El meu company de cel.la era un home calb, amb un nas prominent.
- Em dic Paulos.
Jo no podia parlar. La pallissa m’havia deixat més que baldat. El tal Paulos em recordava una mica l’amo del qui havia fugit. Potser no era efeminat, però el seu somriure, la seva manera de mirar-me, gairebé amorosa, m’intimidaven. Tot i així, se’l veia pacífic, no semblava pas que tingués intenció d’aprofitar-se de mi en un descuit meu.
En qualsevol cas, quan al cap d’unes hores vaig refer-me dels cops, vaig voler deixar constància de la meva condició de mascle.
- Jo em dic Onèsimos. I a mi només m’agraden les dones, que quedi ben clar.
El tal Paulos somrigué.
- Tens dona?
Parlava grec perfectament, però amb un lleuger accent forani.
- Sí. No. En tenia. Es deia Alike.
- De ben segur l’Alike sabria curar-te les nafres que tens pel cos. Però jo tinc aquí un ungüent, et puc ajudar. Especialment amb les ferides dels peus, te’ls han destrossat.
- No el vull, el teu ajut pollós. Ni te m’apropis.
- Jo et deixo l’ungüent, i te’l poses tu, si vols.
- Deixa’m estar, em fas fàstic.
No s’irrità. Ni s’entristí. Es posà a taral.lejar un cant en hebreu. Em treia de polleguera aquella actitud seva, tan servicial. Semblava un esclau. Un esclau diferent. Potser no era efeminat, però no era prou home. Un home es rebota quan l’insulten. Devia ser boig. I jo vaig començar a insultar-lo a cada moment. Tot l’odi vers els romans que havien abusat i matat la meva dona el vomitava contra ell.
- D’on vens, Onèsimos? – em demanà impertèrrit.
- De Colosses. Però no tinc ganes de fer petar la xerrada amb tu.
- Colosses! Hi tinc uns germans. Filèmon i Apfia.
Em vaig quedar glaçat. Era parent dels amos dels qui jo havia fugit! Me n’havia escapat ben en va: l’Alike era morta i jo havia anat a parar a una masmorra pudenta. No em vaig atrevir a dir-li que a hores d’ara els seus familiars devien estar buscant-me per reclamar no només els seu dret de propietat sobre mi, sinó també el de les pedres precioses que a mi m’havien robat els soldats de Cesarea el dia de la meva captura.
En pocs dies em vaig adonar aviat que amb els escarcellers el Paulos també actuava de la mateixa manera que amb mi. Alegre, cordial. Alguns guàrdies se’n fotien, altres els tenia de la seva part. No entenia què el movia a actuar d’aquella manera.
- Quines intencions tens, jueu pollós? Quins plans? Vols que t’alliberin i per això mires de guanyar-te el favor de tothom? A vegades em penso que ets boig. Per què no et rebotes quan t’insulto?
- No t’ho tinc en compte. És ben lògic que també estiguis ferit per dins. Em faig Onèsimos amb l’Onèsimos.
- No t’entenc.
Aleshores em contà la seva història. Fil per randa. El relat de la seva vida s’entrellaçava amb la història d’un home anomenat Jesús de Natzaret. Tot em captivà des del començament. Mentre parlava, les paraules del Paulos anaven penetrant dins totes les meves nafres i les anaven suturant. A fora de la cel.la el vent sotraguejava el mar de Cesarea. Un altre vent em sotraguejava a mi per dins. I vaig fer el que mai de la vida recordava haver fet. Vaig plorar. Plorava la meva mort, i alhora, el meu naixement.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.