L’èxit escolar és responsabilitat compartida

Fent una mirada l’entorn sociopolític que ens envolta, amb la recepció que ha tingut al nostre ordenament, podem adonar-nos com és d’important la concepció, que ha esdevingut principi normatiu, de fer possible una educació per a tots en el marc d’un sistema educatiu inclusiu.

Els redactors de la LEC ja van exposar al seu preàmbul la necessitat d’adequar l’activitat educativa per atendre la diversitat de l’alumnat i l’assoliment d’una igualtat d’oportunitats i d’accessibilitat, incloent-hi al títol preliminar com un dels principis rectors del sistema educatiu la cohesió social i l’educació inclusiva com a base d’una escola per a tothom.

Aquesta mateixa llei defineix els criteris d’organització pedagògica que han de facilitar l’atenció educativa de tot l’alumnat i, en particular, del que pot trobar més barreres en l’aprenentatge i en la participació, atenent a que l’atenció educativa de l’alumnat es regeix pel principi d’inclusió.

Altres normes amb rang legal, com ara la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, també estableixen el dret a gaudir d’un sistema educatiu inclusiu que tenen infants i adolescents amb discapacitat, partint del principi que es tracta d’una responsabilitat de tota la ciutadania i de tots els poders públics.

Aquest interès general pel que fa a la necessitat d’atendre la diversitat de l’alumnat resta prou acreditat, si més no, en el moment de redactar l’escenari normatiu al que hauria d’atendre l’acció educativa. La realitat, però, ens ensenya que encara resta un llarg camí per recórrer i que, en qualsevol cas, la política educativa i de gestió general ofereix un ampli marge de maniobra.

Podem observar amb interès no exempt de preocupació, que el conjunt de mesures i suports destinats a tot l’alumnat, amb la finalitat d’afavorir el seu desenvolupament personal i social xoca freqüentment amb la realitat. Des de la percepció de què en aquesta activitat per afavorir la inclusió de l’alumnat sovint es considera el col·lectiu d’infants i adolescents, en especial els que presenten necessitats educatives derivades de situacions socioeconòmiques desfavorides, com un quocient numèric que s’ha de distribuir entre el conjunt d’escoles en una proporció inapel·lable que defuig de qualsevol consideració que pugui tenir en compte interessos de pes pedagògic o la pròpia voluntat familiar, així com el greuge comparatiu en la destinació dels mitjans i dels recursos entre l’escola d’iniciativa social i els centres públics, malgrat l’esforç que s’ha fet per incrementar els ajuts públics destinats a la primera, destacable però clarament insuficient.

L’evidència és que l’abandonament escolar, que s’assimila amb el fracàs, assoleix a casa nostra unes magnituds que fan mal. Amb plena consciència de què és un problema d’origen multifactorial, cal un compromís de país, que cal assolir des de les forces parlamentàries, perquè el seu origen supera l’exclusiu àmbit del món educatiu o del govern de torn. És transcendent que les autoritats educatives, sanitàries, de benestar social i d’atenció a la població en general col·laborin amb les entitats públiques i privades que són referència d’èxit en aquesta tasca i potenciïn les actuacions en aquesta matèria. L’escola concertada, amb els mitjans materials i personals clarament insuficients, és un excel·lent referent de com amb una dedicació a l’atenció de l’alumnat, el fracàs escolar pot ser residual. No són pocs els exemples de contribució al creixement personal i d’integració de l’alumnat a la comunitat eductiva gràcies a la coherència del projecte educatiu i a la convicció dels nostres professionals per a dur-lo a terme.

Una activitat que genera tensió i constant preocupació, i que necessita incrementar els seus recursos, però que paga la pena atendre pels enormes beneficis socials i també econòmics, tant individuals com col·lectius, que representa l’atenció a la diversitat i l’evitació del fracàs escolar. Escola, família, administració, forces socials i polítiques, institucions públiques i privades, tots juguem un rol imprescindible i complementari per contribuir a que els titulars de premsa deixin d’anunciar el fracàs substituint-lo per altres que parlin de l’èxit escolar, assumint que aquest èxit és una responsabilitat compartida.