Universitat i professors cristians

Els signants han intentat respondre d’una manera breu a la pregunta sobre el paper del professor, com a investigador i intel·lectual cristià, en la universitat i en la societat actual. La brevetat de les aportacions i la conseqüent inexistència d’un plantejament desenvolupat i sistemàtic representen el handicap més important del text. De fet, en les darreres dècades i en el nostre país, són excepcionals les aportacions sobre aquesta temàtica. Ara bé, aquesta limitació queda plenament compensada per un seguit d’actius que n’exposo a continuació.

En primer lloc, voldria subratllar el nombre d’aportacions que afavoreix una rica visió o percepció del conjunt. Les coincidències es converteixen en indicadors generals i les particularitats són elements del ric pluralisme en el qual estem immersos. En segon lloc, la brevetat dels textos ha obligat a fer un esforç de condensació qualitativa en cadascun dels relats. Efectivament, el lector no només agraeix la síntesi sinó que aviat percep la densitat dels paràgrafs. Un altre aspecte a remarcar-hi es el fet de que cada text va introduït per un breu perfil biogràfic. Sens dubte ajuda a situar-te davant d’un narrador concret, del seu itinerari, de les seves experteses... Finalment, valoro en extrem el to. Hom podria imaginar-se un to d’agressivitat, de pessimisme, de condemna... Res més lluny! Els relats traspuen satisfacció per la vocació cristiana i per presència professional en el marc de la universitat. Complexitat, dificultats...però no una visió catastrofista. Crec sincerament que la majoria de les cròniques -és lògica alguna veu dissonant- narren experiències professionals viscudes des de l’esperit del Concili Vaticà II.

Resulta molt difícil sintetitzar les quaranta aportacions. En faig una aproximació personal.

El llibre parla principalment de la tasca docent i de la recerca. De la passió amb la qual viu el professor cristià la docència que es tradueix en ensenyament. I també de la passió amb la qual desenvolupa la recerca que en definitiva és estimació per la veritat. De manera molt reiterada s’afirma que allò fonamental és fer la feina ben feta des del primer moment. Amb qualitat. El gran estri és la raó. Hi ha una enorme reivindicació de la raó, del discurs, de l’argument. Tot això establert des d’una actitud de diàleg obert però sense cap renúncia a ser una veu crítica derivada de la pròpia tasca de l’intel·lectual. Aquest esperit crític es vist com una de les necessitats més importants en aquest moment. En la recerca es manifesta -es troba en diferents escrits- una relació de proximitat i d’analogia entre aquesta tasca específica de l’investigador i l’actitud d’obertura, de fer-se preguntes... pròpia de qualsevol creient que s’obre a la transcendència, a Déu.

Els relats també parlen del món universitari, del seu moment, de les seves necessitats. Es troba especial èmfasi en la necessitat d’un treball que contempli l’humanisme, els valors, la formació integral de la persona. De la construcció d’un veritable teixit social i de l’aportació de la universitat en el canvi i millora de la societat. Aquesta és una manera concreta de contribució en la construcció del Regne. Inevitablement apareix el “Pla Bolonya”, en ocasions com a interrogant o inquietud, com a repte o oportunitat. Diversos signants afirmen que la metodologia que aporta l’EEES és coincident amb un aspecte molt important de l’Evangeli i de la gran tradició de la pedagogia humanista. Efectivament, posa en el centre del procés la persona concreta, en aquest cas, l’alumne.

La universitat no està desvinculada ni de la cultura ni de la societat. Els relats aporten una certa anàlisi de la realitat social, cultural, del món del coneixement i de la ciència. Els professors i investigadors de perfil “científic” són els més “crítics” davant de falsos discursos (integrismes, cientismes, positivismes...). Hi ha una bona “praxi científica” que contempla la ciència no com una veritat absoluta sinó com quelcom en progrés, en contínua revisió i desenvolupament. Transmetre sabers, generar cultura... són finalitats de la universitat, però també des d’aquesta es percep un moment no gens fàcil per la incidència de l’hedonisme, la tecnocràcia, el materialisme, l’individualisme, el nihilisme o el relativisme... Davant d’aquest panorama s’insisteix en un veritable servei a la persona i a la societat que pivota en l’oferta d’una recerca de sentit, la síntesi del coneixement, la comprensió holística no fragmentada de l’esser .

