«Mi infancia es la de un niño católico; mi juventud y primera madurez la de un hereje y apóstata elegantemente de izquierdas. Un día me decidí a leer los Evangelios porque “eran una obra de cultura general”. Y aquellas páginas me conquistaron. Dejé de ser un hereje religioso, para transformarme en un hereje de la contemporaneidad». Així s’autopresentava en la seva primera col·laboració com a columnista de La Vanguardia (27 Febrer 2010) l’escriptor portuguès Gabriel Magalhâes. La seva procedència de l’esquerra cultural europea i la seva definició com a cristià o, més ben dit, com a algú que «va tornar a creure» de manera critica i amb aquella segona ingenuïtat que deia Ricoeur, va fer que des d’aquell dia estigués atent als seus articles. No sé si un o dos al mes. En guardo uns set. I em permeto recomanar-lo per diverses raons.
Magalhâes va néixer a Angola el 1965, es va criar al País Basc, on el seu pare treballava de geòleg per a una explotació minera a Guipúscoa. Després va estudiar a Salamanca i, atret per la ciutat d’Alba de Tormes, terra de santa Teresa, tal com diu ell, va deixar els extrems de la política i va començar a viure en l’extrem centre de la fe. Actualment es professor de Literatura Hispànica i Portuguesa i dóna classes a la Universitat de Beira Interior. Viu en el poble de Colvilhâ, no gaire lluny de la frontera amb Castella i Lleó. (Vegeu: Enric Juliana, Sostiene Magalhâes, La Vanguardia, 17 juny 2010).
Crida l’atenció dels escrits de Magalhâes la seva forma alhora eficaç, directa i delicada de dir les coses. Tria molt bé els adjectius – Pla dixit – com quan parla de la mirada «pistolera» de Mourinho, un altre portuguès de tarannà ben divers, o de la cara de «sagristà bonifaci» de Françoise Hollande, el president de França. Però sens dubte el que atrau més dels seus escrits és la llibertat amb què critica tant la dreta com l’esquerra, mostrant el seu actual denominador comú: el liberalisme que porta a la deshumanització.
La crítica als tòpics de l’esquerra anomenada progressista és especialment lúcida i valenta. En citaré només alguns exemples. Sobre l’avortament (8 abril 2013): «No tinc capacitat filosòfica per dictaminar si l’embrió és humà o no. Només els recordo que, sempre que es vol excloure o maltractar algú, se sol posar en dubte la seva humanitat. Els traficants d’esclaus negres consideraven que aquests no eren completament humans. El mateix es deia dels jueus a l’Alemanya nazi... M’agradaria recuperar un humanisme de fons que, dia a dia, es va perdent. ... El final d’un embrió és sempre terrible ja que és la pèrdua d’un enorme demà. ... Cada nen és la fèrtil anarquia d’un nou futur... L’avortament a mansalva sí que és un acte fonamentalista: l’afirmació a ultrança del dret a l’egoisme individual».
El darrer article tracta de les samarretes Made in Bangladesh que, desprès de la recent mort de 1.350 persones en l’esfondrament d’un edifici en mal estat en aquell país, ara cremen a les nostres mans i tenen textura de mortalla. «En tots els preus de no res dels quals he gaudit hi havia un esclau amagat en el codi de barres». I més endavant: «La ideologia neoliberal domina el planeta fa cap a 25 anys. És un fenomen nou. El canvi d’època, del qual es parla sovint, es va esdevenir primer al cap de la gent. El resultat és l’expansió d’una crueltat subtil, però omnipresent. Potser ha arribat l’hora de pensar d’una altra manera».
I conclou: «El món mai no serà perfecte: però cada dia pot i ha de ser una mica millor. Encara que l’egoisme constitueixi una marca humana, el desig de bondat, de generositat és un sentiment molt més fort en cada persona. Assumim aquest núvol íntim format per les nostres ganes d’estimar i ser estimats...Que cadascú ho faci tan bé com pugui, sense deixar de creure en l’energia de la bondat: aquesta ha estat sempre la solució per a un món que mai no s’acabarà d’arreglar”.
Ja ho sabeu: Gabriel Magalhâes. Encara hi ha profetes a la ciutat secular i indiferent.
Xavier Morlans Molina
Grups
