Fa pocs dies el Ministerio de Educación ha publicat les bases i la convocatòria del Campus de Excelencia Internacional 2010. Es tracta de la segona convocatòria (l’anterior fou el 2009) de la qual vaig fer un petit comentari en aquest mateix portal amb motiu dels resultats.
El CEI és un important projecte ministerial amb la finalitat augmentar la qualitat del sistema universitari espanyol i conduir fins a l’excel·lència els millors campus universitaris.
Una de les novetats d’aquesta convocàtoria és la consolidació de diverses modalitats en relació als campus resultants. Transcric l’article 20:
a) Campus de Excelencia Internacional (CEI), son aquellos cuyo proyecto de conversión, una vez llevado a la pràctica, situará al campus en un nivel de excelencia que les permita constituir un referente en el ámbito internacional.
b) Campus de Excelencia Internacional de ámbito regional (CEIR), son aquellos cuyos proyectos de conversión, uns vez llevado a la pràctica, situará al campus en el nivel de excelencia que les permita constituir un referente en el ámbito regional europeo.
c) Cualquier otra modalidad que determine el Secretario General de Universidades a propuesta de la Comisión Internacional
d) Proyecto Prometedor CEI, que aunque no constituye una calificación de Campus de Excelencia Internacional propiamente dicha, si implica la existencia de un proyecto de calidad y bien encaminado para poder acceder a dicha calificación en un futuro, de mejorarse algunos de los aspectos y fortalezas del campus.
Cal remarcar que aquesta convocatòria emfatitza quatre aspectes dels campus:
- l’especialització;
- la diferenciació;
- l’establiment d’aliances i agregacions;
- la internacionalització.
Comentaré breument el tercer aspecte. Efectivament, manifesto el meu total acord a la idea de potenciar les agregacions universitàries. Certament no hem conreat massa aquesta cultura, doncs, sovint hem viscut la universitat -contradictòriament a l’arrel de la seva expressió- com un tot o com una institució tancada. Evidentment, una agregació és quelcom més que una participació individual de professors d’altres universitats o d’una col·laboració puntual entre dues institucions universitàries. La universitat espanyola necessita agregacions per sortir d’una certa endogàmia o, simplement, per superar les lògiques limitacions d’una institució que té en el coneixement seu actiu fonamental -ara sotmès al profund repte de la globalització i de l'evolució constant-. Assolir un “esperit agregacionista” exigeix conèixer molt bé les teves pròpies fortaleses i també les de la resta. Només d’aquesta manera és possible establir aliances per dur a terme projectes d’alta qualitat on els diversos equips, intraestructures, serveis, etc, es complementin.
Una agregació, més enllà dels “convenis”, suposa intercanvis sistemàtics del professorat, compartir la recerca, col·laborar en les publicacions, afavorir la mobilitat d’estudiants, enriquir de les especialitats, posar en comú xarxes, explorar noves possibilitats... en definitiva gestionar els a priori “bons projectes” amb una mentalitat més universal per assolir una major excel·lència.
Certament un canvi de mentalitat!
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.