Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Manuel VallejoBon dia, Míriam, i moltes gràcies per acollir-nos. Tu ets natural de Girona, tens arrels a sant Feliu de Pallerols, per part de la teva àvia materna. Vas estudiar Teologia a Barcelona, Periodisme a la Universitat Autònoma, vas anar a Roma a fer Ciències Socials a la Gregoriana, i ara dirigeixes l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Vas estar a Roma uns deu anys. T’ho vas passar bé?

Moltíssim.

Què vas aprendre?

Vaig aprendre molta paciència, que l’Església és molt plural, que s’ha de tenir molta calma a l’hora de jutjar grups diferents que hi ha dintre de l’Església perquè tothom és molt diferent i molt únic. I això ja ho sabia teòricament, però allà ho vaig tastar. Com no només estava estudiant sinó que també feia de periodista i, per tant, podia entrevistar molta gent, me’n vaig adonar d’aquesta gran vitalitat que tenim les persones que formem l’Església. I això també em dóna molta tranquil·litat.

Vas estudiar Comunicació o Ciències Socials?

Vaig anar-hi a fer el doctorat de Comunicació i allà això està vinculat a través d’un centre interdisciplinari de Comunicació Social. Vaig fer el doctorat amb un jesuïta que ara ja s’ha retirat i viu a l’Àfrica.

El teu currículum és molt ric però ens agradaria conèixer una mica la Míriam. Qui ets, els teus orígens geogràfics, paisatges, la família...

M’agrada molt que hagis començat dient que sóc natural de Girona (natural és una paraula que no es fa servir ja gaire). Jo sempre ho dic. Quan em presenten, m’agrada dir que sóc de Girona i m’agrada dir també que em dic Míriam Díez Bosch, perquè Díez és el cognom del meu pare però Bosch és el cognom de la meva mare, i crec que una de les riqueses que tenim en català és de poder-nos dir en justícia per part de pare i per part de mare. I sempre ho reivindico molt. Ja ho entenc, que per raons d’espai moltes vegades hàgim de reduir-ho i tot sigui més escurçat, però crec que som fills del nostre pare, de la nostra mare, de la nostra terra, de la nostra cultura, de tot aquest humus.

Jo porto molt endintre Girona. I cada vegada me n’adono més que hi ha moltes característiques meves que vénen de Girona. Diuen que Girona és una ciutat una mica difícil d’entrada, perquè som persones una mica adustes –no som com els sevillans que són tan simpàtics d’entrada–, però que un cop ja hi ets, després et costa sortir. A vegades penso que potser jo tinc també aquesta característica, que d’entrada, tot i que em dic Míriam i el meu sant és el Dolç Nom de Maria i, per tant, jo seria dolça, potser la dolçor no seria la primera característica que trobes en mi, però després es va descobrint. I a Girona passa molt. Ens diuen: “Quines persones més seques”. Comunitats religioses que s’han establert a Girona a vegades diuen: “Ui, quina ciutat!” I després, quan han de marxar els hi sap greu.

I els teus paisatges favorits?

Jo tinc un paisatge que és Lloret de Mar. I a la gent li sorprèn molt. Els meus avis hi tenien una casa, així que des que jo estava al ventre de la meva mare ja estava passejant-me per Lloret. Era una casa prop del bosc però prop del mar, i aquest paisatge em retorna moltíssim. La nostàlgia de quan eres petit, em vénen aquells pins, aquella mar, molts racons que no són el Lloret de les senyores de Liverpool que agafen un xàrter i van a Lloret. Certament és un Lloret molt diferent. I després, alguns paisatges de La Garrotxa: Sant Feliu de Pallerols, el Santuari de la Salut... són llocs molt i molt propers. I de Girona també molts. Molta pedra, molta Catedral a l’hora bruixa del claustre cap a la tarda... I després, els paisatges que he anat descobrint al llarg de la meva vida: Grècia, per exemple, és un paisatge que també retorna amb moltíssima força.

I la teva família? Parles de la teva àvia que et va marcar...

Sí. La meva àvia materna és molt important. Em va marcar moltes coses. Vivia sota casa i, per tant, hi havia molta quotidianitat. A més, jo era la néta més gran, la que vaig seguir una mica també tota aquesta part més espiritual. Ella era una dona molt justa, molt creient, i que a mi em va ensenyar molts valors. Era molt treballadora, amb un sentit de la distribució de les coses molt clara. No s’atabalava... A mi em va ensenyar moltíssim.

