L'ambó: Retallades

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança.»

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

(L'ambó és un recull setmanal del blog "La homilia del Marc")