“Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vos éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós precisament aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Em cridàreu i clamàreu, i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig clamar de desig per la vostra pau.” (Confessions, 10, 27, 38).
Estem al davant d’un dels textos més bonics i coneguts de sant Agustí. La meva intenció en aquest moment no és pas fer-ne un estudi detallat, sinó simplement fer-ne tres petites, senzilles i inconnexes reflexions personals.
En primer lloc, vaig descobrir aquest text ja als inicis de la meva joventut quan vaig haver-lo de traduir a les classes de llatí patrístic. Encara que en aquell moment la meva traducció devia ser molt deficient hi vaig endevinar ja l’elegància i la bellesa pròpies del retòric que ell era. Llegir fragments de les Confessions en el seu llatí original provoca sempre una gran satisfacció.
En segon lloc, aquest text em va portar, en aquells moments de la meva joventut, a llegir tot el que feia referència a la seva conversió; sempre m’havien dit que era conseqüència de les llàgrimes de la seva mare Mònica. Però va ser el seu cor inquiet el que el va portar a la recerca de la vertadera saviesa i de Déu. Després de deixar el maniqueisme l’any 385 té, l’any següent, la mundialment famosa experiència en el jardí al nord de Milà.
Més enllà de la influència de Mònica, el que el va portar a la seva conversió va ser sobretot aquest seu anhel de trobar la veritat i Déu. D’aquí que ell es pregunti sovint on trobar la Bellesa i el Bé, on trobar Déu: “Qui em concedirà de descansar en vós? Qui em concedirà que entreu en el meu cor i l’habiteu, a fi que oblidi els meus mals i us abraci a vós, el meu únic bé? (Conf. 1, 5,5). Potser el que descriu millor aquesta recerca d’Agustí és el famós text d’H. de Lubac: “Nosaltres creiem sovint que busquem Déu. Però és sempre Déu qui ens busca i sovint es fa trobadís amb aquell que no el cerca.” (Sur les chemins de Dieu). Amb la seva conversió sant Agustí té la convicció que l’home, cridat per Déu, descobreix el seu ser tot coneixent la seva vocació, ja que l’home, que és imatge de Déu, troba en si mateix, en el seu cor, el mirall on veure Déu.
Segurament que és el mateix Agustí el qui descriu d’una manera més meravellosa aquesta experiència personal del Déu, que omple l’anhel de plenitud de l’home: “I, malgrat tot, us vol lloar aquest home, engruna de la vostra creació. Sou vós qui l’estimuleu a delectar-se en les vostres lloances, perquè ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que no reposi en vós”. (Conf. 1,1,1).
En tercer lloc, finalment, hi ha en Agustí i en aquest text concret, una identificació entre la Bellesa i Déu. Sant Agustí descobreix el platonisme bastant tard, en el mateix any de la seva renúncia al maniqueisme, és a dir, l’any 385. En aquells moments, el platonisme encara no el porta a la fe cristiana, però sí que li descobreix un concepte purament espiritual de Déu com a Ser i Bé, i li soluciona el problema del mal, entès com a absència de Bé. Una de les perfeccions que més admira sant Agustí és el de la Bellesa. Una bellesa que és l’adequació de les parts a una cosa, al tot. La filosofia platònica dóna una gran importància a la bellesa de les coses, de l’art i del ser humà.
Segons ell, la bellesa està plenament en Déu, i la bellesa de cada una de les coses creades no és altra cosa que participació de la plenitud que només existeix en Déu. En Déu hi ha la plenitud de la bellesa, de tal manera que totes les altres belleses imiten aquesta plenitud que només està en Déu. Aquest concepte de bellesa aplicat a Déu no és, per suposat, exterior a Ell, no és sensible, sinó de caràcter ontològic i també moral. Pel platonisme i per Agustí la raó última d’aquesta afirmació és que la summa bellesa s’identifica també amb la plenitud del Bé, que és Déu.
En el centre mateix d’aquesta participació en la Bellesa de Déu hi ha l’home i la història. Déu dirigeix, com un director d’orquestra, els esdeveniments i la vida dels homes portant-los a l’ordre i a la bellesa que és convenient en l’univers. La mateixa inspiració artística dels homes està connectada amb la infinita bellesa divina. Déu és com l’artista que és omnipotent i està omnipresent.
Sant Agustí va comprendre que no cal optar entre les alternatives de filosofia o teologia, de raó o fe, sinó que raó i fe es complementen mútuament per constituir una unitat. En la plenitud del seu pensament ho formularà en la seva famosa frase: “Intellige ut credas, crede ut intelligas” (Sermó 43, 9).
Pere Carreras
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.