I després, tota aquella fe del carboner que jo, quan començava a estudiar Teologia li deia: “Àvia, la fe s’ha de poder raonar”. I em contestava: “Això són altres històries. El que és important és el que tu tinguis a dintre i això t’ho has de cultivar”. I a mi m’agrada aquesta idea, perquè jo no sóc ben bé de la fe del carboner, a mi m’agrada poder entendre les coses i raonar-les, però crec que aquest pòsit de deixar-se anar, amb el temps l’he anat copsant més, que no tot es pot tenir controladet i explicat, sinó que sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa.

És com la relació personal. No es pot conceptualitzar la relació amb Déu.

Sí. I sobre aquesta relació personal, ella era molt gràfica, perquè posava a Nostre Senyor cada dos per tres a les frases. Com Nostre Senyor era a tot arreu, doncs ella el feia present. I això també m’agradava molt. A vegades trobo una mica a faltar, en aquest món més materialista en què hem caigut tots, que fins i tot en el llenguatge ens en descuidem de moltes de les expressions religioses. Trobo que estaria molt bé poder-les recuperar, i aquest sentit de criaturalitat, de saber que estem lligats a alguna altra cosa.

Per a tu, Míriam, què és el més important a la vida?

La vida. Jo m’aferro amb moltíssima força a la vida. El més important de la vida és el fet de ser-hi. És una tautologia. A mi em sembla increïble que estiguem ara aquí parlant, perquè vol dir que hi som. I sóc molt conscient que aquesta tarda o d’aquí a una estona podríem no ser-hi. La presència de la mort la tinc molt a sobre sempre, i m’adono que hem d’aprofitar-ho tot fins l’últim moment. I llavors sóc, en aquest sentit, molt poc procrastinadora. Jo no deixo gaires coses per a demà. Si les puc fer avui millor perquè no sé si demà hi seré. Tinc pressa i tinc ganes de poder fer les coses ara que és el moment que se m’ha donat. Aquesta consciència de l’ara i aquí la tint molt clara.

Això ho tenien els frares antics que tenien sempre una calavera sobre la taula.

Em va fer molta impressió a Roma, quan vaig anar a veure el convent dels Caputxins que està tot ple de calaveres que et miren. Hi havia una frase que crec que deia: “Tu estàs veient el que seràs i nosaltres estem veient el que tu ets”. I pensava que és ben veritat, realment serem això, pols, o res...

Jo no tindria una calavera sobre de la taula perquè em fan una mica de cosa, però la idea de la calavera la tinc, la idea que jo li estic guanyant el pols a la mort mentre estigui aquí la tinc. I si estic en una taula i hi ha una cadira, penso: “Ella està aquí però ara que em miri, perquè ara és la vida la que guanya”. De fet, amb catorze o quinze anys tenia una moto que després em van robar i no vaig trobar mai més, i anava al cementiri moltes vegades perquè em donava molta pau. Al migdia després de l’Institut hi anava una estona... És una presència que a mi m’ha donat molta força. I me n’adono que no a tothom li agrada parlar d’aquests temes.

No. La gent fuig de la mort

Doncs jo no, potser perquè m’aferro molt a la vida... És l’altra moneda. I crec que això em situa amb moltes coses. Petiteses que et podrien afectar en el dia a dia, agafen una dimensió totalment ridícula davant d’això.

Clar. I si la vida és la teva prioritat, viure a fons què seria per a tu?

Viure a fons és aquest toc d’intensitat que a mi m’agrada molt buscar en les coses. Tinc com l’ambició de viure tot molt. A mi no m’agradaria un cafè sol, m’agradaria un cafè intensíssim. És a dir, la sensació que tot s’ha d’aprofitar molt, que cada moment és únic... Això a vegades és una mica cansat.

Potser, en aquest ritme vital al qual tant m’aferro, el que caldria és una mica més d’anar a poc a poc, de deixar escoltar també més el silenci. El fet de treballar, per exemple, en una universitat on tenim una capella va molt bé, perquè en algun moment em serveix d’escapada. No diré que quan vaig faci sempre una pregària intensíssima, perquè seria mentida. A vegades m’assec aquí una estona i ja està, m’assec i prou. Però saps que hi és, i saps que aquests micro-moments són importants.

