Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El cristianisme és la religió de dos elements que es complementen: l’espiritual i el social. Un no s’entén sobre l’altre, i quan un dels dos falla i l’altre s’emporta tot el pes de la proposta cristiana, aquesta proposta acaba naufragant. No es pot dissociar una comprensió del cristianisme en termes estrictament espirituals d’una aproximació que subratlli les potencialitats socials i transformadores de l’Evangeli de Jesús. Tots dos elements s’han de tractar de manera integrada i formant part d’un únic discurs, el que s’arrela en les paraules i la praxis del Crist, recollides i continuades per l’Església apostòlica. Afirmem, doncs, d’entrada que seria un desenfocament de conseqüències negatives eliminar un dels dos elements i reduir el missatge cristià a l’element espiritual o bé a l’element social. En el primer cas, el cristianisme es convertiria en un espiritualisme impossibilitat d’entendre l’abast últim del misteri de l’encarnació. En el segon, el cristianisme es reduiria a un enorme esforç a favor d’un canvi social però la fe tendiria a esdevenir ideologia i, finalment, a desaparèixer.

Em pregunto si la història del primer Post-Concili –el que va des de Pau VI a Benet XVI– no es pot formular en termes del successiu predomini unilateral d’un dels dos elements esmentats. A un accent posat en l’element social, tan propi dels anys setanta i vuitanta del segle passat, seguiria un predomini de l’element espiritual, que s’aniria afermant sobretot en els anys posteriors al tombant de mil·lenni. En aquest sentit, una de les característiques definitòries del pontificat de Francesc, que inicia el segon Post-Concili, és la seva contribució a la superació de l’unilateralisme que havia dominat l’escena en els anys precedents. El Papa té una base jesuítica sòlida i ben travada, amb la qual ha exercit diverses responsabilitats dins la Companyia (com a provincial, com a rector d’institucions universitàries) i en el camp pastoral (com a rector de parròquia, com a bisbe auxiliar i com a arquebisbe de Buenos Aires).

El carisma d’aquest Papa passa per una convicció de la força i de la necessitat de la pregària i s’estén mitjançant un discurs de proximitat als pobres i als malalts, als refugiats i a les víctimes d’assetjaments i violències, de tràfic de persones i de maltractes. El Papa, tal com s’ha demostrat en l’Amoris Laetitia, col·loca la vida espiritual a la base del discerniment que han de fer tant els afectats per situacions imperfectes relatives al matrimoni com els qui els acompanyen en el seu discerniment. Cert que tots els papes dels darrers temps han unit les dimensions espiritual i social en les seves persones i en els seus missatges, però el papa Francesc ha aconseguit d’incorporar-les de manera unificada davant el món sencer, sigui cristià o no ho sigui. Tothom recorda la petició reiterada del Papa a què el poble cristià pregui per ell. I tothom també recorda el primer viatge del Papa fora del Vaticà, a l’illa de Lampedusa, on va demanar que la Mediterrània no es convertís en un cementiri –cosa que, malauradament, encara continua essent així. En la seva vida i en la seva activitat diària, el Papa integra de manera «natural» la mirada cap a Déu i la mirada cap al món, és a dir, cap a la humanitat que sofreix, cap als pobres que clamen des de la necessitat. És un testimoni de la fe cristiana als ulls de moltes persones, que veuen en ell un creient de cap a peus.                                

La pregunta és com integrar l’espiritual i el social de manera fidel i atractiva. Fidelitat vol dir aquí mantenir el doble manament de l’amor. Atracció significa practicar una religió que sigui creïble, que ofereixi motius de credibilitat i d’adhesió. Quan Jesús és preguntat sobre el manament més important de la Llei (vegeu Marc 12,28-34), respon citant la pregària del Xemà, Yisrael, que cada jueu recita cada dia tres vegades (vegeu Dt 6,4-5). Tothom coneix de memòria aquest fragment ja que forma part de la pregària diària del poble, tant si se’l recita individualment com si és pronunciat a l’interior del servei sinagogal dels dissabtes. En qualsevol cas, les paraules de Jesús són del tot significatives ja que reflecteixen exactament la fe d’Israel en el Déu únic. Aquesta fe monoteista, a través de Jesús, es convertirà en la fe de l’Església, el poble de Déu que continua el camí de salvació iniciat per Abraham, pare del poble i de tots els pobles.

