L'ambó: Revolució

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia.

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en la que crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

(L'ambó és un recull setmanal del blog "La homilia del Marc")