Tu vens del món universitari cristià de Girona. Quines persones t’han marcat en el teu itinerari?

Jo tenia vàries parròquies. Feia de catequista en un lloc que no era parròquia, que eren els claretians, però tenia la parròquia del Mercadal. Llavors teníem un grup de revisió de vida. Vaig començar MIJAC, després MUEC. I les persones clarament que més m’han marcat, i sempre ho penso, era un matrimoni que precisament ella s’ha mort fa poquíssims mesos, que eren la Núria Tarés i l’Albert Quintana. Ells van ser els nostres iniciadors, les persones que sempre en el nostre grup van estar molt a prop i amb molt de respecte. I una de les coses que a mi m’agraden d’aquest tipus de parelles que fan acompanyament és que et sents amb ells com si entressis a un jardí, i saps que en el jardí hi ha flors que són precioses però també hi ha males herbes, i ells deixen que hi creixi tot, que creixin les males herbes, deixen que creixin les flors, i tot ja s’anirà ordenant. No són persones intervencionistes.

A vegades he vist gent que fa seguiment i que són una mica pesats, que et volen controlar... Crec que hi ha moltes decisions que jo vaig prendre que potser ells no les compartien o les trobaven estrambòtiques, però ells sempre estaven allà, i sabies que en aquest jardí podies anar a jeure a la gespa i hi estaries bé. I això m’agrada molt d’aquesta gent, que sigui molt respectuosa amb les decisions dels altres.

I textos bíblics que dius que són teus?

Evidentment m’agraden molt els profetes. Aquesta part de rebel·lió i d’anunci sempre m’ha agradat molt. M’agraden algunes frases molt concretes amb missatge de l’evangeli. M’agrada molt el fet que siguem mansuets però astuts. M’agrada molt pensar que Jesús es presenta com un camí. M’agrada la dimensió de procés. Ja sé que és una paraula que ara està molt polititzada. Però m’agrada molt el camí, la via, les coses que es van fent i no s’acaben. Això trobo que per al creixement personal també és molt potent.

I l’evangeli el veig a vegades com gràficament. M’agrada molt la imatge de la Resurrecció; per exemple, la imatge del Noli me tangere la veig. Veig al Ressuscitat dient que Ell té molta pressa i que no l’atabalin... Emaús, suposo que perquè a la catequesi ens l’havien ensenyat molt. Les noces de Canà també és un passatge que em torna molt. Curiosament en molts dels passatges evangèlics, ara m’hi fixo quan t’ho dic, hi ha una dona pel mig.

I de Jesús de Natzaret, quins trets de la seva personalitat et fascinen?

M’agrada molt el tema del perdó. Jo moltes vegades penso que per la meva manera de ser, em podria haver canviat de religió o deixar de tenir religió, com a decisió que jo hagués pres. Però si alguna cosa em manté dintre del catolicisme, tot i les coses que em fan nosa, és la figura de Jesucrist i la figura dels sants, que n’hi ha alguns que també són molt importants per a mi. I el perdó em sembla que és la gran trobada i el gran missatge que tenim.

Que hi hagi un Déu que s’encarni, que es faci petitó i que es faci amb els últims és molt potent. Ara estava sentint un professor jueu i deia: “Per a nosaltres l’Aliança no és només nosaltres que tenim un sèrie d’obligacions o de resposta que fem a Déu, sinó que és Ell que es compromet amb nosaltres i que també nosaltres li podem demanar que sigui fidel a l’Aliança”. Quan fas un contracte hi ha dues parts. Jo no em veig tant la figura de Jesucrist com que hem fet una mena d’aliança o de contracte sinó que penso que és com un contracte de misericòrdia i per sempre. I això em sembla fascinant. Pensar que sigui capaç de perdonar totes les petiteses crec que és el que pot donar més força, també per a moltes vides trencades, per a molta gent que pensa que ja no hi ha solució. Sempre hi ha aquesta esperança que no s’acaba. A vegades la figura de Jesucrist no la penso tant per a mi, per a la meva vida, sinó que m’imagino la gent que està a la presó o tantes persones que es queden al marge d’una societat que és una mica inquietant tal com l’estem creant. Crec que el cristianisme té una força regeneradora, creadora i d’esperança molt gran.

Sí. Passar full i tornar a començar sempre. I sants que siguin de la teva devoció?

