El Rei del Regne de Déu

(Fra Josep Manuel Vallejo) L’evangeli de Mateu 25 ens mostra Jesús Ressuscitat com a Rei del Regne de Déu, com a governant assegut en el seu tron i impartint justícia. Els reis del món antic (no hi havia jutjats ni advocats) eren els qui impartien justícia –recordeu el rei Salomó– i quan hi havia baralles eren ells els qui hi posaven pau.

Doncs bé, Jesús, en tant que, al final dels temps fa justícia, i separa les ovelles de les cabres. El criteri: l’amor misericordiós. Els qui s’han cuidat dels pobres, dels desvalguts, dels afamats a la dreta i els qui no s’han cuidat, a l’esquerra. I encara diu més: “allò que fèieu a un d’aquests petits m’ho fèieu a mi”. Deixar de compadir-se amb un pobre és menysprear Jesús. Això és el que està dient.

Nosaltres estem acostumats a pensar que el Cel és per a tots i que al final Déu es compadirà de tothom perquè la seva misericòrdia és infinita. Segurament serà així. Esperem que sigui així. Però el text d’avui no ho diu això, diu una altra cosa. Hi ha altres textos a l’evangeli que parlen del Cel, per exemple el bon lladre, quan està Jesús a la Creu. El bon lladre era lladre, i nosaltres diem que es va penedir, però el text no ho diu. Li demana a Jesús: “recorda’t de mi quan arribis al teu Regne”. Pel sol fet de pregar-li i confiar en Ell, Jesús li diu: “avui estaràs amb mi al Paradís”. Aquests dos textos, el d’avui i el del bon lladre, es contradiuen, no? Són contradictoris, diguem-ho clar.

I després, hi ha altres textos, que parlen del Cel, com aquell del banquet del rei que va convidar tots els seus i s’excusen. Llavors el rei, que és Jesús, convida a tots els pobres i desvalguts que estan a les portes de la ciutat i fa el banquet amb aquells que al principi no estava previst. I ve un que no tenia el vestit de festa i el treu fora. És una altra imatge del Cel que contradiu el text d’avui.

Hi ha altres textos, el del ric Epuló i Llàtzer, que s’assembla a Mateu 25. Aquells que han estat rics en el món, i no han comptat amb els pobres, com Epuló, que ha patit en aquest món, quan el món s’acabi, el si d’Abraham serà per a Epuló. I hi ha un abisme infranquejable entre tots dos. Aquest text s’assembla al nostre però contradiu a aquells altres dos textos.

Hi ha un altre text preciós del profeta Isaïes que diu: “en aquesta muntanya, el Senyor de l’Univers prepararà un banquet per a tots els pobles, un banquet de menjar gustosos i de vins clarificats” (Is 25). Està parlant del Cel. Per a tots els pobles. Aquí està dient una altra cosa. Com entendre aquesta diversitat dels textos dels evangelis?... Perquè uns van adreçats a la comunitat de Lluc i altres van adreçats a la comunitat de Mateu. I quan jo m’adreço a una gent rica, els predico la pobresa, i quan jo m’adreço a una gent pobra, no puc predicar la pobresa, sinó que els he de predicar una altra cosa. Si jo predico a una comunitat “que viva la Virgen”, els he de dir: “porteu-vos bé, cuideu-vos dels pobres”. Si jo predico a una comunitat que treballaven molt i es pensaven guanyar el Cel amb la seva suor, els hi he de dir: “el Cel és gratis”.

Vet aquí la raó de la diversitat en els textos. Al final, aquell qui va narrar la paràbola del Fill Pròdig, segurament ens acollirà tots, espellifats i plorosos, cansats del camí, esgarriats... però hem de reconèixer que l’evangeli és molt matisat i diu moltes coses respecte del Cel.

El que és clar, almenys en alguns textos com el d’avui, és que el Cel depèn del tracte que hem tingut amb els desvalguts, que el criteri del Cel és la misericòrdia amb els qui pateixen: “tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu de beure; era foraster i em vàreu acollir...”

Però el que és important, Déu ens ho ha fet primer a nosaltres. Ell s’ha avançat a estimar-nos. A Ezequiel 34, amb la imatge d’un pastor que cerca les ovelles, Déu diu: “jo mateix buscaré les meves ovelles disperses i les recolliré... Jo mateix les duré a reposar... Buscaré l’ovella perduda... Me la carregaré al coll i embenaré la malalta”. D’una tendresa i misericòrdia infinites.

El salm 23 ho diu des de la perspectiva del creient: “el Senyor és el meu pastor, no em manca res. Em fa descansar... em porta a l’aigua... fa un banquet davant meu...” Déu s’ha avançat a estimar-nos d’aquesta manera perquè Déu és amor. I nosaltres compartirem el Cel en la mesura que sintonitzem amb aquest amor, perquè no hi ha res més real que l’amor; millor dit, fora de l’amor no hi ha res, el qui no estima, no és. La misericòrdia i l’amabilitat amb els desvalguts és el nucli de la vida cristiana perquè Déu és així, perquè Déu és amor compassiu, és amor sofrent, Déu és amor. I el Cel és submergir-se en l’Amor.

Recordeu que sant Francesc es va convertir amb un acte de misericòrdia amb els leprosos, i allà va trobar Déu, no només a l’església o a l’oració, que també, però allà va ser el punt definitiu de la seva conversió. “Allò que m’era amarg (que em costava) se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. I en aquella experiència de misericòrdia, de compassió amb els leprosos fastigosos, sant Francesc va sintonitzar amb el Cel, hi va descobrir el Cel, i a partir d’allà va ser un altre.