Els bisbes parlen del temps d'Advent

GIEC El proper diumenge 3 de desembre l’Església comença un nou any litúrgic amb l’inici del temps d’Advent, un temps d’esperança, de conversió i de preparació del Nadal, un període de quatre setmanes dedicat a mantenir i revitalitzar una bona disposició personal i comunitària davant de la vinguda del Nen-Déu que neix a la cova de Betlem.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de diversos temes relacionats amb el temps d’Advent: esperar Jesús amb alegria, el silenci i la novetat de l’Advent i esperar Nadal, així com de contemplar Déu en la diversitat, d’un nou any litúrgic, de la fe i d’una Església que escolta i acompanya.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que “aquest diumenge iniciem el temps litúrgic d’Advent”, paraula que els cristians fem servir per “referir-nos a l’arribada de Crist, una visita que transcendirà, perquè Crist ha vingut al món per salvar-nos i quedar-se per sempre entre nosaltres”. Ens suggereix “fer alguna de les vostres estones de pregària a partir de les pregàries eucològiques de les eucaristies dels diumenges d’Advent, és a dir, la pregària de col·lecta, la d’ofertori i la de postcomunió de la missa”, pregàries que “ens ajudaran a aprofundir el sentit de l’Advent” i “ens conviden a tenir esperança, a preparar-nos per Nadal i a estar atents a la vinguda del Senyor”. Expressa que “Advent és un temps d’esperança en què desitgem amb alegria l’arribada de Jesús” i que “aquest temps litúrgic ens prepara interiorment per viure el Nadal, per acollir Jesús al nostre cor”. Ens encoratja a atrevir-nos a “ser com Joan Baptista”, a preparar “els camins del Senyor” i a demanar “a Déu que viu en nosaltres el desig de sortir a trobar Crist”. Afirma que “la celebració de l’Advent ens convida a estar atents a la vinguda de Crist” i demana que “sapiguem trobar Jesús en la pregària, en la litúrgia, en les persones amb qui ens trobem durant aquests dies i, sobretot, en els més pobres i vulnerables”, que “esperem amb fe i alegria la vinguda de Jesús” i que “preguem perquè les eucaristies d’aquest temps d’Advent ens ajudin a acollir i contemplar l’immens misteri de l’encarnació de Déu, la seva impressionant manera d’entrar lliurement a la història”. Finalment, demana també que “aquesta contemplació transformi el nostre cor, com ho va fer en santa Maria i sant Josep, i ens faci viure atents als germans i germanes amb qui compartim l’existència”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’Advent conté una crida profunda i apassionant” “tan important que des de fa segles ha posat en moviment la gent, ha canviat rostres derrotats i macilents en semblants il·luminats, ha aixecat cossos paralitzats per la por i la impotència”. Expressa que “discernir la vocació pròpia de l’Advent, assumir-la i arribar a viure-la en el cor és una cosa avui totalment necessària”. Considera que “és el que estem vivint socialment, internacionalment, personalment, allò que desperta aquesta necessitat urgent”. Recorda una expressió de Paul Evdokimov: «el misteri del silenci», que “el silenci conté un misteri i està vinculat a la vivència de l’Advent” i que l’autor digué que “«el silenci és l’Advent, el temps de l’espera, “tot i que és de nit”, l’espera de l’inesperat” i es plantejà “la pregunta, tan comuna entre nosaltres, de què es pot respondre a un ateu que demana proves per creure”. Considera que nosaltres, que seguim intentant discernir i escoltar la vocació de Déu, podem entendre els següents missatges: que “l’Advent, amb el que significa de recuperar l’esperança i l’ímpetu per viure, no comença amb una planificació o un càlcul de possibilitats per al nostre futur, sinó amb la capacitat d’escolta”, que “tot, l’Advent i tota la Història de la Salvació, va començar i començarà sempre, amb una Paraula, una crida, que té el seu origen en el cor de Déu” i que “aquesta vocació pretén assolir el nostre cor”, però “aquest cor pot sordejar, o millor, estar «ensordit» per mil sorolls o per un hermetisme de mort”. Finalment, diu que “vet aquí, doncs, les grans tasques de l’Advent” i que “Déu està a