"Ningú no se salva sol" (56ª Jornada Mundial de la Pau)

L’1 de gener celebrem la 56ª Jornada Mundial de la Pau. Aquesta diada, instituïda pel Papa Sant Pau VI el 1967, és una invitació, en començar un nou any, a reflexionar, pregar i renovar el nostre compromís en favor de la pau.

Com és prou conegut, amb motiu d’aquesta jornada el Papa publica cada any un Missatge adreçat als creients i a la comunitat internacional. El conjunt d’aquests missatges publicats des de 1967 (de Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc) és un ric patrimoni de pensament, que suposa, al meu parer, una extraordinària contribució de l’Església a la construcció de la pau. Tots els cristians faríem bé de llegir-los i meditar-los.

Francesc ha titulat així el seu Missatge per enguany: “Ningú no se salva sol”. Amb aquesta expressió, que ha utilitzat ja en altres moments, vol expressar la profunda interdependència que ens vincula a tots els éssers humans i a totes les nacions, que ens crida a la fraternitat universal.

Aquesta és una convicció sobre la que Francesc ha reflexionat repetidament. De fet, la invitació a la fraternitat universal és, probablement, un dels missatges centrals del seu pontificat al món d’avui. Hi ha reflexionat des de diferents perspectives i l’ha expressat en multitud de signes, propostes, viatges i accions concretes. Va dedicar-li precisament la seva darrera encíclica, Fratelli Tutti (2020) i és també un dels fonaments de la seva proposta d’una ecologia integral desenvolupada a Laudato si’ (2015). Ja abans va dedicar el seu Missatge per la Jornada Mundial de la Pau de 2014 al mateix tema: “La fraternitat, fonament i camí per la pau”, on va afirmar que "la construcció d’una societat justa i d’una pau estable i duradora és impossible sense la consciència de fraternitat".

La fraternitat universal, en la nostra perspectiva cristiana, no és una simple imatge, ni una metàfora bonica, ni merament un “valor”, mandat o desideràtum ètic. Com ha explicat Francesc de diverses maneres, la fraternitat és la mateixa condició dels éssers humans, la seva autèntica veritat, ja que compartim no només una mateixa essència que ens iguala en dignitat, sinó també un mateix origen, que és la filiació divina comuna (un Pare transcendent), i finalment un mateix destí en Déu. D’aquesta condició comuna sorgeix la mútua dependència entre persones i nacions i, per tant, la vocació de cada persona i cada poble a la relació i la cooperació amb els altres. Això fa que, com ha dit Francesc en diverses ocasions, “la persona humana més creix, més madura i més se santifica a mesura que entra en relació, quant surt d’ella mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres, i amb totes les criatures” (LS 240).

El Papa reflexiona ara en el seu Missatge, des d’aquesta mateixa clau, sobre les lliçons que ens ha ensenyat la pandèmia que ha patit el món en els darrers tres anys, causant de tant dolor i malestar social. La pandèmia ha mostrat, diu Francesc, les contradiccions i desigualtats de la nostra societat i la nostra fragilitat. Per això, ens convida a prendre’ns un temps per deixar-nos transformar per l’experiència viscuda i qüestionar-nos: què hem après?

Per ell, la resposta és clara: el que hem viscut ha mostrat que només la col·laboració i la solidaritat en tots els àmbits, entre institucions, governs i organitzacions internacionals, abandonant interessos particulars, ha permès fer front i superar els grans desafiaments generats per la pandèmia. Per tant, “la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid és la consciència que tots ens necessitem: que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú es pot salvar tot sol”. I “d’aquesta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida a tothom, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula junts al centre”. Perquè només amb fraternitat i solidaritat es pot construir la justícia i la pau i superar els esdeveniments més dolorosos.

Malauradament, Francesc ens recorda que, després de la pandèmia, ha sorgit inesperadament un nou desastre, la guerra a Ucraïna. Una guerra impulsada per decisions humanes reprovables, que causa víctimes innocents i genera greu inestabilitat. No hi ha vacuna, diu, per al virus de la guerra, el més difícil de vèncer, perquè sorgeix del cor humà.

Per això, ens demana que “ens deixem canviar el cor”, per permetre que Déu transformi els nostres criteris d’interpretació del món, per adonar-nos que “ja no podem pensar només en preservar l’espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre’ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un ‘nosaltres’” obert a la fraternitat universal”. Es tracta, en definitiva, d’abandonar la lògica dels interessos personals, gremials, grupals, confessionals, o nacionals, i començar a actuar en clau del bé comú universal.

Francesc acaba expressant el seu desig que, en el nou any que comença, la humanitat sàpiga avançar per aquest camí. Aquest desig no és pur voluntarisme, sinó que es basa en una convicció forta de la fe cristiana: l’esperança que Déu ens acompanya i ens guia, que no deixa mai d’actuar mai en el món. Perquè, com ja va afirmar en el seu Missatge per al 2020, només de l’esperança pot sorgir un compromís permanent, un treball constant i pacient en favor de la justícia i la veritat, únic capaç de superar les enormes dificultats que tenim al davant.