L'interpel·lant cas Lautsi

Al marge de l’acord o no amb el seva resolució i del possible debat aplicat al del nostre país, la lectura de la sentència (també en anglès) és del tot recomanable pel conjunt d’arguments recollits per tal de justificar una posició o una altra. El procés de tota Europa vers una configuració político-social sota el principi laïcitat ens obliga a aprofundir les raons -amb les seves llums i ombres o amb les lògiques preguntes obertes- per tal d’anticipar escenaris de caire personal, situacions derivades de la presència de les confessions, o per les pròpies actuacions dels governs.

Quins aspectes explícits o implícits són de particular interès? Sintetitzo en primer lloc les dues grans trames del cas en forma de pregunta.

1r. Creu: dimensió identitària, cultural o religiosa? L’argument del Govern italià no nega la dimensió religiosa de la creu, però afirma que aquesta també tindria una significació ètica, comprensible i significativa, independentment de l’adhesió a la tradició religiosa o història, ja que parla de principis que poden ser compartits fora de la fe cristiana (la no violència, la igual dignitat de tots els éssers humans, la importància de la llibertat d’elecció, l’amor al proïsme o el perdó als enemics..., entre molts altres). El missatge humanista de la creu -segueix l’argumentari- es pot llegir independentment de la seva dimensió religiosa, que consisteix en un conjunt de principis i valors que constitueixen la base de les nostres democràcies. La defensa d’aquest posicionament, acaba dient que aquesta referència -la creu-, és perfectament compatible amb la laïcitat a l’evocar principis i valors accessibles als no cristians i no creients. D’altra banda, el crucifix representaria d’una manera secular la història i la tradició d’Itàlia, estretament relacionada amb el cristianisme.

Per la demandant, el crucifix, preferentment, té una connotació religiosa. La Cort fila prim i respon acceptant i reconeixent que aquest té pluralitat de significats però la significació religiosa és la predominant. Per al Tribunal, el deure de neutralitat i la imparcialitat de l’Estat és incompatible amb qualsevol apreciació sobre les creences religioses.

2. El crucifix a l’aula, en el context d’una educació pública i obligatòria per a menors? Per la demandant, el crucifix -a l’aula, considerant l’edat, el procés dels estudiants, i l’obligatoritat del sistema-, exerceix una pressió innegable als menors i dóna la sensació de que l’Estat està molt lluny aquells que no s’identifiquen amb aquesta confessió perdent la noció de laïcitat que voldria dir que l’estat ha de ser neutral i estar equidistant amb les diverses religions. Aquest símbol -exposat d’aquesta manera a l’aula-, no garantiria el dret de tots els ciutadans a la llibertat de consciència i de pensament garantida per l’article núm. 9 de la Convenció signada pels diferents països de la Unió Europea.

El Govern va respondre que en cap cas estava en joc la llibertat d’afiliar-se o no a una religió perquè a Itàlia aquesta llibertat està plenament reconeguda i garantida. El crucifix a l’aula no implica cap missatge de salvació personalitzat, o necessitat de retre’l culte o un simple reconeixement. De fet, la seva simple presència no obliga cap atenció. També per al Govern, la llibertat de educar els fills segons les conviccions dels pares no està en qüestió: l’ensenyament a Itàlia és totalment laic i pluralista, el currículum no conté cap referència confessant a una determinada religió i la instrucció religiosa es opcional.

El Tribunal, després d’una llarga exposició sobre els principis generals sobre l’educació, la llibertat de religió i la laïcitat -principis els qual Itàlia no vulnera-, entra en la precisió de l’aplicació d’aquest principis i conclou que l’Estat ha abstenir-se d’imposar, ni tan sols indirectament, les creences, en els llocs on les persones depenen d’ell o en llocs on són particularment vulnerables. L’escolarització dels infants -dirà la Cort- és particularment sensible perquè en aquest cas la força vinculant de l’Estat s’imposa als esperits que encara no s’han desenvolupat i madurat, Per tant, el Tribunal, examina si aquesta situació -l’exigència a l’exposició de crucifixos a les aules- garanteix les seves funcions en l’educació i si l’ensenyament es difon de manera objectiva, crítica i pluralista, i en respecte a les conviccions religioses i filosòfiques i polítiques dels pares. Fet aquest examen, la Cort conclou que la presència del crucifix pot ser fàcilment interpretada pels estudiants de totes les edats com a un símbol religiós i un ambient escolar caracteritzat per una religió en particular. El que pot ser estimulant per alguns estudiants religiosos pot ser emocionalment pertorbador per als estudiants d’altres religions o els que professen cap religió. El Tribunal diu, a més, no veu que la forma d’exposició a les aules de les escoles públiques -d'un símbol què és raonable associar amb el catolicisme (la religió majoritària a Itàlia)-, pugui servir el pluralisme educatiu essencial per la preservació d’una societat democràtica tal i com és concebuda per la Convenció.

