Cada dia llegeixo La Contra de La Vanguardia, em distreu i de vegades m’interessa: un retrat breu, concís i intel·ligent, d’algun personatge sovint interessant. Avui el retrat és de Cayetano Martínez de Irujo, membre de la Casa d’Alba i campió hípic, els dos trets que l’entrevista subratlla. En realitat es tracta del petit dels fills de la Duquessa d’Alba. L’entrevista és sucosa, especialment pels nostres temps incerts, quan comencem a trobar víctimes de la crisis a la cuneta, i possiblement ingènua per part de l’entrevistat: no em puc creure que no s’adoni del tuf de frivolitat que s’hi respira. Però el que més m’ha sobtat és una declaració de fe: “Sóc creient: per ser portant del Crist dels Gitanos i carregar-lo deu hores cal tenir fe.” I ja està.
Sempre m´ha interessat la religiositat popular, aquella manera senzilla de creure mancada d’intel·lectualisme i farcida de sentiment i de pràctiques religioses, personals i col·lectives. Crec que un dels errors innocents de moltes propostes pastorals i teològiques dels darrers anys ha estat el menysteniment d’aquesta religiositat popular, amb la pretesa d’una fe intel·ligent, raonable i raonada, arquitecturada i argumentativa, que no era a l’abast de tothom. Ens ha costat entendre “la fe del carboner”, emprant un lloc comú en la tipificació d’aquesta religiositat popular.
Però aquesta fe senzilla és per als senzills, mentre cal pretendre una fe més elaborada en la mesura que la capacitat intel·lectual ha tingut les ocasions i els mitjans per desenvolupar-se. Oi més quan es tracta de personatges rellevants de la vida pública. “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança”, ens demana Sant Pere (1P 3,15). El que vol dir ser capaç d’explicar de manera comprensible a les oïdes que ens envolten, i això implica no abstreure’s d’una determinada cultura ni d’una determinat llenguatge, els continguts fonamentals i les motivacions conceptuals de la fe que es professa.
Ha començat el curs, hem reprès les classes. I malgrat els informes negatius que rebem, especialment en comparació a d’altres països, crec que podem afirmar que avui, en comparació als nostres avis, els nois i les noies que passen per les nostres aules estan molt millor preparats, saben moltes més coses, tenen molts més coneixements, i per tant també són més autònoms. El saber ha crescut, en extensió i en intensitat. I tanmateix el saber creient, com el saber de la saviesa humanística, no em sembla prou cultivat. I si aquest és exigible a tot espai educatiu, aquell és més inherent a les nostres institucions educatives confessionals, universitàries incloses. I per tant m’ho exigeixo a mi mateix. Tant de bo sapiguem tenir la traça i l’encert adequats per incorporar, de manera pedagògica, no amb calçador ni a destemps, les raons de la nostra esperança entre les múltiples raons que cal donar de tantes i tantes qüestions. Tant de bo forgem ciutadans, creients o no, capaços de donar raó de les seves esperances, les que siguin; ciutadans que pugin el llistó d’algunes tertúlies televisives tant de moda.
