Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquest any en fa vint-i-cinc que la Mercè i jo ens vam casar i, amb aquest motiu, us voldria explicar com es va formar la meva família i com és ara.

Jo era capellà, i estava sastisfet del meu ministeri, en el qual em sentia realitzat humanament i cristianament, i vivia la meva tasca com una cosa tasca útil i profitosa. Però alhora cada cop em pesava més l’organització eclesial en la qual havia d’exercir aquest ministeri, que em resultava cada cop menys estimulant i més frustrant. I també hi pesava, certament, la llei del celibat, que em semblava una imposició innecessària.

Jo suposo que, per tot això, hauria acabat un dia o altre deixant el ministeri. Però el fet és que, enmig d’aquestes circumstàncies, va aparèixer la Mercè en la meva vida, i vam decidir que volíem estar junts. La Mercè havia tingut durant anys un nòvio que defensava la teoria que la convivència feia malbé la relació de parella, i per tant vivien cadascú a casa seva. Tenien una relació de parella certament intensa, però amb la insatisfacció, per part de la Mercè, de no poder viure junts.

Al cap d’un any de començar la relació, ens vam casar. Jo havia demanat la dispensa per poder-ho fer per l’Església, però com que comptàvem que trigaria molt, vam optar per casar-nos de moment pel civil. Va ser el 22 de setembre de 1995. Ho vam fer en un acte molt discret, però l’endemà vam muntar una celebració amb molta gent, que va consistir en una pregària, molt treballada, i un dinar. Va ser a l’església i la casa de colònies de Pedra, un petit nucli de població de Bellver de Cerdanya. I aquest dia de la celebració multitudinària, el 23 de setembre, és el que considerem com el dia del nostre casament real. Mesos després va arribar la dispensa, i ens vam poder casar per l’Església.

Quan ens vam casar, la Mercè tenia 38 anys i jo 44. Vam anar a viure a uns baixos del carrer Llatzaret, al Poblenou, vora el pis de la mare de la Mercè, que era viuda i de la qual la Mercè era filla única. Nosaltres no hem tingut fills, però en canvi hem mirat de ser “fecunds” en una pila de llocs, tant eclesials, com culturals, com cívics, com polítics. No és cap mèrit, és que ens surt així (si bé, tot sigui dit, amb diverses intensitats i ritmes).

El gener de 1999, la mare de la Mercè va morir i ens vam traslladar al seu pis. Però, al cap d’un parell o tres anys més, veient com estava la situació de la meva família, amb els meus pares que es feien grans i que a més vivien amb el meu germà Jordi, que és discapacitat, vam concloure que més valia que ens en anéssim a viure a prop d’ells, a Viladecans. Jo tinc altres germans, però nosaltres dos érem els que estàvem en millor situació per fer-nos-en càrrec.

I cap a Viladecans ens en vam anar, a una casa que estava buida, que era propietat dels meus pares i que estava a prop d’on vivien ells.

La meva mare ve morir l’any 2007, i el meu pare va quedar sol amb el Jordi. I com que era molt evident que al meu pare aquella situació el superava per totes bandes, li vam proposar si volia que el Jordi vingués a viure amb nosaltres. Ell va quedar molt descansat amb la proposta, de manera que el Jordi va venir a viure amb nosaltres i el meu pare em va fer tutor legal del meu germà. El meu pare va morir l’any 2012.

I aquesta és, doncs, la meva família. La Mercè i jo, que estem  la mar de satisfets del camí recorregut, i el Jordi, al qual cuidem tan bé com sabem.

¿Que per què explico tiot això? Doncs, en primer lloc, perquè em ve de gust explicar-ho. I, en segon lloc, per mostrar una història personal i familiar que és únca com ho són totes les històries personals i familiars i que té, a més, alguns punts “irregulars” des del punt de vista de la normativa eclesiàstica. Però és que que la vida humana i la vida cristiana són això. Són una recerca, en cada circumstància de la vida, dels millors camins humans i cristians per trobar honestament, en la mesura que es pugui, el benestar, el goig i la felicitat propis i dels altres.