La humanitat de nou crucificada

Aquesta setmana he anat a veure Inside Job, el documental de Charles Ferguson guardonat amb l’Oscar d’aquesta categoria a la seva darrera edició. Explica els complexes entrellats de l’actual crisi econòmica. I el que és més greu, no només la impunitat dels responsables sinó també els seus guanys estratosfèrics.

Certament la proposta abunda en tecnicismes que poden resultar difícils d’entendre a l’espectador no avesat. Però tres qüestions queden clares. I són cabdals. La desregulació de les finances de risc, sense límit, sense criteris, sense control. La ineficàcia dolosa de les agències d’acreditació de les entitats financeres i els seus productes, repartint triples A, màxima acreditació, a tort i a dret. I finalment la dependència, com a mínim sospitosa, del poder polític en relació al poder financer.

Estic d’acord amb els comentaris que m’havien fet arribar alguns amics: surts del cinema amb un empipament profund, amb ràbia i amb impotència. I em venen al cap les recents notícies d’una de les nostres empreses estrella, Telefònica, amb la proposta de reducció d’ocupació combinada amb les bonificacions esplèndides ofertes als seus dirigents. I l’empipament arriba al cim. Recordo que Telefònica ja va protagonitzar un repartiment de beneficis escandalós fa alguns anys, poc després de la seva privatització, i també en un escenari social i econòmic difícil, que va fer aixecar la veu irada de molts sectors socials, també de la mateixa Conferència Episcopal Espanyola.

Tinc una percepció que em volta pel cap ja fa temps. El contrast, al meu parer avui palès, entre l’assolida racionalització social de la política i la persistent irracionalitat embogida del món financer. La racionalització social de la política culmina amb l’establiment de les democràcies i ha suposat un llarg període que tothom coincideix en situar inicialment a la revolució francesa. Un llarg període no exempt de vessament de sang, de guillotines que han fet rodar caps, de revoltes i de contrarevoltes, tot plegat no sempre amarat de justícia, tot i que sempre en nom d’una major justícia. És bo recordar-ho. Al meu parer la racionalització del món financer s’esdevindrà també de manera traumàtica. No ho desitjo, ho lamento. Ho lamento perquè significaria una ulterior desfeta de l’esperit humà en la seva capacitat de posar-se al servei d’una vida veritablement més humana, i de fer-ho de manera raonable. Però el que és cert és que tota revolució s’esdevé quan, de sobte, quelcom, acaba d’empipar una ciutadania que ja no pot més. I el nombre de ciutadans empipats, avui, és immens. Dels països més desafavorits, que tan sovint hem oblidat o menystingut, i que a poc a poc van fent sentir el seu clam. També dels països suposadament benestants, ara atrapats en una crisi que posa seriosament en perill els nivells de benestar adquirits.

Escric aquestes reflexions en divendres sant. I penso que avui, a la creu, tots hi estem crucificats, la humanitat sencera, sobretot les víctimes, possiblement també els botxins. I que Déu entona un cop més la seva lamentació: “poble meu, què t’he fet, en què t’he ofès, respon-me”. Perquè certament no és això el que Déu vol per a nosaltres, els humans, creats, cridats, convidats i animats de moltes maneres, i de manera definitiva en Jesús de Natzaret, a viure i conviure, tots plegats, en un món més just, més igual, més sa. Però sembla que no ho volem, que la cobdícia, la cara sinuosa del maligne, ens envaeix l’ànima i ens ofusca el cor. I així, estúpidament, no fem res més que crucificar-nos tots plegats a nosaltres mateixos.

Després de la creu vindrà la Pasqua, certament. Al tercer dia ressuscitarà, sens dubte. Però no sé si els tres dies de silenci seran silenciosos: potser seran anys i anys de lluita i de dolor. O potser no. A Inside Job hi ha una presència esperançadora, Caritas de l’Estat de Florida, un exemple que deu abundar i que organitza camps d’acollida per a aquells que ho han perdut tot, especialment l’habitatge, en els tripijocs de la finança embogida.