Jo tinc una de santa però em costa molt veure-la com en un pedestal: Edith Stein. La veig com caminant. Em fa com cosa fins i tot quan se la puja massa. M’agrada molt com a persona, com a ment, com a capacitat de decidir. Em sembla una personalitat fascinant que la sento molt propera, una presència d’aquelles que dius que està allà.

I, després, suposo que per un tema català, totes les Mares de Déu trobades tenen un apartat en la meva espiritualitat, no tant en el capítol sants sinó en el capítol de l’espiritualitat. Pensar que l’Esperit s’ha pogut anar encarnant de maneres diferents i locals, això m’agrada molt. Tot i que per exemple, amb les aparicions marianes, tinc un problema. La Mare de Déu és una figura que m’interessa moltíssim i m’agrada molt, però penso que Nostre Senyor no necessita que la Mare de Déu vagi allà de delegada a explicar res perquè Ell sol ja en té prou. I això em costa. Intento pensar que són com fenòmens culturals o que en un moment determinat de la Història han servit per catalitzar algun moviment, però he de dir que a mi em costa.

No és necessari. La Revelació ja està complerta amb Jesús.

Seran els anys de Teologia, però aquesta idea em quedava sempre molt clara.

Vas fer una reelaboració del Magníficat i li van donar un premi de poesia?

Sí. Vaig agafar el Magníficat perquè m’encanta, m’agrada molt, i el vaig actualitzar. I me’l van premiar, a Lleida, la Reial i Pontifícia Acadèmia Mariana de Lleida.

Recordes algun fragment?

No, ara no em ve. I saps què em passa quan faig poesia? N’escric moltíssima. I encara que ara em vingués, em costaria recitar-te-la perquè m’agrada a la poesia que hi hagi un rapsode, alguna altra persona. Suposo que deu ser quelcom tant meu, que m’agrada més que sigui una altra persona que la reciti.

I en algun corrent d’espiritualitat cristiana et ficaries? Carmelitana, o benedictina...

No. Crec que no encaixo en res. Hi ha moltes coses que m’agraden de l’esperit benedictí, moltíssimes. M’agrada la idea de l’acolliment, m’agrada la combinació de l’espiritualitat amb la feina, valoro molt tot el que els monestirs benedictins han deixat al llarg de la Història, i m’encanta. De l’espiritualitat carmelitana, evidentment dones com santa Teresa o l’Edith Stein, em semblen d’un nivell potentíssim... Però després també hi ha algunes devocions amb les que em sento incòmoda. En aquest sentit, crec que dec tenir una espiritualitat post-moderna, que hi ha cosetes que m’agraden de certes espiritualitats. La ignasiana m’ha format, i m’agrada molt, per exemple, el concepte del discerniment. A Roma pensava molt sobre el per què no m’hi posava en algun moviment o en algun tipus d’orde secular... I és per això, perquè no m’hi acabo d’identificar. I això em passa igual amb la política.

I ets ignasiana per la Gregoriana o perquè has fet algun acompanyament espiritual?

Ignasiana va ser sobretot a la Gregoriana. Allà va ser molt potent. I alguns signes. El sentir: “A Roma et seré propici”, doncs penso que a mi Roma m’ha estat propícia i que m’ha configurat en moltes de les coses que sóc, després d’haver-hi passat. I sant Ignasi em sembla fantàstic.

Lectures? Autors que t’hagin marcat? Quins teòlegs et van forjar quan estudiaves?

Jo vaig fer Teologia perquè tenia claríssim que havia d’entendre tot això que em movia a mi com a moció interna, però que també movia milers de persones en el món, i persones que jo considerava d’alçada intel·lectual. No em creia aquestes frases que s’accentuen tant que les persones intel·ligents no haurien de ser creients. Tot això jo ho sentia.

Pensa que en aquells moments jo estudiava Periodisme a l’Autònoma i sentia com un cert rebuig i anticlericalisme. Crec que ara ha anat baixant molt a Catalunya perquè les noves generacions ja no són anticlericals, són indiferents. Quan vaig començar a estudiar Teologia va haver-hi autors que em fascinaven. Vaig descobrir en Teilhard de Chardin, o von Balthasar, o Karl Rahner. De cop i volta era: “Com jo no podia haver sentit tot això abans?”

