Prou miracles!

(Fra Josep Manuel Vallejo) Una de les coses més importants a la vida és la confiança. En la relació d’amistat hi ha confiança de l’un amb l’altre. No diguem ja en una relació esponsal, dels esposos entre si, quan un confia en l’altre. Fins i tot l’economia està basada en la confiança. Un dels problemes més greus, actualment, és que no hi ha confiança, per això no funciona l’economia... I, per suposat, la fe està feta de confiança, de fiar-se de l’Altre. Fixem-nos que a l’inici de la fe bíblica, quan Déu crida Abraham: “Surt de la teva terra i ves cap a la terra que jo t’indicaré”, li demana que confiï en Ell. No li dóna totes les cartes. I Jesús quan crida als deixebles els diu: “Veniu amb mi, seguiu-me”. El jove ric li deia: “Què he de fer?” “No has de fer, has de confiar en mi i caminar amb mi”.

La fe està feta de confiança, i és aquesta confiança de la fe la que el diable vol trencar, vol prostituir: “Si ets Fill de Déu, demostra’ns-ho”. Aquest és el pecat més gran que es pof fer. “Si ets fill de Déu, dóna’ns una prova, perquè no haguem de tenir fe i amb l’evidència creguem en tu”. Això és esclavatge, que és el que no vol Déu.

En l’extrem de la vida de Jesús, en la creu, des de baix li diuen: “Si ets Fill de Déu, baixa de la creu”. La gran temptació! I Crist no baixa de la creu tot i essent el Fill de Déu.

Déu no vol esclaus que l’hagin de seguir a la força. Déu vol fills i filles que confiïn en Ell. I, de tota manera, si Déu ens donés l’evidència que Ell és Déu, tampoc creuríem en Ell. Ho diu aquella paràbola tan clara del ric Epuló i el pobre Llàtzer. El pobre mor i va al cel; el ric mor i va al reialme de la mort, i des d’allà demana a Abraham: “Avisa als meus que es portin bé...” I li diu Abraham: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. I després afegeix: ”Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti”. I és així. Ja tenim el suficient per creure. Si un no vol creure, encara que vingui Jesús Ressuscitat i ens faci veure que és Déu, no creuria, diria que és una al·lucinació. Aquesta és la condició humana...

Des de la creació, Déu es retira. Abans de la creació només hi estava Déu, tot era Déu. Déu es retira perquè sigui possible la creació, però a condició de fer-se invisible. Per lògica, Déu és invisible, no està dintre de les coses creades i, en l’encarnació, Déu s’ha buidat de la seva divinitat –diu el Càntic dels Filipencs 2. S’ha abaixat, s’ha buidat de la seva divinitat per aparèixer com un de nosaltres. Per tant, els seus rastres de divinitat estan ocults. I en la seva vida, és clar que hi ha indicis de la seva divinitat, en la vida pública: Per exemple, Jesús perdona pecats, i això només ho podia fer Déu. Jesús canvia la Llei: “Se us va dir... però jo us dic”. Per tant, hi ha indicis que aquí hi ha algú més que un home, però no queda clar que sigui Déu.

Nosaltres voldríem que estigués fent sempre miracles, sobretot quan van maldades, quan hi ha una malaltia, quan hi ha una dificultat greu..., voldríem que Déu ens canviés la realitat i fes miracles. És el que li suggereix Satanàs: “Converteix les pedres en pans”, “soluciona aquest problema”, “que no hi hagi dolor”... No demanem això nosaltres quan hi ha un problema greu? “Treu-nos aquesta malaltia”, “treu-nos aquesta desgràcia”, “que se’n vagi la crisi econòmica”... Què no demanem miracles? Perquè no resistim la duresa de la vida.

Però Jesús no accepta els miracles. Diu: “No sols de pa viu l’home”. No vulguem un Déu tapaforats, que solucioni els problemes fent miracles.

A l’Èxode, al desert, el poble també va temptar Déu amb miracles. Com que tenien gana i set, murmuraren contra el Senyor i allà, com que Israel era un infant, Déu va accedir als capricis del seu fill i li dóna el mannà, li dóna les guatlles, li dóna l’aigua de la roca. Però ara que el poble és adult s’han acabat els miracles. Hem d’afrontar la vida tal com és, i confiar en Déu.

I amb aquest negar-se a fer miracles, a convertir pedres en pans, Jesús ens diu: “La vida és molt més que menjar i beure, molt més que consumir”. I això està dit per a la nostra societat. La vida és molt més que estar tot el dia consumint. “No sols de pa viu l’home”.

I en la segona temptació, fixem-nos que Satanàs li promet tots els reialmes i el poder de la glòria mundana. Diu l’evangeli que “tot li ha estat confiat a Satanàs”. Tots els béns de la terra són de Satanàs. Ull viu amb la política! No vol dir que no us hi hagueu de ficar els laics (no els sacerdots). Els laics us heu de ficar en política, però ull viu, que us tacareu els dits... Però és curiós això que diu l’evangeli d’avui: “Els reialmes d’aquest món són de Satanàs”. I Jesús diu que no. No vol poder temporal. No vol tenir poder polític per arreglar els assumptes del món. I això és important.

I en la tercera temptació, Jesús renuncia a l’espectacularitat, això que tant ens agrada a l’Església, les multituds, l’èxit, ser molts, ser bons, ser exemple... Tot això que a vegades ens enganya i ens agrada, Jesús no ho vol. No vol coses espectaculars. El seu messianisme és ocult, discret. Fins i tot la seva resurrecció serà per a uns quants, no per a tothom. Aquesta lògica del secret, de la discreció i de no violentar la fe de les persones és una característica del nostre Déu, que respecta la nostra llibertat fins a últim moment. No és un Déu que s’imposa amb espectacularitat i fets que siguin evidents, que ja no demanin la fe. Jesús ve a portar-nos un messianisme crucificat que assumeix seriosament el dolor del món a sobre seu, que no és evident. Demana confiança i demana la llibertat de la fe, perquè la fe és com l’amor: no es pot imposar.