En conec alguns, i conec també les històries d’uns quants més, i sé que arreu del món en són moltíssims. Parlo dels diaques casats que fan de responsables de comunitats parroquials, i ho fan a tots els efectes, excepte en un: no poden presidir l’Eucaristia, per a la qual ha de venir un capellà de fora, o, si no pot ser, la comunitat haurà d’acontentar-se amb que el diaca presideixi la litúrgia de la Paraula i doni la comunió.
Aquest diaques, rectors reals de la comunitat, no poden presidir l’Eucaristia perquè no són capellans. I no poden ser capellans perquè estan casats.
Realment, la cosa no sembla gaire coherent. Diuen que el celibat dels capellans és una venerable tradició de l’Església catòlica llatina, que cal mantenir com un tresor. Però, a canvi, el manament de Jesús de fer el seu memorial com a centre de la vida de la comunitat cristiana queda en segon terme, com també hi queda la pràctica de sant Pau que instituïa preveres en les comunitats que fundava, els quals preveres podien ser casats o solters, i estaven encarregats de ser el punt de referència de la vida comunitària, amb la presidència de l’Eucaristia, evidentment, com a encàrrec més visible.
No, això no va. Pel que es diu, aquest any vinent, en el Sínode que se celebrarà amb els bisbes de la regió de l’Amazònia, és possible que es comenci a posar fil a l’agulla de la possibilitat d’ordenar preveres homes casats, perquè puguin presidir l’Eucaristia a les seves comunitats. I és que, realment, la situació a l’Amazònia és sagnant en aquest sentit: comunitats molt allunyades en les quals l’Eucaristia no es pot celebrar gaires cops, perquè els capellans només hi poden arribar de tant en tant. De manera que el que tant diem de que l’Eucaristia dominical és el centre de la vida dels cristians, allà no es pot dur a la pràctica perquè els capellans, en la disciplina actual, només poden ser solters.
Confiem que a l’Amazònia ho comencin a arreglar. Però de fet, si en comptes d’anar a l’Amazònia mirem per aquí a prop, al nostre voltant, als nostres bisbats, i hi pensem una mica, ens adonarem que la situació és tan poc raonable com allà. Aquests diaques que fan de rector de les seves comunitats, ¿per quin motiu no poden ser ordenats capellans? S’han format com a diaques, o sigui que tenen els corresponents coneixements teològics i pastorals, i a més tenen la pràctica de dirigir una comunitat. ¿Com és que no poden presidir-los també l’Eucaristia? ¿Per una llei eclesiàstica que passa per damunt del manament de Jesús? I mentrestant, els capellans cada cop més estressats perquè han de fer mans i mànigues per celebrar l’Eucaristia en el màxim nombre de llocs possibles.
No, no és raonable. Estaria bé que, al mateix temps que es treballa la situació de l’Amazònia, es treballés també la situació que tenim aquí. Seria tan senzill... I la gent d’aquests llocs on els diaques exerceixen de rectors, segur que estarien contents que l’Eucaristia la presidís qui està realment vinculat a la comunitat i no un capellà vingut de fora que per molta empatia que hi posi no deixarà de ser un paracaigudista.
Jo crec que els nostres bisbes catalans s’haurien d’animar a demanar-ho. Començar per quatre o cinc casos que siguin clars i evidents, que no tinguin contraindicacions, i provar-ho. Estic convençut que funcionaria i des de Catalunya faríem un gran bé a l’Església.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.