi mateix– que la meva dona i jo, que des que vam començar a sortir i fins que ens vam casar per l’Església vam tenir relacions sexuals, estiguéssim també en pecat.

De fet, són uns quants els preparadors per al matrimoni o els capellans que s’han sentit dir, per part d’alguna parella, amb un cert to de conya: “Miri, nosaltres estem en pecat...”. I els preparadors i els capellans han hagut d’entomar la brometa i fer equilibris per mirar de reconduir la cosa.

No, això no s’aguanta per enlloc. Certament que l’exhortació apostòlica del papa Francesc Amoris laetitia inicia un canvi de mirada molt important, ja que deixa clares un parell de coses: una, que en les situacions de convivència sense casament cal reconèixer-hi la presència de l’amor de Déu, és a dir, que aquella unió, si és seriosa i sincera, té Déu a dins; i dues, que l’afirmació que qualsevol acte sexual fora del matrimoni és pecat greu no es pot defensar com a indiscutible i per a tothom, perquè hi ha situacions –¿poques? ¿moltes?: el papa no ho diu– en què les circumstàncies impossibiliten, o dificulten de manera poc superable, fer cap altra cosa que allò que s’està fent. Aquesta nova mirada encara no ha estat introduïda en el Catecisme, i és una llàstima, però el canvi de perspectiva hi és.

Però en tot cas, no és suficient aquest canvi, ja que el problema és més de fons. El problema és, diria, que l’Església continua pensant que el sexe és una cosa perillosa, i que s’ha de tenir ben controlat. El papa Francesc diu, i està molt ben dit, que “Déu mateix va crear la sexualitat, que és un regal meravellós per a les seves criatures”. Però, ¿quina mena de regal és aquest, tan ple de condicions i de prohibicions? Si els responsables de l’Església es creguessin realment que la sexualitat és un regal meravellós que Déu fa a les seves criatures, s’adonarien també que no es pot dir que les relacions sexuals d’una parella que conviu sense estar casada, i les relacions sexuals en una parella que s’està formant i que encara no s’ha casat o no ha començat a conviure, són un pecat greu que exclou de la comunió sacramental. No es pot dir de manera absoluta, com ho diu el Catecisme, ni es pot dir de manera relativa, com ho diu l’Amoris laetitia. Jo goso afirmar que, simplement, no es pot dir. Potser podrà ser criticable, o fins i tot condemnable, per altres motius, però no pel fet de ser relacions sexuals fora del matrimoni.

¿I per què? Recordem el que llegim a l’Escriptura. D’entrada, en els tres primers capítols del Gènesi aquest tema no apareix, perquè no pot aparèixer: allà tenim un relat sobre la primera parella humana, en el qual no es parla de res previ a la seva relació diguem-ne matrimonial, ni de com es certifica aquest “matrimoni”, ni de què passa fora d’aquella unió, perquè aleshores no hi havia altres homes ni dones al món. Després, en Jesús, el que hi ha és la defensa del matrimoni ja realitzat, sense dir res de què passa abans d’ell ni fora d’ell. I finalment, Pau, que sí que parla del que passa a fora, parla de determinades pràctiques que considera impròpies de cristians, però que queden dins un cert núvol, perquè es refereixen a allò que es feia en concret en el seu temps, excepte en dos casos que sí que queden clars: el de l’adulteri, que Jesús també rebutja, i el de les relacions homosexuals, que són condemnades a partir d’una visió de les coses que actualment ja no es pot sostenir, com ja hem comentat més d’un cop en aquest mateix bloc. En resum: que crec que es pot dir que els textos bíblics no ofereixen fonament per afirmar, com fa el Catecisme, que l’acte sexual només pugui tenir lloc en el matrimoni i que fora d’ell constitueixi un pecat greu.

Alhora, però, cal dir igualment que el que sí que és cert és que a l’època de Jesús la relació sexual tenia lloc, efectivament, dintre del matrimoni, i –almenys de manera reconeguda– no en cap altra circumstància. Així era en el món jueu, i aquesta mateixa pràctica van assumir els cristians. Però fixem-nos-hi. En aquella època, el matrimoni era una realitat molt institucionalitzada i molt pautada, abocada a la generació dels fills, i això, no per cap manament de ningú sinó perquè aquesta era la manera de fer creada per tradició i costum en aquella societat: el matrimoni havia de ser controlat bàsicament pels pares, perquè és el que convenia per al bon funcionament social, i la generació de fills era un desig i una necessitat per a qualsevol parella per assegurar-se el futur. En aquestes circumstàncies, resulta d’allò més lògic tenir controlades també les relacions sexuals, per mantenir el bon ordre i evitar ensurts. D’altra banda, com a vàlvules d’escapament, ja hi havia les prostitutes.

Ara les coses ja no són així. La realitat actual s’assembla ben poc a la que es vivia llavors. Ara, la parella és fruit d’un procés de trobament entre dues persones, que té alts i baixos, i que evoluciona de maneres molt diverses. Llevat que algú pretengués recuperar les maneres de fer de fa dos mil anys, sembla bastant raonable pensar que, si el sexe és un aspecte fonamental en una relació estable de parella, el procés de formació d’aquesta parella ha d’incloure, gairebé necessàriament, les provatures en el camp sexual, segons els diversos ritmes amb què es visqui el procés. Una noia jove, casada, li deia un dia a la meva dona: “¿Però com és que les parelles abans es casaven sense haver-se’n anat mai junts al llit? Que imprudents, ¿no?”. Ara, la cosa normal serà que la parella es plantegi de conviure quan ja tingui una vida de relació sexual consolidada.

Aquesta convivència, d’altra banda, serà amb matrimoni o sense, i aquesta disjuntiva no es pot dir que hagi d’afectar necessàriament el grau de compromís entre els dos membres de la parella, perquè això dependrà de la voluntat i els plantejaments que tinguin tots dos sobre la seva vida en comú. Moltes parelles, per l’ambient social, no troben necessari casar-se per tenir aquest compromís: per a ells, si són cristians, el compromís que es tenen mútuament és suficient per donar contingut, també davant Déu, a la seva convivència. I la relació sexual que es doni en aquesta convivència serà ja, d’alguna manera, una relació sexual matrimonial, tot i que això no treu, en absolut, que, segons la meva opinió, seria molt més desitjable, per diversos motius, que es casessin.

Continuarem parlant-ne dilluns que ve.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.