Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Normalment,  tot el que percebem mitjançant els sentits ho filtrem automàticament a través dels nostres conceptes, idees preconcebudes, pensaments....  La nostra percepció sol estar contaminada per tot allò que hi afegim. Per tal de poder copsar la realitat tal com és i no actuar o reaccionar impulsats per les nostres pròpies projeccions, cal generar un estat de calma mental, de silenciament interior. Com diu la mestra budista Ayya Khema: “el món no és una finestra sinó un mirall”.  Aquest gir radical que suposa el deixar de projectar cap a fora i mirar cap a dins, és crucial per connectar amb una dimensió més profunda de nosaltres mateixos, que permet alhora la veritable escolta dels altres.

Estem profundament desconnectats de nosaltres, dels altres, de la natura... i això ens produeix un gran sofriment. Estem contínuament submergits en el món dels pensaments, els raonaments, les anàlisis, les interpretacions i comparacions. A més, al nostre voltant, sembla que tot estigui confabulat per no haver de confrontar-nos amb el silenci. Per part nostra, solem omplir qualsevol possible espai buit per a no haver de sentir-lo, podem fins i tot idear sofisticades estratègies a fi d'evitar-lo. En aquesta dimensió tan sorollosa, ens hi sentim totalment còmodes i segurs. Però què passa si deixem que aparegui una petita escletxa per la qual penetrar en la dimensió del silenci, més enllà del nostre limitat món prefabricat? Pot resultar estrany, incòmode, fins i tot ens podem sentir temorosos; en realitat, són les nostres resistències a abandonar, encara que sigui només per uns instants, el nostre món conegut, la nostra zona de confort.

Una analogia tradicional en el budisme és la imatge del cel i els núvols. Normalment, ens identifiquem amb els núvols, les formes, que van apareixent  al cel, a vegades fràgils, a vegades densos i foscos. Són els nostres pensaments, emocions, estats d’ànim… Absorts en els núvols, amb les formes mentals, ni tan sols ens adonem de la seva transitorietat. Passen i canvien constantment però nosaltres ens anem aferrant d’un a l'altre sense crear una petita escletxa que ens permeti connectar amb l'espai incommensurable del cel, la nostra veritable naturalesa, allò que realment som.

Aquesta actitud d'escolta silenciosa, nua de conceptes, està relacionada amb el principi femení: la receptivitat, la no-acció, l'espai buit d'on neixen i moren totes les formes. Durant segles, les nostres cultures han estat fortament influenciades per tot el relacionat amb l'aspecte masculí: l'acció, la raó, la competició, l’individualisme, la visió fragmentària de la realitat... En conseqüència s’ha infravalorat tot el relacionat amb el femení: la intuïció, la síntesi, la visió holística, el sentit de comunitat... Els efectes, com podem veure i experimentar avui dia, són devastadors , doncs, estem al límit de destruir el nostre propi planeta, la nostra Mare Terra, de la qual en formem part inherent. Ara, potser més que en qualsevol altra època de la història humana, és necessari despertar el principi femení en cadascú de nosaltres, tant homes com dones, a fi de generar l’equlibri necessari entre els dos aspectes, el masculí i el femení.