Plantejo alguns punts per a la reflexió i la prospectiva:

1r. S’escau diferenciar més les expressions catòlic/a, cristià i religiós. Al document massa vegades s’utilitzen en un sentit poc precís. L’abast d’aquests termes no és el mateix. Una cosa és la unidireccionalitat d’un determinat símbol vers una confessió (per exemple, la catòlica, a través d’una fotografia del Sant Pare) i una altra el reconeixement de la dimensió religiosa d’un símbol, en aquest cas, compartit per diverses tradicions del cristianisme -o si es vol, per totes les seves esglésies-. El pluralisme en el si del cristianisme és tan enorme que manifesto un dubte sobre el sentit de proselitisme o d’adoctrinament concret. Laïcitat, pluralisme i democràcia són incompatibles amb una determinada preeminència o exclusivitat però una altra cosa és l’acceptació i la proporcional presència dels grans símbols religiosos en els espais públics i privats. Sembla molt interessant que la Cort no només parli d’un possible sentit pertorbador de la creu per alguns alumnes sinó que expliciti que aquesta pot esdevenir un veritable estímul per altres.

2.- Si el Govern italià -o qualsevol govern europeu- estigués molt convençut de la càrrega ètica i cultural d’un símbol religiós allò més coherent fóra l’afanyar-se per afavorir la seva integració al currículum per tal presentar -des d’un vessant educatiu- tot el seu potencial. Aquesta hauria de ser una prioritat. L’escola pública no hauria de tenir cap dificultat en treballar la capacitat de comprensió i d’expressió simbòlica tot i que alguns dels símbols més universals tenen una marcada dimensió religiosa. Estrasburg no hauria de veure cap problema en aquest plantejament.

3.- La sentència explicita per activa i per passiva que l’espai físic objecte del procediment i d’apreciació jurídica és l’aula. En bona lògica i amb l’argumentari utilitzat s’obren automàticament escletxes per una reconsideració sobre l’oportunitat de traslladar aquest símbol a espais amb altres característiques. En refereixo, per exemple, a la sala de professors, sala de visites, despatxos de determinades àrees (humanitats, per exemple)... Tal vegada això sigui una qüestió d’alt voltatge per a determinats mestres i professors, oi? O tal vegada, la solució passi per disposar de petits d’espais de lliure accés per la pràctica de la interioritat i de les diverses espiritualitats.

4.- Coherència educativa. En una societat que ha acceptat amb relativa normalitat la praxi “social” d’algunes cerimònies d’arrel religiosa -pensem en determinats bateigs, comunions, bodes....; en una societat que no problematitza l’actuació de les famílies no creients quan inscriuen llurs fills a escoles confessionals perquè prioritzen altres actius; en una societat que viu de manera secular bona part del llenguatge, del calendari, de les tradicions d’origen religiós..., llavors, resulta suficient apel·lar a la llibertat de consciència per engegar un procés per motius d’adoctrinament? Per què aquesta llibertat de consciència sovint permet "privadament" celebrar el Nadal o fer la comunió sense afectació negativa? No fóra interessant que els tribunals -abans d’iniciar el procediment o com a part d’aquest- cerquessin elements sobre la coherència prèvia en matèria educativa de les famílies?

5.- La laïcitat no és un dret. La laïcitat és un principi, un marc, una modalitat, un equilibri social liderat pels governs... que ha de regular la presència i l’actuació dels corrents de pensament i de les tradicions religioses en relació als drets. Efectivament, els veritables drets són la llibertat de consciència, de pensament i de religió, i les implicacions o restriccions que comporten segons la Declaració Universal dels Drets Humans, defensats i protegits pel text de la Convenció. La laïcitat es fonamenta en tres valors: la llibertat de consciència, la igualtat davant la llei de les diverses opcions filosòfiques, espirituals i religioses, i la neutralitat del poder polític. Hem fet un bon recorregut i majoritàriament ja ens hem posat d’acord en els dos primers. Ens manca encara discurs sobre què vol una “neutralitat” per tal que no esdevingui ni passiva i ofegadora d’iniciatives legítimes. També ens manca discurs sobre la presència pública de les confessions reconegudes i el seu rol en la societat. En definitiva, encara haurem de compartir la construcció d’uns criteris per aplicar aquesta laïcitat en allò concret. És a dir, seguir modelant la seva "matèria" desenvolupant un col·loqui seriós.