La recent celebració de la festivitat de Sant Joan Bosco m’ha fet recordar un episodi fonamental de la seva vida i per a tota la obra posterior. Es tracta de la trobada amb el jove paleta Bartomeu Garelli. Fou un encontre espontani arran d’una actitud gens acollidora del sagristà de torn. Don Bosco intervingué en sentir crits i veure com el jovenet rebia un seguit de cops a les espatlles. I tot per una pregunta i una resposta. La pregunta fou: «Ajuda’m a preparar la missa». I la resposta: «No en sé». L’enfurismat sagristà tornà a preguntar: «Per què véns a la sagristia si no saps ajudar a missa?
La intervenció de Don Bosco suposà, en primer lloc, d’una desqualificació raonada de l’actuació anterior i l’immediat inici d’un col·loqui amb el jove immigrant. El diàleg fou breu i quasi «curricular»: Com et dius? D’on ets? De què fas? Viu el teu pare? I la teva mare? Quants anys tens? Saps llegir i escriure? Saps cantar?... Les respostes foren breus i el rostre progressivament se li anava entristint de tal manera que Bartomeu hagué d’eixugar-se els ulls. En aquest moment, Don Bosco li formulà una nova pregunta que esdevindria clau: «Saps xiular?» La resposta afirmativa i el riure que provocà a Bartomeu fou el començament d’una nova relació. Aquest fou el començament de l’obra educativa del sant piemontès que aglutinaria desenes de joves en poques setmanes.
En la nostra vida tenim ocasió d’experimentar diversitat de preguntes. Preguntes inoportunes i d’altres de desitjades, preguntes insidioses i intencionades, preguntes raonables i preguntes sense resposta, preguntes per preguntar o que fan pensar, preguntes que inclouen la resposta i preguntes obertes, preguntes que exigeixen alguna cosa i preguntes que no esperen res, preguntes que emmetzinem i que motivem, preguntes que produeixen un somriure i preguntes que fan plorar... Preguntes sobre el temps o sobre la vida, i també, preguntes per canviar de conversa quan no interessa el tema encetat.
Moltes de les situacions educatives -en el món escolar o no- impliquen una interacció que sovint passa per la pregunta d’un o d’altre. La pedagogia de la pregunta no només consisteix en arribar a bon port des d’un progressiu exercici de qüestionament. També suposa escollir el moment oportú, la modulació emocional, l’acolliment de l’altre i, molt especialment, la disposició a l’acompanyament o la realització d’un itinerari educatiu a partir de la resposta. Molt sovint, en la nostra actuació -com a pares, esposos, mestres, ciutadans...- ens convindria reflexionar a fons què preguntem. I també com Església. En efecte, hi ha preguntes i «preguntes». I per tant, n’obtindrem respostes i «respostes».
Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1690, 12 de febrer de 2012, p.14.