I sobretot sempre ganes de continuar. Penso que quan sigui més gran tornaré a la Teologia. No s’acaba mai, és fascinant. I quan més estudies més ganes tens d’entendre les coses. De fet, després quan vaig anar a Roma, i estava fent ja el doctorat, i molt encaminada cap a Comunicació i Religió, em vaig apuntar a la Facultat de Teologia Protestant dels Valdesos perquè volia saber més coses sobre la manera com entenien ells els sagraments i de Luter... I després vaig estar un any a Grècia i també vaig estar estudiant Teologia Ortodoxa precisament perquè volia saber més coses de la seva cosmovisió tan diferent. I si tingués més temps seguiria, perquè penso que ara ja amb aquell pòsit d’haver-la estudiat i amb uns anyets més també en trauria molt de profit. No ho descarto. Ara no m’encaixa en l’horari però no ho descarto.

Si haguessis d’intuir Déu, el Déu cristià, què diries?

Una presència amb els últims, inesgotable, i fidel. Crec que el Déu en el que jo crec és així. És misteriós. El tema del mal, evidentment, torna i no el resolem, i no l’entenem. Però una cura, una companyia... Jo el veig així, molt proper.

El tema del mal, no et sembla que si no hi ha Déu, no hi ha referent últim de bé. Per tant, no és problema. El problema és que hi hagi bé.

Em costa. Crec que hi ha molta bondat en moltes persones per a les quals Déu és inexistent. I ho he vist. I és una pregunta que em faig. I tampoc els titllaria de cristians anònims perquè a mi em ve de gust dir que són cristians anònims, perquè potser ells no s’hi consideren. M’agradaria pensar que el bé és una dimensió de la nostra llibertat humana i que ens fa més humans poder-lo anar escollint. Però certament el mal serà sempre el gran interrogant, i el que motivarà també que hi hagi gent que no s’hi vulgui acostar a la idea d’un Déu. Crec que de la mateixa manera que a molts el patiment els acosta a l’espiritualitat, a moltes persones és el que precisament les allunya. I aquí jo penso que hi ha el sentit de la fe com un do, que tampoc és una imposició.

Tu no trobes que els que tenim fe hauríem de fer més preguntes als ateus?

Jo els hi faig. De fet, em moc molt amb persones que són atees o agnòstiques i m’agrada molt. A vegades m’agraden més que les persones creients, t’he de dir la veritat, perquè a mi m’agrada la gent interessant, la gent fonda, la gent que es pregunta coses, i a vegades em trobo alguns cristians que no són gens interessants ni es pregunten gaire res, i repeteixen coses com uns lloros. I a mi això no m’interessa.

Crec que la confrontació és molt bona que hi sigui i a mi, últimament, m’està passant que entre persones del món més intel·lectual, artístic o literari, estic veient molta inquietud, i gent que té més ganes de saber, i una miqueta més de respecte que abans. I ho noto. I, fins i tot, quan explícitament fas algun acte, portes un diari religiós o una revista al metro, o la Bíblia, notes més respecte. No hi ha tant aquella burleta fàcil que hi havia abans. Crec que també dintre d’algun tipus de persona que busca, s’adonen de la dimensió religiosa com una dimensió també cultural i també interessant, i, per què no, que dóna sentit a la vida de la gent. I aquest respecte m’agrada. No ho notava, i fa poc que l’estic notant.

Tu vas conèixer el bisbe Jaume Camprodon, veritat? Com era?

Era el meu bisbe. Va haver-hi una època en què només tenia un Papa, un alcalde i un bisbe. Eren Joan Pau II, en Quim Nadal i el bisbe Jaume. Era una persona encantadora. A mi em semblava molt entranyable, molt bo, però d’aquella bondat llesta, d’aquella bondat que fa coses molt positives.

Crec que era una persona profundament espiritual i que s’estimava molt la gent. Però, saps què passa? Que aquestes persones una mica tímides, no sembla que s’estimin tant les persones, i crec que molta gent se n’ha adonat ara que ja no hi és. Ara l’han valorat més. I això, el fet que te n’hagis d’anar perquè et valorin, em fa ràbia. Hi havia una part d’incomprensió en algunes de les gestions del bisbe Jaume en aquells moments, però també crec que hi ha molt reconeixement, i s’ha vist ara, com la gent l’ha enyorat.

A mi m’agradava molt quan escrivia en el Full Parroquial (el Full Dominical), perquè sempre posava: “ben vostre”. I això està molt bé. Teníem també un altre gironí, en Masó, que quan escrivia posava a les cartes: “Déu i ton nom”. Això també era molt maco. La gent que té aquesta donació i que l’explicita, que escriu, perquè ara ja gairebé ningú escriu.