Tanmateix, Jesús no es limita a insistir en allò que tots els israelites saben i coneixen, sinó que immediatament, sense esperar una nova pregunta del Mestre de la Llei, afegeix que hi ha un altre manament, que mereix tanta atenció com l’anterior. Aquest altre manament es troba en el llibre del Levític, barrejat amb molts altres preceptes: «Estima els altres com a tu mateix» (Levític 19,18). El manament d’amor envers el proïsme és anomenat «segon» manament (vegeu Marc 12,31; Mateu 22,39). En canvi, estimar Déu és «el primer de tots els manaments» (Marc 12,29), «el manament més gran i el primer de la Llei» (Mateu 22,38).

Aquesta diferenciació entre primer i segon manifesta el fet incontestable de la primacia de Déu. Com deia el beat Óscar A. Romero, «primero Dios». Però és curiós de constatar que l’interès de Jesús no rau tant sols a insistir en el lloc primigeni que Déu ha d’ocupar en la vida de la persona que creu –es tracta d’una evidència absoluta! Jesús vol subratllar que aquesta primacia és compartida amb l’amor concret i sense fissures que caracteritza el segon manament: estimar els altres com a un mateix. En efecte, ¿no és veritat que estem molt atents a nosaltres mateixos i ens preservem amb tot el cor, l’ànima, el pensament i les forces? Doncs bé, Jesús afirma que aquest amor no pot ser absolut, ja que l’únic absolut és Déu, el qui ha de ser estimat sense condicions ni limitacions. Per això una mala interpretació del segon manament ens portaria a la filautia, a l’amor per nosaltres mateixos. De fet, Jesús no diu que ens estimem a nosaltres mateixos, sinó que estimem els altres amb la mateixa cura i intensitat amb què ens ocupem de nosaltres mateixos quan es produeix el més mínim entrebanc o sofrim la punxada més petita. En aquest sentit, el segon manament ens allibera de l’amor per nosaltres mateixos, ja que fa dels altres un segon absolut, després de Déu, que és el primer.

Dit d’una altra manera, segons l’Evangeli no hem de triar entre Déu i els altres, entre Ell i el proïsme. Més aviat cal parlar del primer i del segon absolut, de l’amor que puja cap a dalt i que entra alhora en el més pregon del nostre ésser, i de l’amor que s’escampa cap als costats i que al mateix temps penetra dins el nostre cor. Estimar vol dir experimentar una fiblada de misericòrdia, baixar del pedestal de l’autosuficiència, sortir de la bombolla del «jo», i esguardar l’Altre i els altres amb una mirada que no jutgi ni condemni, que no reclami ni exigeixi, que no menystingui ni menyspreï. La mirada és la primera manifestació del cor que hi veu, en expressió feliç del papa Benet XVI. Parlem d’una mirada activa, no mediatitzada per cap intimisme que ofegui, no condicionada per cap activisme que esborri el rostre de l’altre.

Arribats en aquest punt, podem reprendre la qüestió sobre l’espiritual i el social, a partir del doble manament. Si l’amor a Déu i als altres no es contraposen sinó que es complementen des de la seva condició de primer i segon absolut, això vol dir que la primacia de l’element espiritual no comporta, en el cristianisme, el relegament de l’element social. «Déu és esperit», llegim en Joan 4,24, i, per tant, tot allò que és espiritual diu relació a ell, començant pel seu Sant Esperit. Pel seu costat, l’ésser humà és companyia i ajuda, i ha estat creat amb fang trencadís de la terra, i posat en una terra que no s’entén sense la convivència entre uns i altres. Però, d’altra banda, el cristianisme fa del Logos etern una realitat encarnada (Joan 1,14), i aleshores l’espiritual entra en contacte amb el social, ja que la Paraula es fa carn i habita entre nosaltres, passa a pertànyer als altres que ens envolten, entra en una societat humana, l’Israel del segle I. Déu entra en el cor del social, i en conseqüència el social es torna espiritual, ja que cada persona és cridada a acollir el do de l’Esperit. Gràcies a l’encarnació del Fill de Déu, es torna espiritual el qui viu la transformació social que provoca l’Evangeli. Es torna social el qui reconeix en els pobres la viva imatge de Jesús. És la creu redemptora, on conflueixen el designi del Pare i la universalitat de la salvació, l’instrument de perdó on s’uneixen per sempre l’espiritual i el social.                

 

Una bona Pasqua de resurrecció!

 

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià