Neuroarquitectura sacra

«Si entres a la Catedral d’Amiens al capvespre, mentre un orgue sona i et descobreixes corprès, és perquè el teu cervell – i no el teu cor – s’ha omplert de sorpresa. Les cèl·lules del teu cervell s’estan regant amb una descàrrega sobtada de sang, elevant la teva temperatura, accelerant el teu pols, i inundant-te de records. La llum banyant-te a través dels vitralls està estimulant l’àrea V4 de la teva escorça visual. La música de Bach està vibrant dins la còclea de la teva oïda interna i envia senyals a la teva escorça auditiva. Les olors humides de segles passats queden registrades inconscientment en les neurones olfactives al pont nassal. Estàs experimentant l’arquitectura»

(John Paul Eberhard. You need to know what you don’y know. Revista AIArchitect, gener 2006. De la traducció al castellà de Neuroarquitectura. Aprendiendo a través del espacio. D’Ana Mombreideo. Madrid: Khaf. 2022, pp 37-38)

«Accende lumen sensibus – Il·lumina els sentits -, deia una antiga invocació litúrgica que no deixava cap dubte sobre la necessària implicació dels sentits corporals en l’expressió creient. Els sentits del cos ens obren a Déu en l’instant del món. Amb salut, tenim a disposició cinc sentits (tacte, gust, olfacte, vista i oïda), però la veritat és que no els perfeccionem tots com cal o, si més no, no els tenim desenvolupats de la mateixa manera»

(José Tolentino Mendonça. Vers una espiritualitat dels sentits. Barcelona: Fragmenta Editorial, 2016. P. 19)

Tant l’Ana Mombriedo com en José Tolentino - en aquestes dues citacions i cadascú des de la seva pròpia disciplina - apunten quelcom primari i essencial per a tot espai sacre i, fins i tot, també diria “educatiu”: el que Bert Daelemans SJ, en la seva teoria de la teotopia, anomena dimensió sinestèsica de l’espai, és a dir, la vivència sensorial de l’espai, més ençà de l’aproximació simbòlica (de lectura o narració de l’espai) o eucarística (de vivència i participació comunitària). Certament, per tal que l’espai “en abstracte” esdevingui un lloc antropològic - és a dir, amb significació - cal la confluència de les tres dimensions, però la neurociència o la teologia dels sentits ens recorden que la vivència sensorial és la porta d’accés no només a l’aprenentatge sinó també del “gustar de Déu” que deia Sant Ignasi als Exercicis Espirituals (i per això recomanava les “aplicacions de sentits” o la recomanació del “como si presente me hallara”).

Si accedim a l’interior de la Basílica de la Sagrada Família en un acte litúrgic, per exemple, no s’està donant la confluència dels dos textos citats? Fixem-nos que no es tracta d’una mena de “sensibilisme gnòstic” - de caire individualista i fugisser de les mediacions, merament mental, malgrat ser la mateixa persona qui experimenta l’espai amb els sentits - sinó que la llum dels vitralls, els cants, la comunitat, la música, paraules i silencis, etc. ens engalten amb quelcom que ens transcendeix a tots i ens llença a un cert enyor de paisatges primigenis perduts o el despertar d’una promesa inaccessible pel propi esforç, que ens supera. I tot això en “l’ara i aquí” d’un present més dens i ben diferent al consum d’instants i la rapidació, rapaç, de la vida que es dona tot just a l’altra banda dels murs.

Es parla sovint de com re-codificar el patrimoni sacre per tal que aquest sigui significatiu. Aquestes citacions menen a una primera tasca - prèvia a les paraules i a les “fitxes i explicacions tècniques”, però que “també parla” - que és l’aproximació a l’espai sacre des dels sentits; i això és, potser, simplement, fer-lo viu: tirar de la corda de les campanes, convocar i rebre la gent, una litúrgia ben pensada i co-implicada (que no sigui percebuda com a “complicada”), un comiat que precedeixi un espai de relació informal que ens retorni al món... potser així podríem viure la “neuroarquitectura sacra” com a sístole i diàstole, com a batec espiritual, per fer experiència d’una vida eucarística.