L'ambó: Per enrecordar-se

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

(L'ambó és un recull setmanal del blog "Ihs / La homilia del Marc"