El viatge de Benet XVI a Portugal ha tornat a superar les expectatives de les vigílies pel que fa a l’acollida dels ciutadans. Només a Fàtima es van congregar 500.000 persones, 100.000 més de les que havia aconseguit reunir Joan Pau II l’última vegada. I això que, segons les dades, el catolicisme també va de baixa a Portugal i només un de cada cinc catòlics portuguesos és practicant. D’altra banda, la directa ininterrompuda per part de la televisió pública portuguesa, bé hauria pogut estalviar a més d’un sortir de casa per rebre el pontífex. Pel que fa a la retransmissió televisiva, també en l’últim viatge del papa a Malta el canal públic va seguir tots els esdeveniments en directe sense treva, però no deixa de ser digne de nota que a Portugal, governada per socialistes, també fos així, especialment perquè el viatge va durar gairebé 4 dies. Quin tractament es donarà televisivament a la visita de Benet XVI a Santiago i Barcelona?
Sens dubte un moment rellevant van ser les paraules del papa als periodistes durant el vol a Lisboa, quan al.ludint als abusos sexuals en l’Església va admetre que el “patiment” i el “pecat” vénen de dins més que no pas de fora i l’afirmació que “la justícia no substitueix el perdó”. Paraules contundents, que potser encara hi ha qui no acaba de fer seves del tot en el món catòlic.
Però més enllà d’aquestes declaracions del papa, ja molt divulgades i analitzades arreu, voldria subratllar que una de les paraules que més ha fet servir Benet XVI en aquest viatge és “diàleg”. Catorze vegades ha esmentat aquesta paraula o un derivat per a referir-se a la “necessitat”, “prioritat” i “oportunitat” d’un diàleg “intercultural”, “religiós”, “sense ambigüetats”, “respectuós”, “profund”... La dificultat més gran d’aquest diàleg crec que rau en el fet que el papa proposa “una visió antropològica única”. Segons aquesta visió, per exemple, la legislació que regula els lligams afectius dels homosexuals aniria contra el “bé comú”. En aquest sentit, resulta molt interessant un estudi exhaustiu del juny del 2008 publicat a la revista Aggiornamenti sociali dels jesuïtes milanesos sobre la possibilitat d’introduir a Itàlia una llei per a les parelles de fet (que mai ha arribat a bon port per ingerència d’una part del món catòlic). La conclusió de l’estudi, que té en compte els documents eclesials, la Bíblia, la tradició teològica, la questió homosexual i la jurídica, les tendències culturals, l’estructura de la família, és que “reconèixer el lligam entre persones del mateix sexe sembla justificable per part d’un polític catòlic”; es tracta d’una “resposta practicable per a una exigència present en l’actual context històric. I això sense posar en discussió el valor de la família” ja que “la crisi de la família” no depèn de les parelles de fet o homosexuals, sinó de “causes economicosocials, transformacions del costum, de l’ètica, de la cultura. I és sobre això sobre el que cal indagar”. Sovint els jesuïtes es troben a la frontera. Però cal recordar que va ser el mateix Benet XVI que els ho va demanar fa un parell d’anys quan van escollir com a nou general el pare Adolfo Nicolás. El diàleg s’anirà fent possiblement doncs, a poc a poc, obrint fronteres. 