Ell, potser perquè havia estat a França estudiant, tenia una mentalitat molt oberta i moderna, profundament evangèlica.

Sí, però ell venia també d’un entorn rural molt petit. Això de vegades et pot fer més esquifit i, en canvi, tenia aquesta obertura. I, a França... jo sempre he pensat que hem de seguir mirant França. A França s’han equivocat molt i han fet coses molt malament, i la laïcitat l’han entès al revés, i en comptes de ser garantia de llibertat i que totes les religions es poguessin expressar, jo diria que ha estat molt castradora. Però França és molta França, i té molts intel·lectuals, molta gent que han pensat molt, que segueixen pensant. L’Església catòlica francesa, amb les seves setmanes socials, té encara una força que crec que aquesta laïcitat a vegades fins i tot ens la nega o no ens la deixa veure. Hauríem de mirar França una mica més, i la tenim molt a prop.

Un gironí com tu, l’Antoni Puigverd, diu que l’Església francesa ha estat capaç de posar l’accent en l’espiritualitat i en el nivell intel·lectual. És a dir, que és capaç de dialogar amb el laïcisme de tu a tu. Estaries d’acord?

És que hi ha hagut gent molt potent dintre de l’Església francesa. Ara quan ho deies, em venien a la ment santa Teresa de Lisieux, Lourdes, Joana d’Arc... França és això. França és tot l’humanisme, tots els intel·lectuals orgànics, els pares d’aquesta idea d’Europa, d’aquesta integració... Crec que també hi ha hagut la pota de la justícia social, que moltes vegades a França l’oblidem i, com que França ha tingut aquest passat colonial, ens en descuidem que hi ha hagut molta força, la mateixa JOC, els moviments obrers han sigut cristians i catòlics molts forts a França. I les editorials.... en el món intel·lectual, evidentment.

I els Drapaires d’Emaús, i Taizé, i Péguy, i Saint-Exupéry, Claudel... hi ha un munt de grans cristians a França. Has estat a Taizé?

Taizé ha estat important a la meva vida. Hi he estat moltes vegades. M’agrada moltíssim aquesta idea de fons, que sigui un lloc que volgudament estigui fet perquè la gent hi vagi i se’n torni a casa seva. Trobo aquesta idea molt evangèlica. No ens quedem aquí en aquestes tendes, que s’hi està molt bé, perquè la idea no és aquesta, la idea és tornar al teu propi entorn, que tu has de fer moltes coses. Evidentment que de tant en tant has de parar i anar a beure aigua perquè tens set, però t’has de moure allà on tu hagis decidit o allà on creguis que la teva vocació i la teva missió et porten. I això a Taizé ho tenen molt ben entès. No volen que t’hi quedis. Ells estan fets per a això, perquè tu vagis, piquis, i te’n tornis. I això està molt bé.

Parlem, si et sembla, una mica de literatura, que diuen que ets una lletraferida. És veritat?

Feridíssima per les lletres. Sí que fan ferides. Ara estic amb “Crim i Càstig” de Dostoievski i estic ben ferida. M’agrada molt la literatura. Crec que és aquest món que et permet tenir-ne més d’un de móns. I viure a fons i també extensament, perquè estàs a tants llocs a l’hora, entens tantes maneres de viure la vida... I no és només el talent de l’escriptor, que evidentment, sinó que és el talent de l’escriptor unit a la teva creativitat, a la teva imaginació, a la teva situació que fa d’aquella obra un mix, en un moment determinat de la teva vida, amb molts de ressons, i per això és tan important la relectura, perquè un llibre llegit als setze anys o un llibre llegit als cinquanta, no té res a veure. Perquè tu no ets el mateix encara que l’autor ho hagi estat. I aquesta capacitat de la literatura em sembla molt evocadora i molt potent. I em faria molta por que les noves generacions no llegissin.

I els teus autors preferits?

En tinc milions. Per exemple, en poesia m’agraden molt grecs com Iorgos Seferis, Yannis Ritsos. Una que està viva, la Kikí Dimulá, m’agrada molt. D’italians, l’Alda Merini, que és una poeta brutal, una dona que es va morir fa pocs anys, que feia versos alguns d’ells molt i molt espirituals i altres molt i molt poc espirituals, i jo amb aquesta barreja m’hi trobo molt. Gent que sigui molt i molt del món i molt i molt fora del món. De vegades et trobes o una cosa o altra, i aquestes combinacions són molt potents.