I es parla molt dels universitaris. Especialment dels joves, de la seva ignorància religiosa, o de la perplexitat que provoca l’evidència -en alguns casos- d’un major coneixement o interès per les tradicions no cristianes. També es constata d’una falsa aparença. Hi ha grups, minories interessades per la qüestió religiosa, sovint estudiants amb forta arrel antropològica. O també un bon grapat de gent que sense prejudicis inicien l’aventura de desvetllar el seu interès després d’exposicions rigoroses i acurades. Es parla, també, de les dificultats del cristianisme i de l’Església percebudes pel professorat: el llenguatge, la imatge...

Quines actituds suposa als professors “viure com a cristià” en el context universitari? Molts hi constaten una sana interpel·lació a la fe personal. Quelcom que els ha fet créixer. També s’esmenta un altre tipus d’interpel·lació més crítica feta a la religió i freqüentment a l’Església. La universitat és viscuda com habitat natural del professor però alhora com espai de frontera. L’actitud d’humilitat és una de les més reiterades doncs se’n deriva del propi bon fer professional (un bon professor ha de ser humil!) i també de la pròpia experiència cristiana. Juntament a l’humilitat, la capacitat d’aportar esperança. La idea-actitud de “no amagar” és molt freqüent. No amagar com a contrapunt al no imposar. Ni una cosa ni l’altra. L’afirmació del seguiment de Jesucrist és una convicció-experiència que omple i enriqueix tota l’existència del professor cristià per la qual cosa pertoca ocasionalment la seva explicitació. I de l’actitud al discurs. Efectivament, el discurs sobre el tema religiós ja no és cap exclusivitat dels teòlegs convertint-se també en patrimoni del professor universitari cristià sempre que el tema resti justificat i es garanteixi el tractament amb el mateix rigor professional. Per tant, “ni cuirasses protectores ni l’abandonament de l’àmbit de la cultura” i “gestors de l’esperança enfront de gestors de la por”. El testimoniatge també és un convidat estel·lar dels relats. D’una banda el testimoni és la primera “carta”. És a dir, primer de tot l’actuació com a professor i investigador amb cura i serietat. Des del primer instat i cada minut. També s’enfoca el testimoniatge com un darrer nivell d’actitud i discurs vital necessari (perquè s’interacciona amb persones) i alhora complementa i expressa la coherència del “pensar, parlar i escoltar”.

Què en penso? Estem en un moment d’inflexió de la visibilitat de la presència del professor universitari i de l’intel·lectual cristià. Algunes institucions i publicacions, la mateixa web de la delegació de Pastoral universitària, o aquest llibre en són un petit exemple. Però s’ha de fer tot un camí. El text és força plural perquè en definitiva recull relats fonamentats en experiències viscudes en diversos escenaris universitaris. Això és bo. Dóna moltes pistes i perspectives. He trobat a faltar un sentit més grupal, col·lectiu, comunitari o de xarxa... de la presència cristiana a la universitat. He observat una excessiva focalització des de dues importants universitats de Barcelona. Una exploració com aquesta hauria de tenir continuïtat en clau interdiocesana amb major participació de professors i investigadors d'altres universitats catalanes. Fóra bo algun contrast des de la perspectiva de professors no creients o dels estudiants..., en definitiva visiones ad extra del com són vistos els professors cristians a la universitat. Crec que el text pot ser interessant per a professors no creients. Serà una interpel·lació per tal de superar determinats tòpics o perjudicis sobre els cristians en la universitat. Resultarà encoratjador per aquells professors cristians amb una certa solitud pel que fa a les referències cristianes en la universitat. Finalment, el llibre és una magnifica oportunitat si es considera com un “dossier”, un punt de partença, una exploració..., per a tots aquells grups o col·lectius de professors (universitaris i també d’altres segments) que desitgin iniciar una reflexió compartida sobre la seva identitat cristiana i la seva presència en el món acadèmic.

En el seu moment vaig ser convidat a fer una de les col·laboracions. En llegir la globalitat valoro positivament el resultat. Un col·loqui sincer que esperona.