(Fra Jacint Duran) L’altre dia, llegint una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació: “És un absurd. En aquesta societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida... Les coses dolentes pesen massa”. Cal dir que encara ens molesta més quan el qui diu que està bé, segons els teus criteris, està pitjor que jo. A nosaltres, tan preocupats per la nostra economia i pel nostre físic, ens treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el treball que fan.
El qui diu això és un físic i psicòleg, Luís Galindo, que treballa moltes vegades per a directors i gestors d’empreses, de grans empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu: “En les grans companyies no veig a ningú que li brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”. I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt productives, però sense ànima. Cal viure amb passió”. I continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”. No podem viure sense horitzó, sense un perquè.
Aquest és el misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra, i per a qui creu i viu això, la vida vessa de sentit. La seva vida, com diu Isaïes, s’omple de llum i les seves ferides es guareixen.
Però, a més, les monges de Sant Joan de Déu no són superwoman, ni els creients que viuen el mateix no són supermans, sinó que ells també són indigents. Perquè tots som mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser conscient de la pròpia pobresa.
I quan algú s’adona de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor li allarga la mà, no per aixecar-lo, sinó com ho fa un captaire, i li demana tot el poc que li queda, tot. I així, pobre també, com a cristià que ha relativitzat el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu com el Senyor mateix és el seu Pastor que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li para la taula i li ungeix el cap amb perfums. Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.
