La renúncia de Benet XVI

La renúncia del Papa Benet XVI a la seu petrina ha estat una notícia que ha sacsejat el món sencer i que ha provocat innombrables reaccions. El denominador comú han estat el respecte i l’afecte, l’emoció i un renovat sentiment de reconeixement i de filiació. El Papa no deixa de ser el Sant Pare, és a dir, el pare de molts milions de persones, membres de l’Església de Roma, però també exerceix la seva paternitat més enllà dels límits de l’Església catòlica. El Papa Benet s’ha posat davant el món i, humilment, ha proclamat la seva fragilitat, la debilitat «en el cos i en l’ànim» –no en l’esperit, que resta aquell espai íntim de la persona en què l’Esperit Sant «ve a ajudar la nostra feblesa» (Romans 8,26).

Hi ha un ensenyament de fons en una decisió madurada en la pregària i en el discerniment de la voluntat de Déu. Benet XVI ha testimoniat amb coratge que les forces li mancaven, que no volia ser protagonista, que no s’agafava al poder i, encara, que a l’Església mai no li faltarà pastor –en paraules del protomàrtir Fructuós a l’amfiteatre de Tarragona. La decisió del Papa Benet no és una decisió extrapolable, no és l’establiment d’una regla. És –això sí– una manera de fer nova en la història de l’Església, que assenyala un precedent i que té a veure amb la càrrega immensa que el bisbe de Roma porta a les seves espatlles com a Pastor de l’Església universal. L’escolta de la veu de Déu pren rostres diversos: el de la malaltia i la mort, com en el cas de Joan Pau II, el de la renúncia i l’amagament, com en el cas de Benet XVI. Com diu l’apòstol, «els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol» (Primera carta als Corintis 12,4).

Benet XVI ha manifestat en tot moment el seu amor a l’Església. L’ha mostrat amb la seva gran finor espiritual nodrida de la pregària fervent, amb el seu gest que mostra com el bisbe és cristià amb els altres i pastor per als altres, amb el seu servei preciós a la Paraula i a la veritat que ha edificat persones i comunitats arreu de la terra, amb la seva saviesa de teòleg sòlid i lúcid que ens ha ofert llibres, encícliques, exhortacions i homilies de gran densitat, amb el seu coratge a l’hora de demanar i practicar la purificació de tot pecat i de tota hipocresia (sobretot en el tema dolorós de la pedofília, que ha ferit greument el cor de l’Església), amb el seu mestratge de gran altura intel·lectual i moral que ha captat l’atenció de moltes persones llunyanes de l’Evangeli i de l’Església, amb la seva percepció construïda i reflexiva dels problemes i de la situació actual del món, amb la seva resposta al món secularitzat que nega i alhora cerca Déu, amb la seva fidelitat insubornable al Concili Vaticà II i a les seves grans causes teològiques, pastorals i ètiques, amb el seu intent –fallit– de facilitar que, per la via del ritu litúrgic extraordinari, els lefebvrians tornessin a la comunió amb la seu de Roma, amb la seva aposta pel diàleg entre la fe i la modernitat, amb la cultura i el pensament.

Pocs eren els qui pensaven que el cardenal Ratzinger, vist com «el guardià de l’ortodòxia» mentre era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, seria un Sant Pare humil i pacient, afectuós i delicat, que pasturaria l’Església amb coratge però sense estridències, amb decisió però sense abassegaments. Però Benet XVI ha estat un Papa teòleg i pastor, intel·lectual i pedagog, d’una humanitat extraordinària i d’una clarividència meridiana, que ha parlat dels mals que afligeixen l’Església, que ha denunciat la burocràcia, el “carrerisme” i la hipocresia d’un cert món eclesiàstic distant de l’Evangeli de Jesús, que ha convidat sempre a la conversió de cor i a la purificació interior. Benet XVI, un europeu de soca-rel, ha sofert per una Europa que, amb la seva secularització i el seu egoisme, perd tot allò que l’havia afaiçonada. La primacia de Déu és, certament, el primer punt del testament espiritual de Benet XVI, el Papa que ara es retira a una vida de pregària per l’Església.

L’Esperit és el motor d’una Església que viu constitutivament la Pentecosta. Per això, tota l’Església es posa en oració en plena Quaresma –temps de prova i alhora d’escolta de la Paraula – perquè l’Esperit susciti un nou bisbe de Roma que porti la barca de Pere per la mar embravida del segle XXI, marcat per la globalització i pel canvi antropològic i cultural. És aquí on cal comunicar l’Evangeli de Jesús, la bona nova que salva el món de la tristesa i de la malfiança, de la confusió i de la violència, de l’amor per un mateix i de la subjecció a esclavatges i a indiferències. Si en el segle XIX, el Papa era dels catòlics, en el segle XX ho ha estat dels cristians i en el segle XXI la seva responsabilitat abasta el món sencer.

Per això, més que mai, el proper Papa haurà de refermar la fe de «la comunitat de germans estesa arreu del món» (Primera carta de Pere 5,9). Pere és la roca sobre la qual Jesús ha promès d’edificar la seva Església, i per això ubi Petrus ibi Ecclesia. El successor de Pere haurà de viure el do de l’Esperit, el seu carisma de bisbe de Roma, d’una manera renovada, que caldrà anar perfilant amb el pas dels temps i dels esdeveniments. La comunió serà una paraula cada vegada més central en la praxi dels papes del nostre segle. Un món global, que es mou entre la fragmentació i l’uniformisme, necessita que el Papa sigui servidor de la comunió entre els catòlics, de la fraternitat amb els altres cristians i principi d’unitat de tota la nissaga humana. La seva veu serà escoltada amb gran atenció en un món que viu entre el desconcert i les certeses de perfil baix, entre la manca de solidaritat i la distància en relació als pobres. Caldrà construir l’home espiritual i fer que la globalització s’obri pas sense la llosa feixuga del materialisme. L’Església catòlica, més lliure que mai, atresora grans energies per al futur de la nostra humanitat.

Per això cal invocar l’Esperit, perquè susciti un home de Déu, que entengui el món canviant en què vivim, que no s’avergonyeixi de la força de l’Evangeli i porti al cor la joia i l’esperança de molts. La pregària és imprescindible abans i després de l’elecció del nou Papa. Una pregària carregada d’amor per l’escollit del Senyor és la millor manera de viure l’amor a l’Església, des del secret del propi cor i des de la comunitat que es troba per adreçar-se a Déu en aquesta hora crucial de la història. «No tinguis por, petit ramat», diu Jesús (Lluc 12,32). I també: «el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen» (Lluc 11,13). L’Església que prega és l’Església de la Pentecosta que està reunida esperant l’arribada de Pere (Fets dels Apòstols 12,12). Aquesta és la nostra Església, que s’aplega vora el Senyor i està atenta a la veu de l’Esperit.

Agustí Borrell, Norbert Miracle, Xavier Morlans, Joan Planellas, Armand Puig i Tàrrech