En Josep Pla m’agrada especialment, la capacitat d’adjectivació, i perquè em torna a un Empordà també molt meu. I d’aquests grans, la meva escriptora preferida és la Flannery O’Connor, pels seus contes, per la seva lucidesa mental que crec que era extraordinària. M’agrada moltíssim també la Carson McCullers, que ara fa cent anys que va néixer, i que és una escriptora que he descobert recentment i l’he resseguida tota molt ràpidament, i veig que té una profunditat insòlita en el descriure. Saps, aquella sensació que té la gent de no pertànyer a alguna cosa? El tema de la soledat, de la comunitat... La literatura m’agrada també quan té aquells ressons que van més enllà i que són com universals. I això ho trobo molt bonic.

Parla’m una mica de la Flannery, qui era?

Era una escriptora nord-americana, catòlica, que molta gent voldria ja en els altars. Va tenir una vida bastant curiosa. Ella va estar malalta de lupus. A la Flannery la veus sempre amb les crosses. Va morir molt jove, amb 39 anys. Els últims anys reclosa a casa seva amb la seva mare i amb paons molt bonics. Era una dona que tenia una capacitat de descriure la realitat d’una manera molt grotesca, se n’ha dit. Els seus personatges estan tots tarats, a tots els hi falta alguna cosa o els hi sobra alguna cosa. Però ella no es recrea només amb aquests personatges sinistres, sinó que deixa anar sempre com una possibilitat que irrompi la Gràcia. I això és molt interessant.

La gent com més catòlica convencional llegiria la Flannery O’Connor i jo crec que no entendrien massa per on va perquè no sembla catòlica. I per això crec que és tan interessant i tan universal. I és una dona que s’està descobrint fa molt poc perquè no tot estava traduït. Evidentment, llegir-la en anglès és una delícia. Ella era més de la zona de Georgia, del sud dels Estats Units, aquest sud tan bíblic, tan impregnat. Ser catòlic, ser una minoria dins d’una majoria totalment, fins i tot amb alguns tics fonamentalista, és molt interessant. Estem parlant dels anys cinquanta. Hi havia racisme... i ella, amb una cosmovisió cristiana, tot això ho veu d’una manera molt diferent.

A Qüestions de Vida Cristiana, en aquell article que vas fer fa uns anys, dius que la seva literatura és un lloc teològic, i que els seus contes són com un tractat laic de la Gràcia...

Sí, jo trobo que la Teologia a vegades s’ha oblidat que hi ha altres llocs teològics. El cinema és un lloc teològic. I hem deixat la Teologia en els grans manuals, que són molt interessants, que està molt bé que existeixin, i que tots hem de conèixer, però no ens oblidem que l’Esperit bufa per allò on vol, i que ens ha tocat viure en el món que ens ha tocat. Per tant, la Gràcia segueix actuant, de maneres molt insospitades i a llocs on potser no ens ho pensaríem. Hi ha alguns personatges que han estat tocats per un talent especial per poder-ho vehicular, n’estic convençudíssima, i crec que la Flannery O’Connor n’és un. I, precisament per això, també molta gent està caminant cap a la beatificació, però a mi això no m’interessa. Gairebé preferiria que no ho fos perquè si la fan santa ja serà una escriptora catòlica i molta gent no la llegirà. Jo el que voldria és que molta gent llegís la Flannery O’Connor i, a partir d’aquí, si s’ha de desvetllar alguna cosa ja es desvetllarà.

Tu que tens alumnes, com creus que s’han de comunicar les ganes de llegir literatura?

