Ni es va mirar el titulus. Volia que ensenyés gramàtica als seus fills, m’explicà el nou amo tot anant a peu cap a la meva nova llar. Em parlava amb un to molt condescendent, al qual jo no estava avesat.
- El meu nom és Filèmon.
Em digué també com es deien la seva dona i els seus fills. Es veia que intentava confortar-me, però tants miraments em feien sospitar.
- Quan arribem et curarem la galta – em digué amb un somriure.
No era gens altiu. Em demanà com havia anat a parar al mercat d’esclaus. Jo no tenia ganes de parlar, només pensava en l’Alike, però ell era el meu amo i havia de respondre a les seves preguntes.
- L’amo que servia abans es va morir fa uns quants dies – vaig explicar-li-. Vivia als afores de Colosses. Els seus fills són grans i ja tenen molts esclaus, no en volen més. Per això ens han vengut a tots.
- Feies de mestre de grec a la casa del teu amo?
- Vaig donar classes als seus fills quan eren petits. Quan van créixer feia una mica de tot. El que calia.
Em sobtà el que em digué a continuació mirant-me de fit a fit.
- Espero que siguis feliç a casa meva.
Feliç? Un esclau feliç? Un amo que desitja la felicitat del seu esclau? Em vaig espantar. De seguida vaig pensar que era un d’aquells efeminats als que els agraden els homes. Aquella frase, el seu posat afable, el seu somriure, no podien tenir un altre rerefons. Fou aleshores que ho vaig veure clar. Havia de fugir. No podia suportar viure sense l’Alike, i menys encara haver de compartir el jaç amb el meu amo. Trobaria el moment més adient, agafaria un grapat de monedes i m’escaparia ben lluny. Aniria a Cesarea, on s’havien emportat l’Alike. La rescataria del centurió romà i marxaríem, fugitius, però lliures, i junts.
No vaig arribar a passar ni una nit sencera a la casa del tal Filèmon. Em vaig escapolir quan era negra nit. Com que no sabia on guardaven les monedes, em vaig endur unes pedres precioses que vaig trobar en una capseta de cristall.
Vaig emprendre el camí cap a Pàtara, un llarg camí que vaig fer a peu. Cent vint milles que vaig recórrer en cinc jornades extenuants de fred i pluja. Tenia pressa per fugir de Colosses i per arribar a Cesarea. Al port de Pàtara em vaig embarcar com a remer en una nau de mercants grecs. Gràcies als déus, vaig pensar, no em demanaren cap salconduït. Se’ls havia mort un dels remers i tenien pressa per a reemplaçar-lo, per a salpar rumb a Cesarea. No em costà cap esforç remar. Els meus braços desprenien la força del qui, essent estat esclau, se sap per primer cop lliure de tot jou. Però era conscient que la meva situació no era falaguera. De ben segur, sobre meu penjava un mandat de captura no només per haver fugit als meus deures d’esclau, sinó també per haver robat al meu amo. Això em neguitejava, tot i que encara m’angoixava més pensar en l’Alike en les mans d’aquell bastard romà.
En qualsevol cas, tot rutllava bé. Semblava molt fàcil, massa fàcil efectivament. Un cop fondejàrem a Cesarea, només en baixar de la nau, els guàrdies romans no cregueren que algú m’hagués robat el salconduït. Quan em despullaren, la marca a la natja deletà la meva esclavitud.
- Fixa’t, té la mateixa marca que aquella meuca grega del centurió. La que es va morir ahir. Alike es deia, oi?
- Sí, noi, quina orgia la d’ahir! Llàstima que la meuca la palmés en el punt àlgid del joc. Es va passar de rosca el centurió.
Vaig fer un crit que ressonà per tot el calabós. Vaig llançar-me contra els soldats i encara no sé com sóc viu. M’apallissaren amb bastons i garrots, em trepitjaren els peus amb unes pedres i m’enviaren sense més contemplacions a una masmorra de mala mort.
(continuarà...)
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.