Segueixo presentant, en aquest seguit d'articles, les diferents dimensions de l’ecologia integral, tal com la proposa el Papa Francesc i el magisteri de l’Església.
És innegable que una ecologia integral implica una forta crida a la preservació i cura no només de la biodiversitat, avui en perill, sinó també la diversitat cultural, nacional i lingüística, igualment amenaçada per la força homogeneïtzadora de la globalització tecnològica i economicista. El menyspreu d’aquesta diversitat humana mina la convivència i amenaça la pau. I, a la vegada, contribueix a la degradació de la natura.
“Tot està interconnectat”, repeteix sovin el Papa Francesc, de tal manera que es dona una profunda interdependència entre totes les realitats, les quals reflecteixen la realitat divina que les ha creades, que és una comunitat d’amor (Pare, Fill i Esperit Sant).
La interconnexió de tots els elements i éssers de l’univers ens obliga a no separar la realitat natural i la realitat humana i, per tant, ens porta cap a una ecologia integral, que incorpori les relacions humanes i socials (LS 137), que vetlli per tots els éssers vius, especialment pels éssers humans, mútuament interconnectats i interdependents. És a dir, l’ecologia integral és una ecologia ambiental, econòmica, social i cultural.
Ecologia de la diversitat cultural
Per això, la dimensió cultural de l’ecologia integral, sovint menystinguda, ha estat subratllada per Francesc a Laudato si’ (143-146).
Per Francesc, al costat del patrimoni natural, “hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural igualment amenaçat” (LS 143). Perquè “la visió consumista del món, encoratjada pels engranatges de l’actual economia global, tendeix a homogeneïtzar les cultures i a afeblir la immensa varietat cultural, que és un tresor de la humanitat” (LS 144).
Francesc reclama que els avenços cap una ecologia integral “han de partir de la mateixa cultura local”, doncs “requereixen el protagonisme dels actors locals des de la seva pròpia cultura” (LS 144).
En aquest sentit, denuncia que moltes formes d’explotació i degradació ambiental no sols posen fi als recursos de subsistència locals, sinó també a capacitats socials que han permès una manera de viure que durant molts anys han atorgat identitat cultural”, afegint que “la desaparició d’una cultura pot ser tan o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal” (LS 145).
Per evitar-ho, Francesc demana que es presti atenció a les comunitats aborígens, amb les seves tradicions culturals, ja que poden ser els principals interlocutors en els projectes que afectin els seus espais, ja que “per a ells, la terra no és un bé econòmic, sinó do de Déu i dels avantpassats que hi reposen, un espai sagrat” i, per això, són els qui millor poden tenir-ne cura. Resulta inacceptable que se’ls vulgui expulsar de les seves terres per desenvolupar “projectes extractius i agropecuaris que degraden la natura i la cultura”. (LS 146)
Aquesta reflexió sobre les cultures l’ha desenvolupat més àmpliament Francesc en la seva darrera encíclica Fratelli Tutti (2020, 142-153). Allà ha defensat que la veritable fraternitat universal suposa una obertura a la realitat global, però sense renunciar al “tresor” de la pròpia cultura i de la pàtria, “perquè no hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera que no hi ha obertura entre els pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”, ja que “sols és possible acollir el diferent i percebre la seva aportació original si estic afermant en el meu poble amb la seva cultura" (FT143).
I és que és falsa l’obertura a l’universal “de qui no és capaç de penetrar fins al fons en la seva pàtria, o de qui suporta un ressentiment no resolt envers el seu poble” (FT 145). Ara bé, cada poble, cada cultura i cada persona necessiten constitutivament de les altres per una vida plena i una veritable comunió universal (FT 149-150).
La perspectiva aportada per Francesc suposa una continuació i, a la vegada, un aprofundiment, des de noves perspectives, de la doctrina social de l’Església. Aquesta doctrina ha subratllat històricament l’altíssim valor i primacia de les cultures, enteses com la forma peculiar com els humans es relacionen amb la Creació, amb Déu i entre elles, les quals estan cridades al diàleg i intercanvi. D’aquí la consideració especial que expressa el pensament de l’Església per les nacions, enteses precisament com a comunitats de persones unides per lligams diversos, especialment per la cultura.
Ecologia de la diversitat nacional
En el magisteri de l’Església, especialment desenvolupat en aquesta matèria per Sant Joan Pau II, les nacions existeixen per la cultura i per a la cultura. Les nacions són aquelles comunitats que posseeixen una història que supera la història de l’individu i de la família, en les quals hi té un paper fonamental la llengua.
En aquest sentit, l’Església lloa els pobles que han mantingut la seva cultura, llengua i identitat malgrat els abusos, les invasions i agressions. Per això, fa una positiva valoració del nacionalisme o patriotisme, entès com l’amor que es deu a la pròpia pàtria i la dedicació al seu servei en favor del bé comú. Alhora, rebutja amb força aquell nacionalisme exacerbat, impositiu o violent, que consisteix en la dominació, l’abús de drets o l’opressió de minories, tal com veiem constantment arreu del món.
D’acord amb aquesta visió, el magisteri de l’Església ha subratllat que les nacions gaudeixen d’una sèrie de drets dels quals no se’ls pot privar, que són els mateixos drets humans considerats a escala comunitària: el dret “a l’existència”, “a la pròpia llengua i cultura, mitjançant la qual un poble expressa la seva sobirania espiritual”, “a modelar la seva vida segons les pròpies tradicions”, “a construir el propi futur”, a “l’autodeterminació i la lliure cooperació en vista al bé comú superior de la humanitat”, sempre sota el deure de viure amb pau, respecte i solidaritat amb la resta de nacions”. El respecte d’aquests drets és fonament de la justícia i la pau. (Vegeu el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, núm. 157).
Aquests drets són vàlids per a totes les nacions, tinguin o no Estat propi (cal distingir sempre entre nació i Estat), ja que no descansen sobre normes jurídiques (per exemple una Constitució), sinó sobre principis morals. Són drets naturals i en conseqüència, originaris i inalienables.
Però, com també recorda l’Església, no són drets il·limitats (com no ho és cap dret), ja que cal respectar sempre el bé comú i els drets fonamentals de tota persona. Per tant, no existeix un dret unilateral i il·limitat de secessió. Diverses nacions poden compartir un mateix Estat, sempre que es respecti un clima de llibertat, garantida pel respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles. Però en determinades circumstàncies i condicions (cal un judici ètic particular de cada cas), valorant-ne totes les conseqüències i salvaguardant el bé comú, pot ser admissible que una nació, per la via del diàleg i la negociació, es constitueixi en Estat, ja que lògicament tampoc existeix un dret unilateral i il·limitat dels Estats existents a imposar unilateralment qualsevol tipus d’unitat política per sempre. (Vegeu Compendi de la Doctrina social núm. 387).
En conclusió, la preservació, respecte i estima a les identitats culturals, llengües i nacions i els seus drets, així com el diàleg, la consciència d’interdependència, l’actitud d’obertura mútua i la col·laboració estreta entre elles són, doncs, exigència ecològica de primer ordre.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.