Deixar-se convidar

(Fra Josep Manuel Vallejo) Quan algú ens convida a sopar amb la seva família, o ens convida a participar en un grup d’amics, ens posem contents, ens sentim honorats, valorats, dignes de l’amistat d’aquell grup. Doncs bé, Déu, a través de Jesús, ha vingut a convidar-nos al seu “grup”, que és la Trinitat. Ha vingut a convidar-nos al banquet de la Trinitat. Aquesta és la fe cristiana. Aquest és el sentit de l’Encarnació de Déu en Jesús: fer que participem de la vida de Jesús.

Déu no necessitava crear el món. La Trinitat, des de tota l’eternitat, estaven molt contents relacionant-se amorosament i vivint feliços. Però l’amor és expansiu, no pot retenir-se en ell mateix. Igual que el matrimoni, quan s’estimen, donen a llum fills, regalen la seva vida als seus fills, Déu ha volgut regalar-nos la creació, la nostra creació, i en la plenitud de la creació s’ha encarnat en Jesucrist. Ell no ha vingut simplement a alliberar-nos dels pecats; és la plenitud de l’amor de Déu que comença en la creació i acaba en l’Encarnació, per convidar-nos a la vida trinitària. Aquest és el designi de Déu, un designi amorós, expansiu, que no acabem d’entendre.

Nosaltres sempre estem preocupats de la nostra perfecció moral, de ser més bons, de no tenir pecats, de ser millors i ja sabem que no estem a l’altura. Estem massa preocupats de no ser el que hem de ser. I a Déu només l’interessa que estiguem bé, que estiguem amb Ell, com un pare només l’interessa tenir els seus fills amb ell al voltant de la taula. Aquest és el designi de Déu en tota la història de salvació i de revelació.

I com que Déu és una comunitat, una comunitat que s’estima, només desitja que ens integrem a aquesta comunitat, com un grup que vol compartir el seu amor i el seu ambient amb els altres i ens convida a participar-hi. Aquest és el gran designi cristià.

La comunitat cristiana, nosaltres, som paràbola de Déu Trinitat, som presència en el món d’aquest amor generós, expansiu, obert i acollidor que és Déu mateix. Aquesta és la nostra vocació. I si aquesta és la nostra vocació, perquè estem fets a imatge i semblança de la Trinitat, dintre nostre hi ha un dinamisme relacional, un dinamisme d’amor mutu que si no el realitzem ens frustrem. No hi ha res pitjor que la solitud, el tancament. Estem destinats a la relació, a la comunitat.

Si això és així, per què ens costa tant la vida comunitària, la vida de família, la vida dels grups? Per què sempre hi ha enrenous? Perquè hi ha una cosa que no ens agrada gaire però que és real i que és el pecat. Estem destinats a la relació amorosa però estem ferits per l’egoisme, per l’orgull, per la peresa, per l’individualisme... I com que estem ferits, per això Jesús per dur-nos a la Trinitat ha hagut de passar per la creu, ha hagut de carregar les conseqüències d’aquest egoisme nostre, per pur amor boig. De fet, Jesús ens revela la Trinitat en la creu. Recordeu el final de l’evangeli de Joan, quan Jesús crucificat prega al Pare i en morir dóna l’Esperit, allà hi ha la revelació de la Trinitat, a través de la creu. I per això nosaltres no hem de fugir de la creu perquè és l’accés a la vida trinitària. No hem de fugir de les dificultats de relació en els grups, en les famílies, a les parròquies... perquè és a través d’aquestes dificultats assumides crucificadament per amor, on donem a llum la vida trinitària enmig nostre. És un misteri profund però molt concret. La vida trinitària és per viure-la en comunitat. En el fons, l’essència de Déu que tant se’ns escapa, és un misteri de relació personal. Déu és relació personal. Allò que experimentem quan ens relacionem amorosament, així és Déu, d’una manera més ampla. Déu no és ni el Pare, ni el Fill ni l’Esperit Sant, que no deixen de ser metàfores. Déu és Esperit, és misteri, però l’intuïm quan ens relacionem amorosament, ja sigui en parella, ja sigui en comunitat. I allò que s’experimenta de relació personal d’amor, s’assembla al que és Déu. Per això, la vida cristiana consisteix en desenvolupar aquesta capacitat de relació, en desenvolupar la nostra comunicació i relacionalitat amb els altres, en desenvolupar la nostra estimació a la manera de Déu Trinitat. “Tu estàs en mi i jo en tu”, amb un amor que sempre surt de tu mateix i sempre és generós, compartició i interpenetració.