Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Com ja sabeu, el conveni col·lectiu d’aplicació en el sector (X Conveni col·lectiu autonòmic de l’ensenyament privat de Catalunya sostingut totalment o parcialment amb fons públics) ha estat denunciat per les organitzacions sindicals signants.

Una de les seves matèries essencials és la regulació del premi de fidelitat. El Departament d’Ensenyament va deixar d’abonar el premi de fidelitat, o permanència, primer a través de l’Acord de Govern GOV/26/2012, de 10 d’abril (DOGC de 13 d’abril de 2012). Després, excloent-lo de la Llei de Pressupostos Generals de la Generalitat de Catalunya, des de l’any 2014, on explícitament el deixa fora del mòdul de concert, recollint que aquestes despeses no van a càrrec del pressupost de la Generalitat.

Davant d’aquesta situació, les parts signants del X Conveni varen poder pactar una clàusula d’inaplicació de l’abonament d’aquest premi, però no per a la seva meritació, que continua activa. Es produeix la situació que les escoles segueixen sent responsables enfront els seus treballadors del pagament d'aquest complement salarial en les mateixes condicions jurídiques d'aplicació fins a la publicació de l'Acord del Govern de la Generalitat de 10 d'abril de 2012 o de la decisió legal de deixar d’integrar-lo en els mòduls del concert, sense perjudici dels efectes derivats de l’esmentada disposició transitòria convencional.

Les successives pròrrogues del conveni han pogut representar un cert respir, però no són la solució. La greu situació del sector, fonamentada en l’incompliment sistemàtic que fa l’Administració del just i equitatiu finançament de la plaça escolar, accentuada per les crisis demogràfica i econòmica, deixen les escoles en unes situacions molt compromeses. Haver d’executar la responsabilitat envers aquest premi agreuja encara més la crisi. I anar mantenint la suspensió és una espasa de Dàmocles que sempre penjarà amenaçadorament sobre els nostres caps, perquè el pes de la meritació del dret que no es deté, tard o d’hora fracturarà la crin que subjecta el sabre.

El sector necessita un acord, que ha d’orientar-se cap a l’extinció d’aquest dret. Cal un pacte que alliberi els centres d’aquesta responsabilitat. Els compromisos de pagament als quals ens veiem conduïts representen xifres colossals. Però si no aturem aquesta meritació, cada dia que passa el volum dels imports creix de manera gegantina i la sagnia serà cada cop més desmesurada.

Organitzacions sindicals i entitats representatives de les titularitats han de fer tots els esforços necessaris per aturar aquest dessagnament. No són fàcils. En absolut. Que els treballadors renunciïn a un dret que tenen consolidat i reconegut no és una decisió gens fàcil. Mantenir aquest dret per part dels centres constitueix un compromís econòmic inassolible. Trobar el punt d’encontre no és tasca simple i, de ben segur, tampoc satisfactòria per a cap de les parts. Amb tot, pensem que un escenari de consens, de ponderat acord, sempre és millor que un de confrontament i de conflictivitat, sigui de baixa o d’elevada intensitat.

El quadre que es pot dibuixar a partir del proper mes de gener pot arribar a ser summament delicat i compromès per als treballadors i les escoles. Estem convençuts que cal un exercici de responsabilitat i de generositat per part de tots que ajudi a concloure aquesta qüestió de la manera més raonable possible ateses les circumstàncies, i amb una actitud de bona fe que mereixem i exigim totes les parts.

I l’Administració? Perquè sense ser part del conveni, el condiciona poderosament. No podem oblidar que els seus límits d’actuació venen condicionats pel contingut dels pressupostos. Li hem demanat insistentment que contribueixi a solucionar el problema, hem apel·lat al sentit de responsabilitat i de necessària col·laboració sobre una matèria que havia estat pacíficament acceptada i assumida. La resposta ha estat contundent. No volen sentir a parlar mai més d’aquest tema. Mai més és un adverbi massa contundent, excessivament fulminant, no penseu? Allò més raonable és pensar que en continuaran sentint a parlar. De ben segur.