A vegades em vénen ganes de fer coses que em farien fora de la Universitat, com per exemple entrar un dia a la classe, no fer res del que he de fer, i posar-nos a llegir. Dir: “Avui farem Dostoievski”. I que em diguin: “Però això és classe de Teoria de la Comunicació”. I jo els hi diria: “Sí, però avui parlarem dels temes claus de la Teoria de la Comunicació i cadascú es llegirà un capítol”. Penso que potser seria tan innovador que vindria un inspector i diria: “Vostè què fa?” És perquè veiessin que en la literatura hi ha les respostes a moltes de les coses que al llarg de la seva vida necessitaran tenir. I hi ha companyia, hi ha aquesta sensació de sentir-se part de tota una altra gent en altres contextos que estan vivint coses com tu. I el que em sembla amb la gent jove, no és que no llegeixin, sinó que no han sentit què és el que podrien llegir. Jo moltes vegades vaig expressament amb llibres i els vaig deixant a la taula, al despatx, perquè sé que hi ha gent jove al meu voltant que em pregunten: “Què llegeixes? Què és això? Aquest autor no el conec...” I és per a mi la possibilitat de poder-los parlar d’aquests grans autors, perquè també jo els he anat descobrint així, algunes les he descobert sola en una biblioteca però moltes les he descobert a casa meva o de la meva família o perquè algú me n’ha parlat. I, per tant, aquest algú, en termes de testimoni, és importantíssim també en literatura.

Parlant de comunicació, i aquí, en una Facultat de Comunicació, creus que es pot comunicar el cristianisme?

Esperem que es pugui comunicar.

Com?

Nosaltres no podem fer un tractat de com comunicar el cristianisme perquè segur que seria un fracàs. El cristianisme, la gràcia que té és que s’incultura i, per tant, a cada lloc i en cada època, a tothom la seva tasca de reinventar-se i de veure de quina manera ho pot fer millor. El missatge cristià, que és un missatge d’esperança, de consol, de companyia, d’un Déu que hi és, això s’ha de poder traduir en el món d’avui, s’ha de poder traduir en el món digital, s’ha de saber explicar en paraules i fent servir els recursos que tenim tant orals, escrits o visuals, i s’ha de veure de quina manera el testimoniatge personal pot tenir cabuda en aquest món hipertecnològic. Que es pot comunicar el cristianisme, a mi em sembla una evidència, perquè és una religió que ha nascut per a ser comunicada. Primer hi ha Déu que es comunica amb la humanitat i després hi ha un mandat: “Això no és per a vosaltres, no és un privilegi que jo et dono a tu, això ho has de portar als altres”.

Però, segons tu, cal aprendre a anunciar la Bona Notícia, o caldria més aprendre a ser Bona Notícia?

Les dues coses. Aquí tocaríem identitat i missió. Primer s’ha de ser, perquè la coherència és un valor que en aquest món ens l’estan reclamant moltíssim. Tu t’has de creure el que vols comunicar. És veritat que hi ha gent i institucions eclesials que fan coses espectaculars i boníssimes, però considero que haurien d’aprendre algunes tècniques de saber estar en aquest món nostre i fer-les saber, i no perquè això vagi contra la seva humilitat, perquè moltes vegades és una de les objeccions que ens posen, sinó per dir: “Això que està fent vostè és tan positiu que el món ho ha de saber”. I nosaltres li podem explicar amb quines eines o de quina manera tot això podria arribar a més persones. I crec que és molt positiu. A la gent, si li expliques, al final ja ho entenen, arribes a un acord. No es tracta d’arribar amb unes televisions... no és això. Però, la tasca que estan fent, oi que els hi agradaria que hi hagués gent que la conegués? Doncs com ho podem fer? A vegades tot és més senzill. No es tracta de grans estructures.

Pots explicar una mica què feu a l’Observatori?

Com a Observatori de Comunicació, Religió i Cultura, les nostres tres grans prioritats, ara ja tenim 5 anys. Fem recerca, divulgació, i tenim un programa de formació, que és el postgrau en Comunicació i Religió en l’Era Digital, precisament per abordar totes aquestes problemàtiques de crisi de comunicació, de com visibilitzar millor tot allò que es fa des d’entitats eclesials.

A l’Observatori ens interessa molt seguir tendències, seguir què és el que està passant en el món de la religió, com els líders religiosos es posicionen per exemple a internet, com els joves consumeixen religió en el món digital, quin accés tenen les dones immigrants a les noves tecnologies i si això té repercussions a la seva vida espiritual, tenim un mapa dels missioners catalans al món... Estem amb projectes que lliguin sempre aquesta part més tecnològica, la vida de les institucions, i també la cultura, que per això ens diem com ens diem. Per tant, l’espiritualitat dintre de la literatura, o si el cinema és un vehicle per expressar Déu, també ens interessa.

Moltes gràcies per les teves paraules.

A vosaltres. Ja seguirem.

Això espero.