Diada Nacional de Catalunya. Alguns textos eclesials per a la reflexió.

Davant d’una nova i particularment intensa Diada Nacional, he volgut rellegir alguns textos de la doctrina social de l’Església sobre el fet nacional, que ens poden il·luminar. Com és sabut, es tracta d’una doctrina extraordinàriament abundant i rica, que he tingut ocasió de comentar en aquest blog.

Avui simplement vull deixar parlar alguns pocs textos, seleccionats d’entre molts. Qualsevol selecció és sempre és subjectiva i discutible, però igualment pot ajudar a pensar. Els textos elegits, evidentment, són simples fragments que es refereixen a problemes i contextos diferents, però, llegits amb prudència, tenen sempre un cert valor general.

(...) “Guardeu-vos, sí, també de les altres coses perilloses, però guardeu-vos també de l’exagerat nacionalisme, perquè hi ha nacionalismes i nacionalismes. És com dir que hi ha humanitats i humanitats, personalitats i personalitats. Hi ha nacions i hi ha també el nacionalisme i les nacions les ha fetes Déu. Per tant, hi ha un lloc per un just, moderat i temperat nacionalisme, associat a totes virtuts” (Pius XI. Discurs als alumnes de Propaganda Fide, 21-VIII.1938).

“Ací considerem que cal advertir que la consciència del lligam fraternal i universal que els preceptes que la doctrina cristiana exciten i fomenten en els esperits no contrarien l’amor a les tradicions i glòries de les respectives pàtries i no impedeixen la promoció d’una creixent prosperitat i la legítima consecució d’interessos, ja que l’esmentada doctrina ens ensenya que el mateix Déu va establir un recte ordre en l’exercici de la caritat, segons el qual cal estimar més intrínsecament i enriquir en més abundosos beneficis aquells amb els quals estem units per vincles peculiars (...)” (Pius XII. Encíclica Summi Pontificatus, 20.X.1939).

“Un postulat fonamental d’una pau justa i honorable és assegurar el dret a la vida i a la independència de totes les nacions, grans i petites, poderoses i febles. La voluntat de viure d’una nació no ha d’equivaler mai a la sentència de mort d’una altra”. (Pius XII. Discurs al Col·legi Cardenalici, 24.XII.1939).

”En el camp d’un ordenament fonamentat sobre principis morals, no hi ha lloc per a l’opressió oberta o arterosa de les peculiaritats culturals o lingüístiques de les minories nacionals, per a l’impediment i contracció de llurs capacitats econòmiques, per a limitació de llur natural fecunditat”. (Pius XII. Radiomissatge de Nadal, 24.XII.1941)

“En el curs d’aquest darrers anys hem manifestat manta vegades inequívocament la nostra convicció íntima, dictada per la doctrina i per l’experiència, que tot ordre nou en la condició i en les relacions dels pobles i els estats, per respondre a les exigències de la consciència humana i cristiana, ha de reconèixer a totes les nacions, grans o petites, el dret inviolable de determinar llur pròpia sort amb l’exclusió de tota ingerència estrangera”. (Pius XII, Discurs al ministre plenipotenciari de Finlàndia, 31.VII.1942).

“Cal establir que els vincles entre les comunitats polítiques s’han de governar per la veritat. Ara bé, la veritat requereix que, en aquesta matèria, sigui bandejada tota idea de discriminació de races i, doncs, que es declari com a sagrat i ferm que totes les comunitats polítiques són iguals per dignitat de natura. Per tant a cada una li correspon el dret a l’existència, al desenvolupament, a posseir els mitjans necessaris per això, a ser finalment la primera responsable a procurar-ho i assolir-ho (..). A aquest capítol pertany, d’una manera especial, la tendència política que des del segle XIX ha sovintejat arreu i ha prevalgut, en virtut de la qual els homes d’una mateixa ètnia volen ser lliures i formar una sola nació. I, atès que això, por moltes causes, no sempre pot realitzar-se, s’esdevé la presència freqüent de pobles inferiors en nombre dins de les fronteres d’una nació d’una ètnia diferent, la qual cosa origina problemes greus. En aquesta matèria cal afirmar clarament que tot el que es faci contra aquests pobles per reprimir la vitalitat i els creixement de l’ètnia, viola greument els deures de justícia”. (Joan XXIIII, Encíclica Pacem in terris, 11.IV.1963)

“En mostrar-se cada vegada més eficaç la solidaritat entre els pobles de la terra, cal que permeti a tots els pobles que esdevinguin, per dir-ho així, autors dels seu destí. Les mútues relacions entre nacions s’han vertebrat fins ara massa sovint entorn de la força (...). (Pau VI, Encíclica Populorum progressio, 26.II.1967)

I finalment, solament una pocs fragments (entre centenars d’altres) de Joan Pau II.

“Jo sé què significa reivindicar el dret a l’autodeterminació en nom de la justícia i la dignitat nacional. Certament aquesta no és res més que una etapa, perquè cal encara que la autodeterminació esdevingui, acte seguit, efectiva i s’acompanyi d’un participació real dels ciutadans en el guiatge del seu propi destí (...) (Discurs al president i a la nació, Kinshasa, 2.V.1980).

“Cal encara evocar el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, sense que això signifiqui renegar (perquè el seny no ha de ser absent) d’allò que ha emergit de les vicisituts de la història. ¿Com és possible no desitjar, segons estricte justícia, d’accedir als senyoriu real, en tots els camps del propi destí?" (Discurs als cos diplomàtic, Kinshasa 3 V.1990).

“La nació és, en efecte, la gran comunitat dels homes que resten units per lligams diversos, però sobretot, i precisament per la cultura. La nació existeix “per” la cultura i “per a” la cultura. I així, és la gran educadora dels homes a fi que puguin “ser més “ en la comunitat. La nació és aquella comunitat que posseeix una història que supera la història de l’individu i la família. És també en aquesta comunitat en funció de la qual tota família educa, que la família inicia la seva tasca d’educació, començant pel que és més senzill, la llengua. (...) Sóc fill d’una nació que ha viscut les majors experiències de la història, que ha estat condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha continuat essent ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les divisions i ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no perquè es recolzés en els seus recursos de força física, sinó recolzant-se únicament en la seva cultura. (...)

El que dic respecte del dret de la nació al fonament de la seva cultura i del seu esdevenidor, no és el ressò, doncs, de cap “nacionalisme”, sinó que es tracta sempre d’un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home. Hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de cada nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és al mateix temps sobirà suprem. I en expressar-me així, penso igualment, amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles natius que no han capitulat quan s’han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen essent per a l’home la font del seu “ésser” d’home en la veritat interior de la seva humanitat. (...)

Vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania fonamental esdevingui presa de qualsevol interès polític o econòmic (...)” (Discurs a la UNESCO, 2.VI.1980).

“El respecte de la llibertat dels pobles i de les nacions és una part integrant de la pau. (...). Sense la voluntat de respectar la llibertat de cada poble, nació o cultura, i sense un consentiment global en aquest aspecte, serà difícil de crear les condicions de la pau (Missatge per la Jornada Mundial de la Pau, 8.XII.1980.)

"La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respecte als drets dels pobles, en particular el dret a la independència". (Discurs al Cos diplomàtic, 9.I.1988).

(Textos extrets del volum “Nació i magisteri pontifici”, A.M Oriol i Tataret, Proa, 2007).

Acabo amb un paràgraf esplèndid, no prou conegut o de vegades oblidat, del document dels bisbes catalans. “Arrels cristianes de Catalunya” (1985):

“Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de més de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles, nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a un altra cultura majoritària”.