la porta trucant” i es pregunta “què significa aquesta porta tancada” i “què impedeix obrir-lo”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “hi ha dues maneres extremes de viure la vida: amb una actitud pessimista, tediosa, desesperançada o amb una actitud optimista, il·lusionant, entusiasmada”, que “aquesta última és l’actitud de l’infant, pel qual tot el que viu és nou, tot és meravella, i que tot ho espera de la vida” i que “l’actitud primera és de la persona que està de tornada de tot, i pensa que la vida no pot oferir-li res de nou, perquè no està obert a la novetat”. Expressa que “l’Església i, per tant, tots els cristians, necessitem tenir l’actitud de l’infant davant la vida”, que “el cristià necessita meravellar-se per les obres de Déu que «fan noves totes les coses»”. Afirma que “de cara al nou any litúrgic necessitem imperiosament la mirada de l’infant, que s’admira per les petites coses, que està pendent en tot moment del seu pare i la seva mare per rebre-ho tot d’ells”. Explica que “ara podem entendre per què l’any litúrgic comença amb l’Advent: necessitem esperar i desitjar la vinguda del Senyor, al final de la història i en cada moment de la nostra vida” i remarca que “només desitjant-ho podrem acollir tot allò que el Senyor ens vol donar”. Manifesta que “només unint el desig que té el Senyor de nosaltres amb el nostre desig que Ell mateix ens posa és possible rebre i veure les meravelles que el Senyor fa cada dia per nosaltres”. Finalment, demana que “acollim, amb alegria, aquest temps de gràcia que Déu Pare dona com aliment als seus fills, amb l’alegria de saber que Crist vingué, ve i vindrà” i expressa que “aquesta és l’actitud cristiana, l’actitud que tants germans nostres, que no creuen, necessiten veure en nosaltres perquè s’entusiasmin profundament per viure de veritat i no portar una vida mediocre i sense sentit” i que aquesta és l’actitud que ens convida a tenir “per esperar i acollir Crist i portar-lo al món, joiosos de saber que estem com un nen a la falda de la mare esperant els dons del Senyor”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que diumenge “comença l’Advent, temps de preparació per a la vinguda del Senyor” i que l’Advent “ens recorda que és cada dia que hem de restar oberts a la novetat: el Senyor vindrà!”. Explica que “cada any, quan arriba el primer diumenge d’Advent, tornem a obrir el Missal per la primera pàgina” i que “cada any durant l’Advent fem nostra aquesta breu jaculatòria amb la qual es clou el llibre de l’Apocalipsi: «Veniu, Senyor Jesús» (Ap 22,20)” i ens convida a “fer-la nostra en aquestes setmanes prèvies a Nadal”. Finalment, demana que “invoquem el Senyor, dient-li: Veniu, Senyor Jesús, us necessitem. Vós sou la llum del món: desvetlleu-nos del somni de la mediocritat, desvetlleu-nos de l’obscuritat de la indiferència davant la guerra i davant conflictes i injustícies. Veniu, Senyor, a casa nostra. No sabem què trobareu a les nostres llars. Tal vegada hi trobareu compromisos viscuts a mitges, neguits, dubtes sense resposta, manca de pau profunda i serena… De fet, ens demaneu per part nostra molt poc: acollida, estimació, mans obertes. I vós, Senyor, sou qui ens porteu joia i pau. En aquesta primera setmana de l’Advent volem estar a punt per esperar-vos i rebre-us amb alegria. Certament, les nostres mandres i les nostres pors ens tenen adormits. Però, comptant amb la vostra gràcia, amb el do de la vostra vinguda, volem mantenir-nos en vetlla, ben desperts i amatents, perquè vós ens porteu la llum més clara, la pau més profunda i l’alegria més veritable. Veniu, Senyor Jesús! Veniu Senyor Jesús!”