La Setmana Santa com a lloc d’aprenentatge

El proper cap de setmana, amb el Diumenge de Rams, s’inicia la festivitat de Setmana Santa i, des de l’Escola Cristiana, es considera més que escaient dedicar-hi aquesta editorial del FECCinforma; no fos cas que ens despistéssim i acabéssim per fer-nos preguntes desorientades com ara si “algú sap quan es farà l’activitat de descoberta del conillet de primavera al jardí de l’escola” o quelcom per l’estil que, dissortadament, ja trobem circulant per les xarxes socials d’entitats educatives no confessionals. Fem que l’educació no s’aturi aquests dies! Us proposem tres mirades per si us poden ajudar.

Aprendre de la mistagògia a través de l’embolcall cultural popular

Urgeix amarar-nos, si no pot ser directament a mode devocional de la pròpia vivència de la fe que nodreix la Setmana Santa, sí del bagatge cultural que ens ha llegat en processons, representacions de La Passió, les caramelles... – o també, per què no, escoltant la versió flamenca de la cantant Rosalía sobre conegut poema de Sant Joan de la Creu, Aunque es de noche, el dijous sant al capvespre; cadascú sabrà què li convé! - perquè és entrant en aquest univers sacre, tremendum et fascinants, de la Setmana Santa que hi ha l’oportunitat de viure el que el papa Francesc apunta com una experiència educativa mistagògica (EG 166); l’acompanyament en la descoberta del Misteri (i no merament d’un enigma resoluble i finit, com qui juga al joc de taula del Cluedo) d’un Déu que, més que desempallegar-se de la humanitat, es deixa la pell, literalment, per a tots i cadascú de nosaltres.

«Molts manuals i planificacions encara no s’han deixat interpel·lar per la necessitat d’una renovació mistagògica, que podria prendre formes molt diverses d’acord amb el discerniment de cada comunitat educativa. El trobament catequístic és un anunci de la Paraula que està centrat en aquesta, però sempre necessita una adequada ambientació i una atractiva motivació, l’ús de signes eloqüents, la seva inserció en un ampli procés de creixement i la integració de totes les dimensions de la persona en un camí comunitari d’escolta i resposta» (papa Francesc. Evangelii Gaudium, 166)

Aprendre d’una sinodalitat que compta amb la dona i ens interroga des d’on som

Una activitat recurrent a les pasqües joves que tenen lloc aquests dies és la de reproduir d’alguna manera el relat dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,13-35). Sol tractar-se de plantejar un recorregut, un passeig, en parelles per llegir el text bíblic i deixar-lo ressonar a la llum de la Pasqua. Sobre la seva relació amb la sinodalitat (que, precisament, significa “fer camí junts”) i el paper de la dona - o “les dones”, doncs convé no oblidar que l’aparició del Ressuscitat a l’Evangeli de Marc es fa a un grup de dones, precisament aquelles que el seu testimoni no era vàlid per a un judici en temps de Jesús – ens remetem a un fragment de la xerrada que va fer Nathalie Becquart, sotssecretària de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes, a la darrera Tribuna Joan Carrera que duia per títol “El lideratge femení a l’Església i al món”:

«En el seu Evangeli, sant Lluc ens diu que un dels deixebles es diu Cleofàs, però no ens dona el nom de l’altre deixeble. Alguns exegetes sostenen que podria tractar-se de la dona de Cleofàs. El camí cap a Emmaús representa l’estil de Jesús i és el mètode de la sinodalitat: un mètode que consisteix a escoltar, a caminar plegats com Església (...) Quan era de camí a Emmaús, (Jesús ) no comença a parlar amb els deixebles, sinó que primer va cap a ells, els fa una pregunta i així comença el diàleg. Jesús camina amb els deixebles, encara que vagin en una direcció equivocada.»

Aprendre de l’Esperança a través d’una natura que es renova

Potser aquests dies s’ofereix la possibilitat de passar estones fora de l’àrea metropolitana i la vivència litúrgica de la Setmana Santa va de bracet amb l’arribada de la Primavera. Algú ho podria entendre com una casualitat ben trobada i calculada amb premeditació però, en tot cas, és una eina pedagògica de primer ordre per ajudar-nos a ensumar interiorment, amb tots els sentits (la llum, les olors, les flors...), quina és l’esperança a la qual hi estem tots cridats, especialment tots aquells que habiten en “l’altra cara de la moneda de la Resurrecció”, a saber, les realitats dels crucificats d’avui i la càrrega de les vulnerabilitats pròpies i alienes. Serà, potser, el record de la senzillesa d’una flor, la que en un futur de dissort ens permeti encara estar connectats al Déu de la vida, tal com narrava Etty Hillesum al seu diari des del camp d’internament per a jueus a Westerbork (Àmsterdam) abans del seu tràgic final:

«La pluja i la tempesta dels últims dies han destrossat el gessamí de darrere de la casa. Les seves flors blanques suren escampades més avall, als bassals negres que s'han estancat sobre la teulada del garatge. Però en alguna part de mi aquest gessamí continua florint, tan exuberant i tan tendre com en el passat. I escampa els seus efluvis al voltant de la teva estada, Déu meu. Fixa't com cuido de tu! et porto fins i tot gessamí olorós, i et regalaré totes les flors que trobi al meu camí, són moltes, ja ho veuràs, així et sentiràs tan bé com sigui possible a casa meva!» (Paul Lebeau sj. Etty Hillesum. Un itinerario espiritual. Sal Terrae).

Que aquesta Setmana Santa no aprenguem “moltes coses”, sinó tan sols aquelles que puguem “sentir i gustar internament” per atansar-nos al Misteri Pasqual.

Bona Pasqua!