Vés al contingut
TrumpRupnik

Rebo el darrer número del Documents d’Església (el número 1.149) i veig en l’índex de la portada - bona pensada això de posar l’índex ja al davant! – que hi ha un article sobre “La decadència de l’art sacre”. M’ha vingut al cap la polèmica frase d’en Bert Daelemans sj a l’entrevista que li vaig fer i que va servir com a títol de la mateixa: “L'Església sempre ha estat promotora de les arts; això ja no és així”. Curiosament, el títol de l’article no és el que apareix en portada, sinó “Si l’error apareix en l’Església. La decadència de l’art sacre”, i ho signa Giovanni Maria Van que, pel que sembla, és professor de filologia patrística i periodista a L’Osservatore Romano.

L’article comença fent-se ressò de la desencertada intervenció a la Basílica de Santa Maria la Major, passa després a la trobada de Pau VIè amb els artistes l’any 1964, fa una lloança d’alguna de les intervencions que en van ser fruit – especialment l’encàrrec a l’arquitecte Pierre Luigi Nervi de la sala d’audiències del Vaticà – i, al final de tot, apareix “el tema”, el “cas Rupnik” i apunta el següent:

«En els vint anys següents, l’encàrrec artístic papal va cessar, fins i tot en els vuit anys de Ratzinger (...). Signe dels temps, en el jubileu extraordinari de la misericòrdia - inaugurat pel papa Francesc el 8 de desembre de 2015 (...) -, es va projectar després l’ombra inquietant de Marko Rupnik, autor de mosaics en diversos llocs de culte catòlics, i per a l’ocasió també el logotip d’Any Sant, reproduït arreu.

Excomunicat per la Santa Seu i perdonat en circumstàncies poc clares, el jesuïta eslovè ha estat ara expulsat de la Companyia de Jesús per acusacions, considerades del tot creïbles, d’abús sexual i de poder sobre les dones. Prèviament, cap al final del pontificat de Joan Pau II, gràcies a la protecció del seu germà Tomàs Spidlík (posteriorment cardenal), el religiós havia col·laborat en la polèmica renovació d’una capella del Palau Apostòlic, on ja havia treballat l’artista rus Alexander Kornoukhov que el va acusar de destruir la seva obra.

Moltes veus demanen el desmantellament de molts sacerdots abusius, entre ells els mosaics de Rupnikm que certament no són inovidables. La decisió d’acceptar aquestes peticions – plenament justificada, fins i tot a nivell artístic – seria una mínima mostra de respecte a les víctimes. Com va passar a França amb els vitralls del capellà Louis Ribes que finalment van ser retirats: un exemple a seguir sens dubte»

Déun’hidoret, oi? Sembla prou diàfan que en Giovanni Maria Van  “li tenia ganes” a en Rupnik.  Bé, i què tenim d’en Rupnik per aquí? Hi ha la renovació de l’església parroquial de Sant Julià de Lòria (Andorra), la capella del Col·legi Montserrat a Barcelona (en vaig escriure a “Rupnik va a l’escola”), una intervenció a la capella de l’antic seminari de Vic i, “la joia de la corona”, els mosaics a La Cova de Sant Ignasi de Loiola a Manresa, motiu pel qual segurament el papa Francesc deuria declinar la visita al santuari en els 500 anys de celebració de la conversió del fundador de la Companyia de Jesús i aparèixer ell en fotografies amb els mosaics d’en Rupnik de fons. Una gran oportunitat perduda a causa de les errades del (ara "ex-") jesuïta eslovè. El pobre P. Lluís Magriñà sj (ACS), aleshores superior de la comunitat de jesuïtes a Manresa, per sort no ha viscut la polèmica fins al final. Què fer amb els mosaics d’en Rupnik a Manresa és un dels temes que han de decidir la Companyia de Jesús a Catalunya, i no és cosa fàcil atès que se suma a la gestió mediàtica d’altres casos d’abusos. Podria ser una ocasió per a una acció de conversió exemplar? Potser sí.

Pensant en els altres casos d’actuacions d’en Rupnik a Catalunya, no tinc tan clar que calgui fer una actuació “contundent” perquè, ja em perdonaran, no tenen la significació institucional de La Cova de Sant Ignasi. Evidentment, intueixo que no deu ser fàcil per a una religiosa pregar en una capella dissenyada per un religiós que ha abusat d’altres dones consagrades en el passat; o per un capellà diocesà explicar als feligresos què passa amb el senyor al qual se li va encarregar la reforma de la seva església... posats a cercar un jesuïta expert en art hauria estat millor comptar amb el P. Andrea dall’Asta (del Centre San Fedele de Milà) o el P. Friedhelm Mennekes (promotor de Sankt Peter, a Colònia) - qui, per cert, va estar de visita a la Basílica de Santa Maria del Pi fa pocs dies - a falta de pèrdues d’artistes jesuïtes catalans de rellevància com el prop traspassat P. Cinto Casanovas Corderroure (ACS).

Ara bé, per altra banda, que els artistes amb obra religiosa no sempre s’han caracteritzat per dur una vida, diguem-ne, santa és quelcom evident. Caldria repassar la vida de Miquel Àngel Buonarroti, autor de la Capella Sixtina, el lloc de trobada dels diàlegs dels darrers papes amb els artistes, com a mostra. O també hi ha el cas de Le Corbusier, autor de la Capella de Ronchamp o el convent de La Tourette, referents de l’arquitectura religiosa moderna, que, ja posats, no era creient. El que més cou del tema Rupnik és la llavor de corrupció interna del que es presenta com a mediació amb allò sant, especialment com abús de poder en la vida religiosa que, com tots sabem, és a l’ordre del dia; agreujat amb la promoció a mode de “cadena de capelles internacionals Rupnik” a la qual aspirava tota institució que s’ho pogués permetre o trobés els contactes adients (valgui coma exemple la imatge de Melania i Donald Trump agenollats davant el mosaic d’en Rupnik al santuari de Sant Joan Pau II). Tornarien a convidar avui a en Rupnik, per exemple, a fer xerrades quaresmals a la Basílica de la Concepció de Barcelona? Crec que no.

Hi ha encara una altra pregunta que queda en l’aire: Què passarà amb tots els treballadors del Centre Aletti de Roma? Sobreviuran al “cas Rupnik”? En el seu moment, Maria Campatelli, en nom de l’equip d’artistes, va redactar una Carta als amics del Centre Aletti on es dona a entendre que segueixen endavant, refermats en la idea “d’art litúrgic”, és a dir, “comunional”, i afirma:

«Durant els llargs anys de treball del Taller d'Art, molts de vosaltres heu vist treballar l'equip d'artistes. A cada tasca ens han dit que l'obra realitzada expressava la manera com es treballava, que era encara més bonica que l'obra mateixa».

Així doncs, no ens queda més que es faci realitat allò de Dostoievsky “La bellesa salvarà el món”, sense que això sigui excusa, tampoc, per a la justa reparació de les víctimes.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.