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “aquest diumenge el nostre calendari religiós marca l’inici d’un nou any”, que “l’any natural acaba el trenta-u de desembre i comença amb la festa de Cap d’Any, celebrada amb tota mena de luxes”, però que “l’inici del nostre any cristià és molt més humil”, ja que “exteriorment, ningú nota que hem canviat de període”. Afirma que “els cristians experimentem un profund canvi ambiental en la nostra vida de fe i ens disposem a preparar el naixement del Senyor” i que “per aquest motiu l’Església proposa quatre setmanes per encaminar la nostra disposició a viure la profunda alegria de participar de la salvació del Messies, el Fill de Déu”. Expressa que “els cristians ens sorprenem i contemplem les mil maneres de representació del misteri”, però que “també se’ns exigeix un profund canvi de vida que esberli els nostres cors egoistes i promogui una autèntica solidaritat cap als qui ens envolten, als quals desitgem amor i pau”. Manifesta que “per a preparar-nos, l’Església ens ofereix un temps d’espera, l’Advent” i destaca que “cal dedicar més temps a l’oració, tenir millor disposició per escoltar la Paraula de Déu, valent-nos de les persones que hi apareixen com a models d’aquest temps: els profetes, sant Joan Baptista, sant Josep, la Mare de Déu i, per descomptat, una actitud sincera per ajudar i tenir compassió cap als qui més sofreixen”. Finalment, diu que “preparar-nos és concretar els signes d’esperar contra tota esperança” i demana que quan “vegeu que alguna cosa és negativa prepareu l’Advent amb els ulls posats en el Senyor i en millorar la vida del nostre proïsme”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que estaria bé iniciar el camí d’aquest nou Advent, fent-nos personalment la pregunta de “com deu començar una guerra, com es crea una situació d’injustícia, com es genera un conflicte o, fins i tot, com comença una simple baralla a casa” i “reflexionant-hi profundament”. Expressa que això “ens ha d’ajudar especialment a fer el camí de preparació de la celebració de Nadal, que és la festa de l’adveniment de qui és la Pau que baixa del Cel i es fa present entre nosaltres”. Afirma que “es diu que, en la majoria dels casos, el que s’amaga darrere els conflictes és sempre una falsa concepció del que és la diversitat i la diferència” i que els conflictes apareixen perquè “a la fi s’acaba pensant exclusivament en “mi” i les “meves coses” i culpabilitzant sempre el “tu” i “les teves manies””. Demana que ens proposem “en aquest Advent no etiquetar ningú, ni transmetre cap prejudici, ni formular cap acusació visceral, ni pressuposar que, d’entrada, totes les persones i totes les situacions són potencialment dolentes”. Manifesta que “no hi ha diferències”, sinó que “hi ha diversitats” i que “tenim l’oportunitat, com a Església, de fer-nos propers a la gent i, trencant esquemes, demostrar que una altra Església és possible”. Considera que “la diversitat no fa por”, sinó que “enriqueix i ens fa veure quant bé ens pot fer” i “ens ajuda a veure que no podem mirar la vida amb unes ulleres d’un sol color i ens obre el cor a estimar Déu i els altres”. Finalment, demana que ens proposem “en aquest Advent aprendre a contemplar Déu en cada persona, més enllà de les diferències; a contemplar Déu en qui és diferent, en la diversitat”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que amb el temps de l’Advent comença aquest diumenge “un nou any litúrgic” i expressa que “tenim tot un any per davant, per gaudir de la Paraula i de l’encontre joiós amb Crist i amb el seu Cos que és l’Església”. Recorda també que “el 14 de febrer de 1969, el Papa St. Pau VI, amb el Motu Proprio “Mysterii Paschalis”, va aprovar el nou Calendari romà general, promogut i demanat pel Concili Vaticà II, que ordena i ensenya les celebracions litúrgiques que ens acompanyaran durant tot l’any”. Afirma que “l’Any litúrgic ens marca el cicle anual dels misteris de Crist, de la Mare de Déu, unida a l’obra salvífica del seu Fill, i de les memòries dels màrtirs i dels sants que intercedeixen per nosaltres”, però que “sobretot al calendari de l’any litúrgic hi trobem les celebracions dels misteris de la redempció cristiana, centrats en el Misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist”. Manifesta que “durant tot l’any anirem centrant la nostra atenció en la trobada amb la persona de Jesús”, que “el Senyor ve cada dia, perquè, amb la seva gràcia, puguem estimar de debò i fer el bé” i que “el nostre Déu és un Déu-que-ve, i que ve contínuament”: “Ha vingut en un precís moment històric i s’ha fet home per