La dinàmica de les celebracions litúrgiques

Se sol parlar de l’ARS CELEBRANDI. Un tema interessant per a la celebració. És ben clar quan participem dels sagraments. Observant el celebrant principal, ens adonem de la qualitat de l’oficiant i de com està educada, en la participació, la comunitat cristiana.

No em resigno a ser pessimista. Per això he de dir que la litúrgia ha guanyat d’un temps ençà. Hi ha celebracions sortosament ben fetes. Tanmateix, cal estar alerta, perquè els celebrants ens podem avesar, a base de la iteració de les fórmules, a caure en una rutina que desvirtuï la celebració del misteri del Crist.

La reforma litúrgica del Vaticà II ha introduït unes determinades opcions de fórmules orals i de gestos. Això suposa que el celebrant ha de conèixer bé els ritus i tenir criteri litúrgic i pastoral per a utilitzar el diversos elements; elements que no han de ser només escollits perquè agraden al que oficia, sinó també en funció dels que participaran en una determinada celebració. La litúrgia ha de tenir un dinamisme que dugui al contacte filial i joiós amb Déu. El CCE, en el número 1347, recorda la dinàmica del sagrament de l’Eucaristia. Es pot aplicar a tots els sagraments i sagramentals. També a la pietat popular.

El sacerdot ha de ser un «artista de la celebració». No em refereixo, evidentment, a teatralitat humana. Però, una mica sí. El bisbe, el prevere i el diaca actuen in persona Christi. Pel do de la seva ordenació actuen en nom de Crist. Són presència visible del Senyor. No han d’oblidar aquest paper tan important, que necessàriament s’ha de reflectir. D’aquí ha de brollar el manteniment d’una gran dignitat.

Per tot això, el president de la celebració s’ha de preparar. Una homilia, per exemple, mereix una preparació llarga i resada, un coneixement dels textos bíblics, saber el sentit de les anàfores, en el cas de l’Eucaristia, el sentit epiclètic de tots els sagraments... L’art de celebrar comporta una bona dicció de tots els textos. Per això, encara que es tracti de perícopes conegudes, s’han de tornar a llegir en particular abans de celebrar. Res no hauria de ser improvisat.

També ha de ser notable tant la netedat del temple com la disposició de l’altar. Celebrar no és fer una cosa qualsevol, sinó viure i ajudar a viure el misteri cristià i, per tant, commoure la ment i el cor per obrir-se a una veritable pregària i per a sentir-se Església orant per a tota la humanitat.

Els llibres litúrgics han de tenir un bon estat, els ornaments nets, els purificadors rentats i planxats cada vegada. El missal i el leccionari s’han de registrar abans de la missa. Fa efecte d’improvisació anar girant, per exemple, les pàgines del missal, que ja haurien d’estar a punt abans de l’inici de la celebració.

L’oficiant ha de dur les vestidures indicades per les rúbriques. Asseguro que ajuden la presentació de la figura sacerdotal i que donen un to adequat a cada temps i a cada ritu. S’han de controlar els gestos. Els fidels observen les postures del prevere. Hi ha temples en els quals, avui dia, hi ha monitors de televisió, realitat que comporta que tot el que passa a l’altar es vegi amb més detalls. Podria ser bo que, de tant en tant, el qui oficia pogués veure, amb sentit crític personal, la seva manera de parlar, de gesticular, de moure’s pel presbiteri, de donar l’Eucaristia, de batejar...

No es tracta pas d’embadalir-se a si mateix, amb postura narcisista, sinó de veure quines correccions cal fer per tal que hi hagi una comunitat que, per a gloria del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, vibri formant un sol cos i un sol esperit.

Cal tenir present el ritme de tota celebració i respectar-lo. Serà una bona manera de pasturar el ramat de Déu i d’educar-lo en el sentit del misteri que, a la llum del de Crist, fa estimar l’obra divina i viure una vida espiritual que abasti els nostres germans del món.

Joan Guiteras i Vilanova