Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

M’agradaria comentar aquesta setmana un debat que a nosaltres segurament que ens sona molt llunyà, però que va ser important en el temps del Nou Testament i, més encara, en l’època de la Reforma protestant. El debat queda lluny, però també ara en podem aprendre coses.

L’apòstol Pau, abocat a l’evangelització dels pagans, defensava com un element bàsic del cristianisme que la salvació, la comunió amb Déu, no s’obtenia complint les obres que mana la Llei jueva, com ara la circumcisió, el repòs del dissabte, les prohibicions de determinats menjars, i moltes altres, sinó que s’obtenia per la fe i la unió personal amb Jesús. Deia Pau: “L’home és fet just per la fe, al marge de les obres de la Llei” (Romans 3,28). I també: “Sabem que ningú no és just davant de Déu en virtut de les obres que mana la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist” (Gàlates 2,16). Pau considera la Llei jueva com una opressió, perquè amb els seus múltiples preceptes fa molt feixuga la vida humana, i a més fa que la salvació quedi tancada en el món jueu i no estigui oberta, sense més complicacions, a tota la humanitat. En canvi, amb Jesús, ens adonem que Déu mira la humanitat d’una altra manera: tots els homes i dones, si ens acostem a Jesús amb ganes  de viure el seu amor, entrem ja en comunió amb Déu.

Pau va tenir molts conflictes amb els jueus per aquesta doctrina, però més encara en va tenir amb aquells cristians que consideraven que la Llei jueva era un pas imprescindible per arribar a Jesús. Exigien, per ser cristià, acceptar les pràctiques de la religió jueva. La batalla, finalment, com és obvi, la va guanyar Pau, però va costar molt.

Però, sorprenentment, la cosa va acabar donant peu a una altra polémica, que trobem a la carta de Jaume. La carta diu, en un cert moent: “L’home és just davant Déu per les obres, i no tan sols per la fe... La fe sense les obres és morta” (Jaume 2,24.26). És bastant clar que aquí l’autor de la carta de Jaume està polemitzant amb Pau. Però sembla que Jaume no hagi entès bé el que Pau deia. Perquè Pau, quan afirmava que les obres no ens fan justos, es referia a les obres de la Llei, és a dir, als manaments d’origen religiós que la Llei jueva prescrivia, mentre que les obres que l’autor de la carta de Jaume diu que són necessàries per a ser justos són les obres que constitueixen el camí de Jesús, com ell mateix va indicant al llarg de tota la carta: les obres de l’amor als altres, de la justícia, de l’atenció als pobres i febles, del bon tracte, del despreniment.

¿Estem, doncs, davant un malentès? Es fa estrany. Potser podríem pensar que, interpretant acomodatíciament les paraules de Pau, en algunes comunitats cristianes s’havia instal·lat la idea que amb la fe ja n’hi havia prou, de manera que, si creies, podies fer el que volguessis a la teva vida. I el que fa la carta de Jaume és reaccionar contra aquesta forma tan poc cristiana d’entendre les coses.

El cas, però, és que, mil cinc-cents anys després, la polèmica va tornar a sorgir, i en aquest cas va arribar fins a trencar l’Església. El monjo agustinià Martí Luter, angoixat perquè per molt que s’hi esforçava li resultava impossible complir tots els manaments de l’Església, i afegit això al mal gust de boca que li provocaven les campanyes per recollir diners per edificar la basílica de Sant Pere del Vaticà a canvi d’indulgències per guanyar-se el cel, va portar al límit la doctrina de l’apòstol Pau i va afirmar que, en efecte, només la fe portava a la salvació, a la comunió amb Déu. I que les obres no servien per res. Però, ¿què volia dir Luter quan es referia a les obres? ¿Volia dir les “obres de la Llei” de què parlava Pau, i que en aquest cas es podrien veure representades en la doctrina de les indulgències, o les ofrenes per “pagar” misses que traguessin les ànimes del purgatori, o l’eficàcia de l’Eucaristia encara que se celebri sense fe, o els dejunis i mortificacions? Sí, sens dubte. Però no només això. Luter deia que res del que féssim els cristians ens servia per salvar-nos, que el que salvava era, estrictament, la fe. Però, dient això, no volia dir que no hi havia cap criteri d’actuació a la vida. No, evidentment. Però llavors aquí la cosa entrava en un debat de filigrana: la fe salva, però si un porta una vida d’injustícia i opressió, aquesta salvació per la fe no serà real. O sigui que tampoc no quedava tan lluny del que deia la carta de Jaume.

Certament que, a nivell concret, els problemes de Luter amb l’Església catòlica van ser bàsicament amb totes les pràctiques eclesials que es podien equiparar d’alguna manera a les “obres de la Llei”. I no podrem pas negar que, en molts aspectes, Luter tenia tota la raó. No en tots els aspectes, certament, perquè per a un cristià són també importants aquests moments explícits d’expressió i celebració de la fe, evidentment, encara que també és evident que la manera com es vivien en aquell temps tenien sovint molt poc d’evangèlics i massa de muntatge dominador.

Però el fet és que, més enllà d’aquestes pràctiques eclesials tan necessitades de purificació, Luter, com hem assenyalat, pot portar a pensar que, si la salvació només s’aconsegueix per la fe, tant és la nostra manera de viure. Aquella actitud que criticava segles abans la carta de Jaume.

De fet, la vida cristiana és un equilibri entre dos pols. Per una banda, cal viure i cultivar una fe fonda, veritable, una fe que és desig d’unió amb Jesús i confiança en ell, una fe que és tenir Déu present, tant com puguem, en la nostra vida. I d’altra banda, cal viure alhora una vida fidel al projecte d’amor de Déu, fidel al que va viure Jesucrist, fidel al servei als altres, fidel a la lluita per un món digne per a tothom. De fet, l’apòstol Pau, a la carta als Gàlates 5,6, ho formula d’una manera magnífica: “Per als qui viuen en Jesucrist, l’únic que compta és la fe que actua per l’amor”.