carregar sobre d’ell els nostres pecats. Vindrà al final dels temps com a jutge universal; i ve també una tercera vegada, en una tercera modalitat: ve cada dia a visitar el seu poble, a visitar cada home i cada dona que l’acull en la Paraula, en els Sagraments, en els germans”. Recorda que la Bíblia ens diu que Jesús és a la porta i truca. Finalment, demana que ens comprometem a “viure tot aquest any litúrgic amb fe i perseverança, escoltant la Paraula i essent fidels a la participació en la fracció del Pa, la santa missa, que alimenta el nostre amor i la nostra esperança”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’Advent té com a eixos específics les dues vingudes del Senyor: la primera en la carn, el misteri de Nadal, i la definitiva a la fi dels temps”. Explica que, a la primera carta a l’Església de Tessalònica, “trobem que Pau en la salutació expressa la seva joia, donant gràcies a Déu per la fe, l’esperança i la caritat en què viu aquella petita assemblea de creients que està fonamentada en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor” i que “el que sant Pau remarca com a signe d’identitat primer i fonamental d’aquella comunitat són les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat”. Recorda que “respecte a la fe dels tessalonicencs, els diu: La vostra fe treballa per propagar-se (1Te 1,3)”, que “la fe en Jesucrist, mort i ressuscitat, els obre la porta al coneixement del Déu veritable i els ofereix la salvació que els allibera de l’esclavatge del pecat i de la por a la mort”, que “la fe ha arrelat d’una manera tan ferma en ells que no pot restar inactiva, sinó que treballa per arribar a altres, per propagar-se” i que “la fe és un foc encès en el cor d’una persona, que no pot fer altra cosa que encendre’s en els altres”. Manifesta que “els decrets sinodals ens urgeixen a redescobrir la nostra fe en la formulació del credo (5), a experimentar la llum i la força que brollen de la nostra professió de fe (6)”. Considera que “hem de deixar que sigui la veritat revelada la que s’apoderi de nosaltres i ens modeli” i que “la fe és la substància de la nostra esperança”. Finalment, demana que, “especialment en l’Advent, estimem, recitem i assaborim la llum i la força que brollen de la nostra professió de fe cristiana”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “en el document de la Síntesi del Sínode, s’insisteix que hem de ser una Església que escolta i acompanya”, que “com a comunitat hem d’estar a l’escolta, en primer lloc, de la Paraula de Déu, que és la que ens convoca i aplega com a Església”, però que “alhora hem d’estar a l’escolta dels altres”. Expressa que “escoltar l’altre és respectar-lo i reconèixer-ne la seva dignitat” i que “per escoltar així cal estar disposats a descentrar-se per deixar espai a l’altre”. Considera que “escoltar significa assumir les actituds de Jesús respecte de les persones que es trobava”. Recorda que “en l’Assemblea sinodal es va parlar de les víctimes de tota mena d’abusos, dels que viuen en solitud, de les persones que viuen en exclusió i marginació, i també dels que, per raons diferents, s’han sentit marginats o exclosos de l’Església” i afirma que “l’Església ha d’escoltar tothom i oferir-los una acollida incondicionada”, però que “això no significa abdicar de la claredat en la presentació del missatge de salvació de l’Evangeli, ni avalar qualsevol opinió o posició”. Reconeix que “no partim de zero en aquest servei d’acollida i acompanyament”, ja que “hi ha a l’Església moltes institucions i estructures que es dediquen a acollir, com Càritas, i a acompanyar, com la pastoral que es fa amb els malalts, amb els ancians, els emigrants o els presos”. Finalment, diu que “convé tenir en compte que per garantir aquesta escolta caldrà que alguns batejats assumeixin aquesta missió” i que “per això, el Sínode va proposar instituir un “ministeri de l’escolta o de l’acompanyament”, que podria ser conferit a alguns batejats als quals s’encomanaria de manera estable la missió d’escoltar, no en nom propi sinó en el de tota l’Església”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.