Qui controlarà? Qui controlarà el controlador? Qui controlarà el controlador que controli? Embarbussament o trencaclosques? Cap d’ells. Simplement és una reacció espontània a una política i a un ambient social que intenta resoldre determinats escàndols a base d’un increment dels controls. Els darrers afers, han generat massa crits al cel i massa mans al cap. També, massa vegades la pregunta “i què hi feien els més pròxims?”. És de suposar que els àmbits de les fundacions o dels ajuntaments aviat hauran d'incorporar un seguit de protocols o de prevencions als seus actuals controls... Pagaran justos per pecadors?
Estic d’acord amb un sistema bàsic de controls. Cal que garantim la seva eficàcia. Però escau fer algunes breus puntualitzacions. Primer. De fet, ja tenim i ja realitzem molts controls. Més encara? No serà que el problema deriva d'allò que fem, millor dit, d'allò que no fem amb els resultats dels ja actuals controls? Segon. Si determinats controls han entrat de una dinàmica d’anul·lació o d’ineficiència qui garantirà que no succeeixi el mateix en un nivell superior? Tercer. Una societat que entra en l'estructuració del control pel control o, també, millor dit, “el control per la por al descontrol”, tendeix a ser malaltissa. Pressuposa pors, desconfiança, sospita contínua, estaments -controladors i controlats-... Quart. No ens hem d’oblidar que el nucli de la responsabilitat-irresponsabilitat ètica rau en la capacitat d’elecció de la persona. En definitiva, en la condició humana. El comportament immoral aplicat a l’economia, la política, l’esport o la religió... és una xacra social però en primera instància una pèrdua d’humanitat personal. I tot això lligat amb el tipus de relacions que establin, dels valors que escollim...
Estic d’acord en la no universalització de les situacions d’aquest tipus, en la presentació i reconeixement de tot aquell enorme grapat de gent que diàriament actua segons el seu deure, o amb una gelosa correcció moral, o amb un generós compromís altruista... però hem de seguir parlant d’educació. Sí, una educació èticomoral per farcir i dinamitzar la dimensió ètica personal. Una educació èticomoral que no parli només de valors, sinó també d’hàbits, normes, actituds, opcions, processos, condicionaments, judici moral, virtut..., i del bé i del mal. Evidentment, educació pels infants, nens i joves però també educació moral pels adults! L’ésser humà és un ésser en contínua construcció o -si es vol amb una metàfora més contemporània- en contínua “navegació” (societat líquida i societat en xarxa). Hores d’ara trobem molt normal que els adults iniciem un munt d’aprenentatges o dediquem moltes hores a la formació. Doncs bé, quanta estona dediquem a la nostra formació ètica?
